Arxiu de la categoria: Excursions

El Parque Nacional de los Glaciares

Impactes: 70

El Parque Nacional de los Glaciares està ubicat en la regió coneguda com a Andes Australs, del territori argentí, al sud oest de la província de Santa Cruz amb el límit amb Xile. Per la seva imponent bellesa natural, constitueix una meravella única en el mon, i va ser declarat “Patrimoni Mundial” per la UNESCO l’any 1981.

El Parc Nacional compren un compendi de nombrosos glaciars que s’originen en el gran Camp de Gel Patagònic –el mantell de gel més gran del mon després de l’Antàrtida- el qual ocupa quasi la meitat de Parc. També conegut com el Gel Continental Patagònic, alimenta 47 grans glaceres, de les quals 13 descendeixen cap a la conca Atlàntica, a més, hi ha més de 200 glaceres de menor magnitud, independents del Camp de Gel Patagònic.

Si be les grans meses de gel solen trobar-se en el nostre planeta a mes de 2500 msnm, les glaceres de la província de Santa Cruz tenen el seu origen a únicament 1500 msnm i descendeixen fins als 200 msnm, permeten un accés y visualització pràcticament única en el mon. Com a resultat del desgel en aquest immens sistema, s’originen dos gran llacs, el Llac Argentino i el Llac Viedma, que condueixen les seves aigües cap a l’Oceà Atlàntic creuant tota la província da traves del riu Santa Cruz.

A la zona sud del Parc hi ha la més famosa de les glaceres, la Glacera Perito Moreno. Deu la seva fama al seu moviment continu, el que produeix un fenomen cíclic d’avanç i retrocés amb despreniments espectaculars en el seu front de gel de més de 5 km de llargada i que s’aixeca per sobre el nivell del llac uns 60 metres. La població més propera a aquesta glacera es El Calafate, centre de totes les activitats i serveis a la zona, i amb aeroport relativament proper.

A l’altre extrem del Parc, s’hi concentren el pics més alts i la més gran diversitat de formes granítiques de la serralada, que juntament amb els boscos, glaceres i llacs, conformen un dels paratges més salvatges i interesants d’Argentina. La muntanya més alta n’és el Fitz Roy o Chalten (3405 msnm) i el Cerro Torre (3102 msnm). El centre neuràlgic de la zona, és la població del Chalten, des d’on podem començar infinitat d’aventures a peu, ja sigui per a trekkings o escalada.

Pel que fa a la fauna de la zona, podem trobar-hi des del famosos i enormes còndors, al sigil·lós puma, passant per l’àguila mora o el guacano.

El Taillón poesia geològica!

Impactes: 41

Taillón i Gabientos des del Coll de Tentes

Ascensió des de coll de Tentes per la bretxa de Rotllan, sens dubte uns dels indrets mítics del Pirineu amb on la geologia es mostra amb una espectacularitat impressionant! És relativament fàcil si no hi ha neu, molt recomanable! Imatges de l´agost del 2016

Glariar del Taillón, falsa Bretxa i el dit
Pic i refugi de Serradets

El Taillón o Punta Negra és una muntanya de 3.147 m d’altitud, amb una prominència de 340 m,  que es troba al massís del Mont Perdut, entre la província d’Osca (Aragó) i el departament dels Alts Pirineus(França). Els seus contraforts estan formats de pedra calcària i dolomies.

Bretxa de Rotllan

La primera ascensió, la va realitzar Vicente de Heredia l’any 1792, quan estava treballant per determinar la frontera francoespanyola. És considerat un dels cims de 3.000 m més fàcils del massís de Mont Perdut, i l’accés habitual es fa des de la Bretxa de Rotllan a la Falsa Bretxa i al Dit i, des d’aquí, per la relativament fàcil cresta aquest fins al cim.

Des la Bretxa de Rotllan el casc al fons
Vessant d’Ordesa, àrid i desolat
Punta de Bazillac des de la falsa bretxa

La ruta més assequible és des de Gavarnia; es pot fer nit al refugi de Sarradets o des de Torla i fer nit al refugi de Góriz, amb la qual cosa el desnivell a superar serà de menys de mil metres. Se’n troba el circ de Gavarnie a la cara superior.

