Què millor per celebrar el Dia Internacional de les Muntanyes que acompanyar al Jordi Campos per la seva excursió a la Tosa del Pas dels Lladres i Puig de Dòrria?
Dissabte passat aprofitant els dies festius vam fer una sortida a la Tosa del Pas dels Lladres i al Puig de Dòrria.
La Tosa del Pas dels Lladres és el cim més alt després del Puigmal en la carena que va des de la Tosa d´Alp a el mateix Puigmal, passant per la Collada de Toses.
Pujada dura i mantinguda pel Serrat de la Vaquerissa
Comencem la ascensió al pàrquing del Collet de les Barraques, on s´arriba des de Planoles per una carretera força costeruda.
Des d´allà anem guanyant metres per la Serra de la Vaquerissa, la neu comença a uns 2000 mts, primer discretament però ràpidament el gruix augmenta.
Cornises a 2.300 metres Puigmal, dreta i Tosa del Pas dels Lladres, esquerra. Al centre la Coma de Fontseca. Puig de Dòrria, esquerra i Tosa del Pas dels Lladres, dreta.
Trobem les primeres cornises a uns 2300 mts sota el Puig de Dòrria, seguim fins al Pas dels Lladres amb unes vistes magnífiques.
L´Alta Cerdanya des del Pas dels Lladres, amb el massís del Carlit al fons. Vessant W de la Tosa del Pas dels Ladres.
D´allà per la cara W pugem a la Tosa, feia uns moments ens havien creuat amb un grup d´esquiadors, no serien els últims, arribem al cim i altres grups d´esquiadors també arriben des del vessant de la Cerdanya.
Arribant a la Tosa amb la Tosa d´Alp i la serra del Cadí al fons No estàvem solsComa de Fontseca, Balandrau, Cerverís, Serra Cavallera i Taga.
Gaudim de les vistes espectaculars del gegantí Puigmal, el Puigmal de Llo i la vall d´Er completament innivats.
Vessant N del Puigmal i Puigmal de Llo.
També podem veure el Tibidabo i la Torre de Collserola! La vista és esplèndida! De la Costa Brava a les muntanyes de Tarragona, la Plana de Vic, el Bages, El Montseny, la Mola, Montserrat, la Cerdanya!
Tibidabo i Torre de Collserola des de la Tosa del Pas dels Lladres.
Tornem al Pas dels Lladres i fem camí fins al Puig de Dòrria des d´allà la vista cap a la Vall del Rigard, la Serra de Montgrony i la zona de la Molina és sensacional!
Arribant al Puig de DòrriaSerra del Gorro Blanc, Tosa d´Alp, Puigllançada i Serra del Cadí des del Puig de Dòrria.
Avui a Lo Parte us proposem una ruta en cotxe de somni … recorrerem la carretera Icefields Parkway, considerada una de les carreteres més espectaculars del món. No és d’estranyar doncs, que el 1984 fos inclosa dins de la llista de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Aquesta carretera, a la qual haurem d’accedir també amb el passi dels Parcs Nacionals s’estén al llarg de 230 km i supera els 2000m d’altitud, connectant Lake Louise amb Jasper, Alberta. Al llarg del seu recorregut podrem veure una gran quantitat de llacs, 25 glaceres i unes valls immenses que ens deixaran bocabadats.
La ruta es pot dividir en 5 trams: el primer que va des de Banff a Lake Louise amb 56km; el segon que va de Lake Louise al Lake Peyto, amb 40km; un tercer tram que va des del Lake Peyto al Saskatchewan Crossing amb 73 km; el quart d’Saskatchewan al parc de gel Columbia Icefield amb 50 km i el cinquè que arriba fins el poble de Jasper amb 104 km.
En tot cas, al llarg de tot el recorregut hi ha
moltíssims miradors sense nom concret que ens faran aturar i mirar al nostre
voltant. A més a més, cal estar a l’expectativa per si ens apareix algun animal
salvatge perquè és molt habitual que hi creuin óssos, elks, cérvols, etc.
La carretera està oberta tot l’any però és cert
que a l’hivern (des del mes d’octubre
fins a finals de març) cal anar preparat amb rodes de neu per les dures
condicions climàtiques que ens hi podem trobar.
