Mostra totes les entrades de David Gaspar

Excursions, Fotografia

El Parc Nacional d’AIgües Tortes i Sant Maurici

1 comentari

Impactes: 125

Aquesta setmana marxem d’excursió cap a l’únic parc nacional de Catalunya, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. 

Els Encantats

Un racó dels pirineus on podrem gaudir de la muntanya tant a l’estiu com a l’hivern. Sempre hi ha activitats per fer, alpinisme o escalda, o rutes per seguir, ja sigui amb raquetes, esquis, a peu o corrent. Pels més valents queda la ”carros de foc”, ja sigui en versió non stop o fent parades al refugis del parc i gaudint de l’entorn que ens envolta. Es tracta d’una ruta circular on el desnivell acumulat és de 9.200 metres, amb una distancia de 55 quilometres, essent el punt més elevat el coll de Contraix amb 2.745 msnm.

Estany de Ratera

Tot i que les portes d’entrada més concorregudes al Parc són les poblacions de Boí i Espot, que són els pobles on hi ha les seus principals del Parc, també podrem accedir al Parc des d’altres poblacions veïnes. Les altres entrades al Parc, les podem trobar a l’Alta Ribagorça pel Pont de Suert i Senet, al Pallars Sobirà per Sort i Llessui, al Pallars Jussà per la Pobla de Segur i la Torre de Capdella, i a la Val d’Aran, per Vielha, Arties o Salardú.

Va ser declarat Parc nacional el 21 d’octubre de 1955, i és el segon parc nacional dels Pirineus després del d’Ordesa i Mont Perdut. Ocupa una superfície total de 41.852 ha, i és el tercer espai protegit més gran de Catalunya. L’aigua, amb gairebé 200 estanys i innumerables rierols, n’és la protagonista. 

Estany de Sant Maurici

Dins del Parc, podem trobar-hi 4 muntanyes que superen els 3.000 metres d’alçada, la més alta de les quals és el Comaloforno, de 3.029 msnm. La gran majoria de muntanyes del Parc, però, tenen una altitud d’entre 2.500 i 3.000 msnm, amb alguna muntanya emblemàtica com ho és els Encantats 2.748 m.

Cascada de Ratera

‘interior del Parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus. Les roques predominants en són els granits i les pissarres, formades durant l’Era Primària. Aquests materials tan antics van aixecar-se del fons del mar durant l’orogènia alpina, a l’Era Terciària, donant lloc als Pirineus actuals. Però sense cap mena de dubte, allò que imprimeix el caràcter geològic del Pirineu central són les successives glaciacions del Quaternari que van cobrir aquestes muntanyes d’extenses glaceres que davallaven desenes de quilòmetres avall. Els estanys, les cascades, els pics esmolats i les crestes vertiginoses, així com la forma en U de les valls són el record de l’acció erosiva d’aquestes antigues glaceres, de les quals avui en dia només en resten uns petits i residuals en el Pirineu aragonès.

Estany de Ratera

Avui us proposem una ruta que passaria per l’estany de Sant Maurici i acabaria al refugi d’Amitges, passant per l’estany de Ratera.

Estany de Sant Maurici i Vall de Subenuix
Fotografia

La Vall de NúRia

1 comentari

Impactes: 41

Aquesta setmana marxem de viatge cap a la que es segurament la vall amb més renom de casa nostra, la vall de Núria.

La vall de Nuria, és una vall pirinenca al terme municipal de Queralbs, a la comarca del Ripollès. El santuari està situat a una alçada de 1.964 metres sobre el nivell del mar, i envoltat per cims de gairebé tres mil metres, on hi neixen multitud de fonts i torrents. Per accedir-hi podem optar per fer uns 12 km i 1.000 metres de desnivell a peu, o optar per fer el viatge amb un transport força singular com és el cremallera, que ens permetrà gaudir del paisatge espectacular d’alta muntanya que ens ofereix l’entorn, tant a l’estiu, com a l’hivern.