Darrers metres d´ascensió amb el circ de Gavanie i el massís del Mont Perdut, imponent!
Cim del Taillón

El Pic Carlit, sostre del Pirineu Oriental.

Impactes: 182

El passat mes d´Octubre vam fer l´ascensió al Carlit, vam pujar per la ruta clàssica des de la Bollosa, tot i que el darrer tram vam fer la grimpada de l´aresta Est, gens difícil però entretinguda, les vistes impressionants, per la tornada vam resseguir el reguitzell de magnífics estany que ens van portar fins a la Bollosa.

Estanys de la Bollosa


Hotel de les Bones Hores

El Pic Carlit, o Pica del Carlit, és una muntanya de 2.921 metres d’altitud del terme comunal d’Angostrina i Vilanova de les Escaldes, pertanyent a la comarca de l’Alta Cerdanya, de la Catalunya del Nord.

Aquest cim es troba[ al nord dels Pirineus axials. Es tracta de la muntanya més alta de tota la Cerdanya i de la Catalunya del Nord. El pic en qüestió forma part d’un massís més o menys aïllat que, pel vessant occidental forma part de la subconca del riu d’Aravó, afluent del riu Segre, mentre que el vessant oriental constitueix part del circ glacial on s’origina la Tet. Els vessants meridionals conformen la conca del Riu d’Angostrina, afluent del Reür, un altre dels afluents importants de la conca alta del Segre.

Superant la capa de núvols baixos


S’inicia una forta pujada amb el cim del Carlit al fons

La ruta habitual per ascendir-hi s’inicia a l’estany de la Bollosa tot agafant en general un sentit est-oest; durant uns 4 quilòmetres i mig s’han d’anar creuant una sèrie de petits turons i vorejant diversos estanys de petites dimensions fins a arribar als peus del massís per la seva cara est, on s’inicia una forta ascensió d’uns 550 metres de desnivell fins a assolir el cim. També és habitual l’ascensió des de l’estany de Lanós.

Tossal Colomer, mar de núvols i el massís del Canigó, el Bastiments i el Pic de l’infern
Pic de la Portella Gran, Puig Peric i massís de Madrès des del Carlit.
Serra de les Xemeneies i el Puigpedrós de Cerdanya des del Carlit

Aquest cim està inclòs en el llistat dels 100 cims de la FEEC. Té un cim secundari al seu nord-est, el Carlit de Baix.

Rosari d’estanys des del cim del Carlit
Estany de Sobirans i de Trebens
Estany del Viver

A la capçalera imatge de l’estany de Vallell amb el Carlit al fons

El Forau d’Aigualluts

Impactes: 55

Heu sentit parlar del Forau d´Aigualluts? Doncs en aquest paratge, té lloc un curiós caprici de la naturalesa que és localitza a la vall de Benasc, als peus de l’Aneto, i provocarà una gran sorpresa per a  qui el vegi per primera vegada (a l’estiu clar, perquè a l’hivern es tot neu i gel i aquesta màgia desapareix).

Es tracta d’una espècie d’embornal, d’unes dimensions d’uns 70 metres de diàmetre i 40 metres de profunditat, en el que l’aigua procedent dels glaciars de l’Aneto i de la Maladeta desapareix sota terra a uns 2.074 msnm. Durant anys es desconeixia on anaven a parar aquestes aigües, però va ser el 1931 quan es va confirmar que les aigües circulen subterràniament durant uns 4 kilòmetres fins a veure la llum de nou a la Vall d’Arán, a la zona coneguda com els Uelhs deth Joèu, a l’Artiga de Lin, a 1.658 msnm. D’aquesta manera, unes aigües que havien de desembocar, a través del riu Éssera, a la Mediterrània; acabaran desembocant a l’Atlàntic, a través del curs del riu Garona. Tot un caprici de la naturalesa.