Bow Lake
El primer llac que ens trobem a peu de carretera
venint de Banff és el Bow Lake als peus de la majestuosa Crowfoot
Mountain.
Les vistes són exuberants i es tracta d’un lloc de
parada obligatòria on molta gent aprofita per fer un bon picnic. De fet hi ha
un refugi de muntanya molt coquetó a la riba des d’on es pot observar la
glacera Bow pràcticament a tocar.
Peyto Lake
A continuació ens trobem
el Peyto Lake, que té un blau
turquesa espectacular. Des del mateix parking surt un caminet que permet fer
una caminada per veure’l amb alçada i gaudir d’unes vistes de somni. En tot
cas, hi ha altres camins per poder explorar pels voltants que porten també cap
al mirador principal.
Waterfowl Lakes – Howse Peak
La següent parada que farem
a la Icefields Parkway és als Waterfowl
Lakes, als peus del Howse Peak; un
cim amb una forma tant característica que serà molt fàcil identificar-lo. Des
del parking baixen un parell o tres de corriols que tots ens porten a la riba
del llac.
Mistaya Canyon
I arribem a una altra
parada obligatòria, el Mistaya Canyon. Baixar i pujar des del parking són 1,5km i
com que és una caminada tant accessible, normalment està ple de turistes.
L’aigua que moldeja el canó Mistaya és d’un blau
verdós pàl·lid producte de l’aigua del desgel glaciar.
Big Hill & Big Bend
A partir d’aquí, la Icefields
Parkway comença a guanyar altura de manera sobtada, arribant a més de 2000m. I
és precisament des del mirador conegut com a Big Hill & Big Bend des d’on hi ha la millor panoràmica per
observar tota la carretera.
Aquesta
corba té forma de ferradura, d’aquí li ve el nom i és el mirador més
espectacular de tot el recorregut, amb vistes a tota la vall, el riu al fons,
les muntanyes als voltants i les cascades que baixen per tot arreu.
Glacera Athabasca
El
Camp de Gel Columbia, Columbia Icefield, és la massa de gel més gran de
les Muntanyes Rocoses, amb 200 km². D’aquí ve el nom de la carretera que estem
recorrent avui. Aquest camp de gel alimenta al mateix temps altres glaceres com
l’Athabasca, la Columbia I la Saskatchewan.
La millor manera de conèixer el Camp de Gel Columbia és a través d’una de
les seves glaceres, la Glacera Athabasca, que és de les més accessibles del món.
Aquesta llengua de gel amb milers d’anys d’antiguitat té una extensió de 6 km2.
Tenim dues opcions per a visitar-la. La primera és aparcar just a sota de
la glacera i fer una petita ruta a peu que et porta fins a la llengua. Aquest
camí és molt interessant perquè durant tot el trajecte anem veient cartells
indicant com ha anat retrocedint dècada rere dècada la glacera.
L’altra
opció és contractar un tour al Columbia Icefields Discovery Center,
que queda just davant de la glacera, però a l’altra banda de la carretera. Aquest
tour inclou unrecorregut amb els Ice
Explorers sobre la glacera. Aquests vehicles tot-terreny de 6 rodes estan
totalment dissenyats per moure’s sobre el gel de la glacera. A més a més et
permet caminar amb grampons per sobre d’una zona segura de la glacera. I d’allà
et porten a l’Skywalk, un mirador semicircular amb terra de vidre que promet
unes vistes de vèrtic.
Aquesta
activitat es pot realitzar de mitjans d’abril fins a mitjans d’octubre i té un
cost de 100 CAD aprox.
Sunwapta Falls
No
obstant, si hem d’escollir la cascada més fotogènica de la Icefields Parkway ens
quedem amb les Sunwapta Falls. Per
arribar-hi tenim un camí d’uns 600m de recorregut des de l’aparcament.
Aquesta
cascada es forma de l’aigua que baixa de la glacera Athabasca Glacier, amb 19 metres d’altura. El
riu Sunwapta és l’afluent més important del riu Athabasca. No obstant, el seu
atractiu principal és la petita illa que es forma just abans del precipici i
que la converteix en una ubicació fotogràfica imprescindible. De fet, en
llengua nadiua, “Sunwapta” significa “aigua turbulenta” i el nom ja veieu que
l’hi escau d’allò més bé.