Núria compta amb un riquíssim llegendari però, sens dubte, el relat cabdal és el de la troballa de la Mare de Déu. Segons la llegenda, Sant Gil, nascut a Atenes, nomenat bisbe de Nimes, va esculpir la imatge quan feia vida d’ermità a la vall entre els anys 700 i 703. Amb la campana convocava els pastors de l’entorn, els evangelitzava davant la creu que ell mateix havia esculpit i també els hi donava de menjar, cuinant-lo en una olla. Així campana, creu i olla esdevindran símbols de Núria.

La predicació sovint va acompanyada de persecució i quan aquesta es va originar, va veure’s obligat a marxar de la vall i va deixar la Verge oculta en una petita cova. L’any 1072, per inspiració divina, un home anomenat Amadeu va venir des de Dalmàcia a la recerca d’unes relíquies de Maria. Uns pastors que coneixien la tradició de Sant Gil el van ajudar a aixecar una modesta capella (origen del Santuari).

Absent ja Amadeu, els pastors van retrobar la imatge que, més tard, va resultar impossible de portar en processó a Queralbs, “perquè volia quedar-se a Núria”. La situació geogràfica ha determinat la història de Núria. Les pastures de la vall foren objecte de transacció entre comtes i monestirs; un fet que, probablement, explica l’origen del santuari.

Posteriorment, el Tractat dels Pirineus transformà Núria en una plaça fronterera i la posà en el punt de mira de militars. A començament del segle XX Núria coneix l’inici dels esports de muntanya i de neu a Catalunya. Va ser, també, l’escenari escollit per la Generalitat de Catalunya republicana per redactar el projecte de “l’Estatut del 1932”, que per això s’anomena “l’Estatut de Núria”. La imatge de la Mare de Déu de Núria patí l’exili, de 1936 a 1942, a causa de la Guerra Civil i, més tard, romangué segrestada un  temps (1967-1972) per patriotes catalans.

Excursions, Fotografia

La Vall Fosca

1 comentari

Impactes: 224

La Vall Fosca és una vall pirinenca d‘origen glacial, situada al nord del Pallars Jussà. Rep el nom de Fosca, perquè les muntanyes que la voregen, fan que el sol es pongui molt d’hora, sobretot a l’hivern. A l’estiu cap a les 18:00 el sol ja deixa d’il·luminar la vall.

La porta d’entrada de la vall és Senterada, en la part final de la vall hi trobem la Torre de Cabdella, on es recomanable fer un salt en la història i fer una visita guiada al Museu Hidroelèctric. Us explicaran que la hidroelèctrica es va construir en només dos anys, i que va ser la primera gran central d’aquestes característiques de Catalunya. També us podreu fer capaços de quin era el seu funcionament i de què va representar per a la zona i per a tot el país la posada en marxa d’aquesta obra faraònica l’any 1914.

Si seguim carretera amunt, arribarem fins al pantà de Sallente on l’any 1985 s’inaugurà la central hidroelèctrica Estany Gento-Sallente, amb una potència de 415 MW, que és central reversible, des d’on podem seguir un corriol que ens durà fins a l’estany Gento després de superar un desnivell d’uns 400 metres, a l’estiu, també es pot agafar el telefèric que ens portarà fins a l’estany Gento – la resta de la roman tancat-.

Aquesta és la porta d’entrada al PN d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici de del Pallars Jussà i des d’aquí podem fer precioses excursions de tots el nivells. Es poden visitar alguns llacs, com el Colomina, o el de Mar,  podem seguir el camí del Carrilet, on encara són visibles les vies per on abans passava el petit ferrocarril que s’usava per transportar material per a les preses, parar a dinar o a fer un cafetó al refugi de Colomina. Les opcions són moltes i molt variades.

Fer esment, que un 2 de febrer de l’any 1956 a l’estany Gento, es va registrar una temperatura -32 C, una dada que encara avui està figura com la mínima més baixa registrada a la península Ibèrica.

Una altra visita molt recomanable és la que comença des de la Pobleta de Bellveí, d’on surt una carretera que ens portarà fins a l’estany de Montcortès –també conegut com el cinquè llac-, que tot i que ja esta situat a la comarca del Pallars Sobirà, és, juntament amb els de Basturs, l’únic estany d’origen càrstic del Pirineu.