El Forau, conegut al costat francès del Pirineu com a Trou de bou (Ull o forat de bou), és un sistema càrstic que recull l’aigua del desgel de la glacera de l’Aneto, Tempestades i Mulleres. La hipòtesis de que aquestes aigües acabaven desembocant al riu Garona la va formular en Ramond Carbonnières a finals del segle XVIII, però no va ser fins el 1931 quan l’espeleòleg francès Norbert Casteret, que va dedicar tota la seva vida a l’exploració de cavernes, coves i rius subterranis, confirmà aquesta teoria. Ho va fer abocant sis barrils de colorant, fluoresceïna, en les aigües del Forau. Unes hores més tard, la fluoresceïna deixava veure el seu característic color verd al fer acte de presencia als Uelhs deth Joèu.

L’excursió al Forau és un recorregut quasi obligat si es visita la vall de Benasc. Si no hi ha neu, podem sortir de Pla de la Besurta, a uns 1.900 msnm, situat 13 km al nord de Benasc seguint per la carretera A-139, trobarem una explanada condicionada com aparcament durant tot l’any a excepció de juliol i agost mesos en que podem accedir a aquest indret amb un autobús des del mateix poble de Benasc.

A l’hivern podem aparcar al costat de “Plan de Hospital”. Seguirem les indicacions cap el refugi de La Renclusa  i el Forau d’Aigualluts -el camí és el mateix durant els primers 15 minuts aproximadament- fins a trobar un desviament a la dreta que condueix cap el refugi i seguim la nostra ruta fins arribar a la “pradera” i la “cascada d’Aigualluts”. L’excursió, que a dia d’avui s’ha de fer amb raquetes o esquis, per la quantitat de neu que hi ha, té un desnivell de tan sols 200 metres, essent un recorregut fàcil i apte per a tots el públics.

Hem fet la Cabrilenca!

Impactes: 16

La Cabrilenca és una proposta del Club Ciclista de Cabrils que convida als participants, com expliquen a la seva web “a passar un matí de diumenge recorrent corriols i gaudint de panoràmiques del Parc de la Serralada Litoral.” Es tracta d’una caminada popular, en cap cas és una competició. Cada participant la completarà al seu ritme: Caminant o corrent

Nosaltres, una colla que ja feia massa dies que no anàvem a caminar plegats, vam triar l’opció de fer-la caminant.

Primer, com sempre les dades i el mapa:

La Cabrilenca. Circular amb sortida i arribada a Cabrils

Fitxa:

  • kilòmetres caminats: 18’32 km
  • desnivell acumulat: 917 metres;
  • velocitat mitjana: 3’9 km/hora;
  • hores caminades: 04:40
  • data: 24/02/2019

Va caldre matinar ja que la sortida era a les 7:45 h i abans calia recollir els dorsals. El matí era “frescot” però hi vam trobar un gran ambient.

A l’entorn de les 7:30 h van sortir el que feien la cursa corrent i 15 minuts més tard el coet va donar la sortida als caminaires.

Després d’una aproximació sempre en pujada ens apropem al peu del Castell de Burriac. Passem primer per la Creu de l’Abella

Després entrem al bosc i iniciem una dura pujada fins arribar al Coll de Burriac, una pujada ben tibada.

A partir d’aquí el camí segueix amb un puja-baixa constant deixant-nos de tant en tant precioses vistes ja sia cap al Castell de Burriac i el mar al fons ja sia cap a l’interior

EL CASTELL DE BURRIAC
Serrada de Marina amb el MONTSENY al fons

La caminada transcorre amb força gent. Notem que, passat el primer avituallament hi ha força gent que opta per fer la ruta més curta (10 km) i això es nota en la densitat de gent per camins i corriols.

A mesura que passa l’estona les cames van pesant però feta la darrera parada ja sols ens queden 5 kilòmetres que fan de bon fer ja que la majoria son en baixada.

Finalment arribem al “village” cansats però contents i rebent de recompensa un entrepà de botifarra que ve molt de gust. Del tot recomanable! Recomanable la caminada! (i l’entrepà també)