Athabasca Falls
I
per acabar el recorregut de les visites imprescindibles d’aquesta carretera escènica
ho farem amb les Athabasca Falls.
En
aquest cas, el que ens crida més l’atenció és com l’aigua ha anat erosionant la
pedra d’aquest canó i les formes tant complexes que li ha acabat donant.
El recorregut és molt distret perquè al llarg del caminet hi ha diferents
miradors tant a una banda com a l’altra del riu Athabasca. Hi ha un túnel que
s’ha anat forjat per l’erosió de l’aigua que porta fins al punt més baix de les
cascades. Actualment no hi passa l’aigua i s’hi han fet unes escales per als
visitants.
Aquesta cascada té 24 metres d’altura i durant tot l’any baixa molt carregada d’aigua, per això
s’ha convertit en un imprescindible quan es viatja per la Icefield Parkway.
I avui sí, en aquesta edició de Lo Parte, esperem que gaudiu de les imatges i de les dues rutes dels llocs més mítics del PN de Banff, el Lake Louise i el Lake Moraine, que l’han convertit sens dubte en un dels Parcs Nacionals més visitats del món.
Lake Louise. Parlar del Lake Louise és parlar d’un des llocs més visitats del Canadà, pel seu color turquesa, per l’amfiteatre de muntanyes que que el rodeja i per la glacera Victoria que el corona. Però també és famós pels seus salons de te, els ossos grizzly, les rutes de caminar i…les aglomeracions. De fet, degut a la massiva afluència de turistes, quan els parkings de dalt al costat del llac queden plens, cal agafar un bus llançadora des del mateix poble o des d’un parking habilitat a 5 km del centre. Està tot organitzadíssim.
El Lake Louise és un clar exemple de llac glaciar pel seu color blau turquesa; l’aigua prové de les glaceres Lefroy i Victoria. La seva conca es va formar fa milers d’anys per l’acció de la glacera Victoria que antigament cobria tota la vall; quan va anar retrocedint la glacera, va anar esculpint les muntanyes que rodegen el llac i les pedres que es van anar arrossegant han anat formant una presa natural molt fotogènica. El llac està situat a 1750m sobre el nivell del mar i la seva aigua acaba desembocant al riu Bow.
A la riba hi trobem el famós hotel Château Lake Louise, un dels grans hotels de la companyia de ferrocarril canadenca. És un complex de luxe que fou construït el s. XX i que presumeix d’una ubicació i d’unes instal·lacions immillorables.
Des del llac es poden fer diverses rutes de senderisme, algunes d’elles preparades també per anar amb BTT o a cavall. I a les muntanyes dels voltants hi ha també diferents parets on poder fer escalada. A més a més la zona també hi ha una reputada estació d’ski i diferents pistes d’ski de fons molt interessants. Però les activitats més populars, apart del trekking, continuen estant el lloguer de canoes i kayaks. A continuació us passem una bona recomanació per anar a caminar:
Ruta Lake Louise al Lake Mirror i Lake Agnes: 9,68 km, +487m
Aquesta ruta és molt freqüentada i ens permetrà agafar alçada, i tot i que només veurem parcialment el llac, sí que distingirem les parets quasi verticals del Mount Fairview. Es tracta d’una caminada fàcil, tot i l’empinada pujada del principi i que ens porta fins a la casa de te del Lake Agnes, que va construir la Canadian Pacific Railway el 1901 com a refugi per als excursionistes. L’aigua d’aquest llac és verda, clara, transparent i al fons hi podem admirar un circ glaciar.
La pujada és força entretinguda, va fent zigues-zagues. Anem passant per zones de diferents tipus d’avets, làrix, i de tant en tant, veiem de resquitllada el color turquesa del llac que ens fa aturar i mirar cap avall. Un cop al Lake Agnes es té la possibilitat d’allargar la ruta cap al Little i Big Beehive (1,6 km més) o baixar fins el Highline Trail que connecta amb el Plain of Six Glaciers (5,6 km des del Chateau LAke Louise), caminades que nosaltres descartem pel mal temps d’aquell dia.
Lake Moraine.
Un altre dels clàssics del PN de Banff és el llac Moraine, de color blau-verdós, a 1884 m i a 15km del Llac Louise i al qual segurament haurem d’accedir amb bus llançadora ja que el parking és molt petit i s’emplena molt ràpid a primera hora del matí.
