Arxiu de la categoria: Esquí nòrdic

Hem anat a la muralla xina.. de Finestras

Gràcies a un regal familiar hem gaudit d’un magnífic cap de setmana entre la Llitera i la Ribagorça.

Un dels objectius principal era descobrir l’indret conegut com “la muralla xina” del poble de Finestras (o Finestres, com vulgueu)

La “muralla xina” coneguda tradicionalment com les Roques de la Vila és una formació geològica molt peculiar, que recorda per les seves parats verticals i paral·les a la muralla xina, amb la diferència que aquesta és totalment natural.

Primer explicar-vos que vam fer nit al poble de Camporrélls, que pertany a la Litera. Bona gent i molta tranquil·litat. Per cert, poble natal del popular periodista Manuel Campo Vidal.

Camporrélls

Per arribar fona la “Muralla” cal atansar-se fins a Estopinyà, (Estopiñán del Castillo) que ja que estem posats a descobrir curiositat és on va néixer la nostrada Mari Pau Huguet. D’allà surt una pista d’un 12 km de llargada que per fer-la amb garanties és recomanable utilitzar un cotxe amb tracció 4X4. S’hi pot arribar, clar, amb un turisme però hi ha trams força compromesos.

La carretera creus una de les puntes de l’embassament de Canellas, pel pont de Penavera per arribar fons al poble de Finestres.

Finestres és un poble abandonat arran de la construcció de l’embassament de Canelles, el segon més gran de la conca de l’Ebre tret del de Mequinença. El poble conserva alguna de les seves parets però en general està força malmès.

El poble de Finestres

Des del poble vam anar primer fins a l’ermita de Sant Marc des d’on hi ha una vista espectacular sobre l’embassament i sobre, és clar, la “muralla xina”

Ermita de Sant Marc
Vistes de la Muralla des de Sant marc

Després de visitar Sant Marc van anar, per un camí força més exigent fins a l’ermita de San Vicente, situada al bell mig de la muralla. Us deixo la foto d’abans ampliada per veure el detall de l’ermita al bell mig de la muralla.

L’ermita de San Vicente al bell mig de la muralla
Detall de l’ermita de San Vicente
Vistes de de l’ermita de Sant Vicente amb l’ermita de San Marc al fons

En definitiva una magnífica sortida que sols va tenir un inconvenient, la calor sufocant que vam partir durant tot el recorregut. Sens dubte una proposta del tot recomanable.

a tuixent – la vansa, El present serveix per reescriure la història

Engegàvem el mes d’octubre, com és habitual, fent promoció del forfet de temporada fins que, en un moment donat, cap allà al 23, saltà l'”alarma de neu” a les previsions. Res important, uns centímetres, 11 en el millor dels casos. Entre riures i meteoficció, dissabte 27 d’octubre va caure una primera nevada a la ja famosa Lapònia Catalana i vam declarar, de manera unilateral, l’obertura de l’estació. Però com que no teníem prou neu, ho varem deixar en suspens per a eixamplar la base i disposar de prou gruix per traçar les estructures del nòrdic de manera efectiva.

Sense donar-hi més importància i, tenint en compte que mai l’estació havia obert abans de finals de novembre, seguien els treballs de reforma i millora de l’estació amb els paletes i els pintors. I, el que va passar després us sorprendrà…

Si, a 31 d’octubre va caure una Santa Nevada que ens va deixar 66cm de neu nova, sobre una petita base de la nevada anterior. Els riures es converteixen en cares blanques, les mirades se succeïren, paletes i pintors no tenien cadenes, el grup de Whatsapp treia fum i, en aquell precís instant, es convocà el Consell de Savis en reunió urgent al Pedró dels Quatre Batlles. Si és si, aixequem la suspensió i obrim, ni més ni menys que un primer de novembre.

Aquí va aparèixer en Zoro darrera la Rosa Talamàs, en directe per TV3.

Obrim només per raquetes, hem de consolidar aquesta neu. Dijous observem com evoluciona la neu i divendres fem les primeres proves amb la retrac. Això funciona, per tant, dissabte obrim per fer fons. Guerrers… a les traceees!

A la feina!

Diumenge, amb tot el domini traçat, comença la Festa del Nòrdic a la Lapònia Catalana. Amb aquest inici sense precedents es palpa l’alegria, però la temporada és llarga i les batalles s’han de lluitar una a una.