Fotografia

El cràter del NgoroNgoro

1 comentari

Impactes: 41

El cràter del Ngorongoro es troba dins del Parc Nacional del Ngorongoro, un extens territori que ocupa gairebé 8.300 quilòmetres quadrats, que s’estén per sobre la part oriental de la Vall del Rift de l’Àfrica Oriental. Es troba ubicat a 180 quilòmetres al oest de Arusha al nord de Tanzània i al sud-est del Parc Nacional Serengeti.

El Área Ngorongoro conté una gran varietat d’hàbitats i paisatges, on s’inclouen planures amb terrenys de pastura, sabanes arbrades, boscos, muntanyes, cràters de volcans, llacs, rius i pantans.

El cràter, té un diàmetre de 20 quilometres i en determinats punts, les parets tenen uns desnivells de fins a 600 metres. Dins de cràter i conviuen infinitats d’espècies animals com el búfal africà, hipopòtams, nyus blaus, zebres, gaseles de Thomson, gaseles de l’Eland, gaseles de Grant, lleons, guepards, lleopards i algun dels últims rinoceronts negres entre altres.

En l’Àrea de Conservació Ngorongoro hi viuen més 25.000 pastors Maasai, els ramats dels quals, comparteixen terrenys amb els animals salvatges. La competència per l’aigua i les planures per a pastures de vegades crea conflictes, sobretot en les èpoques de sequera.

Els 9 volcans de la zona de Ngorongoro s’iniciaren fa més de 4 milions d’anys.
D‘aquests volcans l’únic que està actualment actiu és el Oldoinyo Lengai, la “Muntanya de Deu” en l’idioma Maasai, situat en la zona propera al llac Natrón i que ha continuat amb erupcions volcàniques durant els últims anys, encara que, i afortunadament,  sense causar danys naturals ni a la població local.

La zona de conservació del Ngorongoro és una zona de conservació inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, des de 1979.

Fotografia

Las Tablas de Daimiel

1 comentari

Impactes: 7

El Parc Nacional de Tablas de Daimiel és un parc nacional espanyol que protegeix la zona humida del mateix nom, repartit administrativament entre els municipis de Daimiel i Villarrubia de los Ojos, a la Província de Ciudad Real, en la comunitat autònoma de Castella – la Manxa.

Les “Tablas de Daimiel” són pràcticament un fenomen únic a Europa i l’últim representant de l’ecosistema denominat taules fluvials, abans força característic de les planures centrals de la península ibèrica. Es tracta d’un ecosistema complex que barreja les característiques d’una planícia d’inundació, produïda per les avingudes dels rius Guadiana i Gigüela en la seva confluència, amb la d’un àrea de descarrega d’aigües subterrànies procedents d’un aqüífer de gran extensió.

En ocasions, la sobre explotació dels aqüífers i la sequera han provocat que de les 1.343 hectàrees que es mantenen inundades, s’hagi passat a les 500, i tot això en poc més de 4 mesos. Però va ser l’agost de l’any 2009, quan el desastre es va magnificar i amb l’extrema sequera i les tòrrides temperatures, i la torba – carbó- que composa el substrat de bona part del parc nacional, s’incendià per autocombustió, cremant durant dies.

A causa d’aquesta degradació, el 22 d’octubre de 2009 la Comissió Europea obrí un expedient a l’Estat Espanyol, mentre que la UNESCO ja havia expressat anteriorment la possibilitat de retirar la figura de Reserva de la biosfera.

És de destacar, la fauna migratòria, on podem trobar especies com l’agró roig (Ardea purpurea), el bernat pescaire (Ardea cinerea), el martinet blanc (Egretta garzetta), el Martinet de nit (Nycticorax nycticorax), el bitó comú (Botaurus stellaris), el xibec (Netta rufina), l’ànec cullerot Anas clypeata, els ànecs xiuladors (Anas penelope, Anas acuta), l’ànec cuallarg (Anas crecca), el falcó mostatxut (Falco subbuteo), el zampullín chico (Podiceps auritus), el cabussó collnegre (Podiceps nigricollis), el camallarga (Himantopus himantopus), el buitrón (Cisticola juncidis), la mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus), etc.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és IMG_0961_14-09-25-1024x683.jpg