La vista panoràmica que tenim des de sobre el Rockpile a la Vall dels 10 cims (Valley of the Ten Peaks) va ser l’escena impresa a la part posterior dels bitllets de 20 CAD del 1969 al 1979 i és des d’aquí on tothom puja actualment per fer-se la foto típica “Twenty Dolar View”:
L’activitat preferida des del Llac Moraine és sens dubte agafar una canoa i remar per aquesta aigua que sembla irreal.
L’altra opció, és agafar la motxil.la i pujar muntanya amunt per descobrir els seus voltants. Tot i així, aquestes rutes molt sovint queden tancades per seguretat per la presència d’óssos grizzly a la zona.
Ruta Moraine Lake als Minnestima lakes pel Larch Valley: 11,61 km, +605 m
Aprofitant que comencem a veure colors de tardor, no vam dubtar en fer una de les excursions clàssiques des del Llac Moraine al Larch Valley i als Minnestima Lakes. Centenars de fotògrafs i excursionistes aprofiten aquesta estació per pujar fins aquí dalt i gaudir de les vistes de cims nevats i del color daurat dels làrix que és realment espectacular.
Aquesta excursió comença al llac Moraine i de seguida comença a pujar per un bosc espès fins que s’arriba a un prat de làrix. Es tracta d’un ascens ininterromput amb un desnivell de + 535 m en 4,3 km de camí.
Un cop arribem a la vall, ens trobem els Minnestima lakes, que gaudeixen d’unes vistes espectaculars als 10 cims (llàstima que a nosaltres ens va diluviar just quan hi vam arribar).
A partir d’aquí queden 2.5 km i +200m de desnivell per un caminet que fa zig zag fins al famós Sentinel Pass.
Continuem el nostre viatge pel PN Yoho, a la província de British Columbia, creat el 1886 i amb una extensió de 1313 km2. De fet, visitar el Yoho National Park és descobrir tota la màgia de les Rocoses amb la mínima extensió; rius de color blau de gel, un estrèpit de cascades i el color verd dels pins que voregen tot de llacs espectaculars. Aquest parc es troba a la falda occidental de les Muntanyes Rocoses, i forma part del conjunt natural denominat Parc de las Muntanyes Rocoses Canadenques declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1984.
El clima és el característic de la regió: a l’estiu, que va de juny a setembre, una temperatura mitjana de 12,5ºC, amb màximes de 20ºC i mínimes de 5ºC. El clima hivernal és més extrem, amb temperatures sota zero i que arriben a mínimes de -35ºC, sobretot de desembre a febrer.
El Parc protegeix la conca
superior del riu Kicking
Horse River,
del qual provenen les aigües del Yoho River. Ambdós tenen un color
blau de gel perquè provenen de la glacera Wapta, així com d’altres
glaceres que els alimenten i que creen un espectacle meravellós a
les
Cascades Wapta
abans de recórrer un canó que desemboca al Columbia River.
Tant l’autopista
Trans-Canada 1 com la línia de tren Canadian Pacific Railway
ressegueixen el riu Kicking Horse fins al cor del parc. El cim més
elevat és el South Goodsir Tower, de 3562 m.
Realment val molt la pena descobrir el parc tant a peu com recorre’l amb cotxe.
Pel que fa a les rutes a peu, com que nosaltres vam fer parada i fonda al poble de Field, recomanem visitar en primer lloc les Wapta Falls ( 5,5 km +135m ).Aquestes cascades, de relativament poca altura (30 metres) però sí força amples (150 m) són fàcilment accessibles. Hi ha un pàrquing des d’on surt un sender que passa pel mig del bosc. Després de 2 km de camí planer ens trobem una baixada per un caminet entre arbres i arrels una mica empinat. Arribem finalment a una cascada molt peculiar perquè l’aigua va a parar a un petit monticle arenós que crea aquesta petita muntanyeta que s’ha anat erosionant per l’acció de l’aigua i que algun dia deixarà d’existir.
Si continuem per la
Trans-Canada 1, a 1,6 km al sud-oest de Field, trobem un altre punt
d’interès imprescindible que és el pont natural o Natural
Bridge del
riu Kicking
Horse, que
és una
formació rocosa única. Mostra como la força de l’aigua d’una
antiga cascada ha estat capaç de fer un forat entre la roca fins a
formar-hi un pont natural.