Quina neu…

Disposats a gaudir d’una llarga i blanca temporada, la neu es resisteix a tornar i l’anticicló complica la resistència dels Guerrers del Nòrdic, arribant al punt de poder esquiar en faldilles!

Tres mesos de resistència que, amb la falta de neu generalitzada, fa que torni una competició de nivell estatal a l’estació, aquest cop la nova “1a Copa Guerrers del Nòrdic”.

El nivell organitzatiu va arribar a incorporar la famosa “Leader’s Chair”, al més pur estil FIS.

Maria Iglesias, al moment d’ocupar el tro.

I amb els millors Guerrers del Nòrdic al graó més alt del podi!

Jaume Pueyo, amb la samarreta dels Guerrers del Nòrdic, amb Lander Martín i Martín Morales.

El regal dels Reis d’Orient va arribar tard, a finals de gener, en forma d’un episodi de neu que ens deixà 102 cm de neu pols. Aquesta nevada ens va ajudar per aconseguir acumular 144 dies d’obertura ininterrompuda.

Quina blancor!

Amb això i, moltes d’altres cosetes, acaba la temporada un 24 de març de 2019, per falta de neu a les cotes baixes. O això vam pensar…

Potser va ser un regal per tot el sacrifici o, potser no, però el 6 d’abril arriba una nevada inesperada, que deixa 35 cm de neu i, com no podia ser d’altra manera, el Consell de Savis decideix reobrir l’estació: “Si hi ha neu i tenim esquiadors, Tuixent – La Vansa obre”, afirmen. Tot i que aquella reobertura va ser testimonial, acumulem 10 dies més d’obertura als 144 inicials i ens anem als 154 dies d’obertura en dos fases. Aquesta fita representa, un cop repassades les dades que es disposen, el rècord de l’estació en número de dies d’obertura. La història, ara, és present.

I tot això, per a què ha servit? Doncs, entre d’altres coses, per: augmentar significativament els forfets de temporada de practicants del nòrdic (i, esperem, per incrementar els adeptes a aquest esport); per arribar a prop de 30.000 visitants a l’estació; per donar a conèixer la vall; per crear llocs de treball; perquè l’estació sigui el principal motor econòmic en termes de creació d’ocupació i d’impacte econòmic a nivell local; per fomentar la cultura de l’esquí nòrdic i… per això i, molt més, seguirem fent gran el nòrdic a cada lliscada!

Gràcies a tots els que ens heu fet confiança. Recordeu que vosaltres sou i feu Tuixent – La Vansa.

Aquesta temporada, la dediquem a l’Albert Batalla, que deixa el càrrec de la Mancomunitat de municipis per a la promoció de l’esquí nòrdic. Gràcies, Albert, per tots aquests anys, per la feina feta, per l’esforç, la dedicació i la passió.

Salut i neu, Guerrers del Nòrdic!

“Dar cera, pulir cera”

Ha arribat el moment Daniel-san…

Si, heu llegit bé, avui parlarem del gran tabú de l’esquí nòrdic, les putes ceres!

Primer apunt, com totes les ceres tenen marca… doncs no posarem cap imatge, perquè no paguen, oooh sorpresaaa!

Primer de tot hem d’aclarir què entenem per ceres ja que aquest és un terme genèric que engloba elements com ceres, parafines, plastificants, dissolvents, etc. Però bàsicament les podem dividir en:

  • Ceres per lliscar, sovint s’anomenen parafines i s’apliquen als extrems de l’esquí de clàssic o a tota la sola de l’esquí de patinador.
  • Ceres de retenció en pot (necessitarem un suro per estendre-les), s’apliquen a la part central de l’esquí de clàssic.
  • Ceres de retenció en tub (les posarem calentes i les estendrem amb la mà o amb la planxa), com les anteriors però més toves.
  • Ceres de base, fan de pont entre la sola i d’altres ceres.
  • Ceres en spray…
  • Cera en cinta, “grip tape” en diuen, és una cera universal de fàcil aplicació i que facilita molt el salt al món de les ceres. Però alerta, és una cera universal i per tant no pot funcionar (molt) bé amb algunes neus i/o temperatures.

S’ha complicat? Doncs fem un petit resum.

Si fem patinador, només necessitem ceres per lliscar (o parafines) a tota la sola en funció de la temperatura de la neu. Necessitarem netejar amb un dissolvent especial, obrir poros amb un raspall metàl·lic, posar la cera amb la planxa, treure excedents (canal i cantos), deixar refredar, passar la rasqueta per deixar-ho uniforme i acabar amb un raspall de nylon. Sembla molta cosa però és fàcil!

I si fem clàssic? Doncs la part central, on necessitem retenció rebrà una cura especial on haurem de triar entre les opcions que hem comentat abans i sempre serà en funció del tipus de cera i la temperatura de la mateixa.

La nostra recomanació? Si no heu de competir o sou molt puristes… esquís amb pells. El 90% dels esquís de clàssic que es venen fan servir pells.

Nota mental, hem de testejar els Optigrip de Yoko.

Esperem que aquest petit article hagi aportat una mica de llum en aquest complex camp de l’esquí de fons.

Salut i neu!

Les marxes, l’esclat nòrdic!

Com tot esport, l’esquí nòrdic té la seva vessant competitiva; allò que tothom coneix popularment com a “curses”, però… què hi ha darrere de tot plegat?

Avui no parlarem del campionat de Catalunya, com tampoc ho farem del campionat d’Espanya, ni dels Campionats del Món, ni, per suposat, dels Jocs Olímpics d’Hivern. I, doncs, de què parlarem? 

És el torn de parlar de les marxes, o millor dit, de les MARXES, perquè aquesta és la màxima expressió de l’esquí nòrdic! I no en la seva vessant més competitiva (de cursa), sinó en la seva vessant lúdica, popular i no competitiva. 

No obstant això, començarem parlant de la més coneguda, l’ENORME… Vasaloppet!

Què, us fa una imatge?

Se celebra des de l’any 1922 i, fins a 15.000 aficionats, hi han arribat a prendre part. Té diferents modalitats: 90km, 45km, 30km, 19km i 9km. També tenen la versió no competitiva, l’Oppet Spär.

Us penseu que és un cas aïllat? No, pas! Què us sembla si us anomeno la Marcialonga?

I si diem… bé, en podríem dir moltes però acabaríem repassant el llistat de curses que formen part de la WorldLoppet i les podeu consultar vosaltres mateixos a: http://www.worldloppet.com/

Tornem de peus a terra. I a nosaltres, què? Perquè això d’anar a Suècia, a fer la Vasaloppet, potser no és el nostre fort, o ens queda lluny.

Doncs tenim la famosa Marxa Beret. Segur que la coneixeu i n’heu vist imatges en algun moment. Cert, és la més coneguda a casa nostra i en la darrera edició hi van participar uns 900 esquiadors.

Foto: Diari de la neu

I què tenim, encara més a prop i més a l’abast? Doncs el circuit de marxes que es va agrupar sota el nom de XCircuit la temporada 2017-2018 i que engloba:

Marxa Naut Aran, a Baqueira – Beret.


Una marxa que es celebra al Pla de Beret i organitza el CAEI, el Club Aranés d’Espòrts d’Iuèrn.

Marxa Patufet, a Sant Joan de l’Erm.


Una marxa especial, només per a categories infantils, organitzada pel CEFUC, Club d’Esquí de Fons Urgellet Catalunya.

Marxa Pirineu, a Lles i Aransa.


Una marxa que surt de l’estació de Lles i té l’arribada a l’estació d’Aransa, organitzada per les mateixes estacions.

Puigcerdà Fons, a La Quillana.


Aquesta marxa està organitzada pel PEC, el Club d’Esquí Puigcerdà.

Andorra Fons, a La Rabassa.


Com el seu nom indica es fa a Andorra i l’organitza el NEC, el Nòrdic Esquí Club.

Marxa de l’Arp, a Tuixent – La Vansa.


Organitzada pel CENA, Club d’Esquí Nòrdic l’Arp.

Teniu tota la informació al seu web: www.xcircuit.cat

Hi podeu participar en la versió per a federats i no federats, o fins i tot, hi  podeu participar en la categoria familiar. I recordeu! Són marxes populars i, tot i que hi ha premis pels guanyadors, no tenen una finalitat competitiva.

Si les feu totes tindreu la categoria de Finishers i lluireu una exclusiva armilla.

Nosaltres us animem a participar-hi, a conèixer les estacions, i els clubs que les organitzen i deixar que el cuquet de l’esquí nòrdic faci la seva feina.