Es pot aparcar directament al mirador; fet que provoca que molts autobusos de turistes hi parin, però realment val la pena gaudir en aquest punt no només del Natural Bridge, sinó també de l’aigua blava de riu Kicking Horse, que com d’altres rius de les Rocoses, són producte dels minerals de les aigües glacials.
I al final de la carretera
per on veníem ens trobem la joia de la corona,
l’Emerald Lake,
a 1300 msnm. L’Emerald lake de fet és el punt d’interès més
visitat de tot el PN Yoho i no és d’estranyar pel seu color
verd-blau turquesa que el fan únic en tot el món. La seva aigua
prové de diferents glaceres per això té aquest color tant
meravellós. I és que són les petites partícules que cauen de les
roques durant el desgel que es queden a la superfície de l’aigua i
amb el reflex del sol fan d’aquests llacs una autèntica meravella.
Directament davant del llac es veu la glacera al cim de la muntanya President, a uns 3048 m. La ruta que us proposem és fer la volta al llac (5,2 km) per un camí fàcil i planer des d’on poder gaudir de la bellesa del llac des de tots els seus racons: el color turquesa, l’espessor dels pins i els cims nevats el fan realment espectacular. Trobarem diferents passarel·les de fusta per passar pels llocs més enfangats o fàcilment inundables.
A més a més, com ja anirem veient en altres llacs, la navegació amb canoes i kayaks és molt popular i és una de les atraccions turístiques amb més reclam. I si es té pensat fer-hi nit, hi ha l’Emerald Lake Lodge que a tocar de la vora del llac ofereix unes vistes privilegiades.
Acabarem el dia recorrent en
cotxe l’impressionant Yoho
Valley
fins arribar a les Takakkaw
Falls. Aquesta
carretera, de 14 km, només està oberta des del mes de juny fins a
principis d’octubre i va serpentejant per una vall amb cims alts i
profunds, cascades, rius, glaceres i una rica fauna animal. Al km 6,1
ens hi trobarem les famoses corbes en forma d’S: són tres paelles
molt tancades que amb un cotxe normal no presenten cap problema, però
amb una autocaravana poden ser tota una aventura.
Al
final de la Yoho Valley Road hi trobem el pàrquing per anar a peu
cap a la cascada Takakkaw. Es tracta de la segona cascada més alta
del Canadà, amb 384 metres d’altura per on l’aigua cau en dos
nivells. Fins que no hi ets ben bé al davant no veus realment la
seva gran envergadura i és que és normal si tenim en compte que
s’alimenta de la glacera
Daly,
la qual forma part del camp
de gel Waputik
(15 km2)
No ens volem pas oblidar de
mencionar una de les rutes de trekking més populars de la zona; la
que puja fins al Lake
O’Hara a
2042m (11 km ), però que té limitació d’accés d’entrada i
requereix reserva prèvia.
Dissabte 12 d´octubre, tot i les
previsions del temps no del tot favorables i per tal d´aprofitar el
pont surto amb el meu fill Marc cap a la Vall de Pineta, Osca.
En principi volíem pujar al Balcó de
Pineta per fer els Astazous, passar la nit al balcó i baixar pel
matí xino-xano tot gaudint dels colors d´una tardor incipient.
Arribem al pàrquing de Pineta i els núvols cobreixen el Balcó, el paisatge és sensacional amb les cascades saltant de feixa en feixa, no porten gaire caudal, tot i això son magnífiques!
Ens apropem a les cascades, anem guanyant perspectiva cap a la Vall
Al fons la Peña Blanca, la Munia i Chinipro.
Forta pujada amb la Punta del Forcarral imponent!
Arribem al Balcó de Pineta i entrem al Núvol.
En uns minuts arribem al Llac de Marboré, fantàstic. Les nuvolades ens el van deixar veure uns instants amb la Bretxa i el Pic de Tucarroya.
Estem dins del núvol, com no millora decidim passar la nit en una bauma a 2700 mts, mentre es fa fosc gaudim del l´entorn feréstec
Després d´una nit amb fortes ratxes de vent i una mica de pluja decidim baixar. Sortim del núvol i gaudim dels primers colors tardorencs tot arribant al fons de la Vall.