Bona marxa!

I tu, fas clàssic o patines?

Aquesta és la pregunta del milió, l’ “estudies o treballes” de l’esquí nòrdic, el peix o la carn… Però, alerta! perquè com el ying i el yang, el bon esquiador de fons ha de controlar les dues tècniques. He dit tècniques? Això ho haurem d’explicar.

Sempre recomanem iniciar-se a l’esquí nòrdic en l’estil clàssic, per això començarem per aquest.

L’estil clàssic el podreu identificar ràpidament perquè és aquell que va per dins la traça. Fins aquí fàcil, oi? Fa una foto?

Esquiador del Club d’Esquí de Fons Uharte

En aquesta primera imatge podeu veure una de les dues variants bàsiques de l’estil clàssic, el pas altern: aquell que, tal i com indica el seu nom, alterna posició de cames i braços. Dins aquest estil es pot diferenciar entre el de tres temps i el de quatre, però avui podem deixar-ho aquí i no embolicar-nos més.

Esquiador del Club d’Esquí de Fons Irrintzi

En aquesta imatge veiem un esquiador fent l’anomenat pas simultani, que és aquell que fa servir l’impuls dels dos braços alhora; un autèntic exercici de rem, que en anglès s’anomena “double poling”. També té dues variants: el d’un pas o el de dos, assenyalant l’impuls que s’efectua amb les cames.

Pel que fa l’equipament, l’estil clàssic requereix d’esquís més llargs i bastons més curts. Alerta! La longitud dels esquís en últim terme no és tan important com el pes de l’esquiador/a, però avui això no toca.

La Lyda Iglesias ens ensenya el pont dels seus esquís.

L’esquí de clàssic també requereix un sistema de retenció que, en cas de no disposar-ne, a les pujades aniríem de cul! Es pot fer amb ceres, microescates o pells. Aquest sistema de retenció va a la zona de recolzament de la bota i dependrà del pes de l’esquiador per a vèncer la flexió de l’esquí (el pont) perquè aquesta zona toqui la neu i ens ajudi a no anar enrere.

Quant a competició i reglament, l’estil clàssic ha esdevingut l’estil “protegit”. Això és per la tendència a fer un ús excessiu del pas simultani, així com per  l’ús de bastons cada vegada més llargs. La Federació Internacional d’Esquí va acabar limitant la longitud dels bastons al 83% de l’alçada de l’esquiador (amb botes) i definint molt bé què és i com s’ha d’executar l’estil clàssic. Si els bastons ens arriben a les axil·les serà suficient.

Per altra banda, a l’estil de patinador (o skating), l’anomenen “free technique” i això ja ho diu tot, oi?

L’estil patinador el podreu identificar ràpidament perquè és aquell que NO va per dins de la doble traça. Fins aquí fàcil, oi? Fa una foto?

Esquiadora del Club d’Esquí Nòrdic l’Arp

En aquesta imatge podeu observar com, fora de la traça, les esquiadores fan un canvi de pes (també com en l’estil clàssic), però els esquís, com que no llisquen per dins la traça, segueixen un moviment en “V” i no van en paral·lel.

Aquest estil fa una especial incidència en la “recuperació” de l’esquí que queda al darrera per, posteriorment, llançar-lo endavant tot canviant el pes d’esquí. En aquest estil s’observa més fàcilment el canvi de pes constant d’un esquí a l’altre que, com es pot constatar en la fotografia anterior, alinea el cap sobre el peu de recolzament, tot buscant l’equilibri.

I… atot això què en diu la FIS? Que els bastons no passin del 100% de l’alçada de l’esquiador; per tant, són uns bastons un 17% més llargs que els de clàssic. Nosaltres, si els fem arribar a la barbeta, ja en tindrem prou.

I els esquís, en què es diferencien? Doncs en que, en fer-los anar en diagonal o en “V”, no necessiten sistema de retenció. En aquest cas farem servir només ceres de lliscament.

Us ha quedat clar? Què us sembla un petit vídeo d’un minut que va fer la Mancomunitat d’Esquí Nòrdic, segur que en moviment ens ajuda.

I ara, què?

Ja sabeu, teniu deures. Heu de provar els dos estils, practicar-los i alternar-los si voleu ser uns fondistes complets i equilibrats, com el ying i el yang.