Arxiu de la categoria: Fotografia

El Pic Carlit, sostre del Pirineu Oriental.

Impactes: 182

El passat mes d´Octubre vam fer l´ascensió al Carlit, vam pujar per la ruta clàssica des de la Bollosa, tot i que el darrer tram vam fer la grimpada de l´aresta Est, gens difícil però entretinguda, les vistes impressionants, per la tornada vam resseguir el reguitzell de magnífics estany que ens van portar fins a la Bollosa.

Estanys de la Bollosa


Hotel de les Bones Hores

El Pic Carlit, o Pica del Carlit, és una muntanya de 2.921 metres d’altitud del terme comunal d’Angostrina i Vilanova de les Escaldes, pertanyent a la comarca de l’Alta Cerdanya, de la Catalunya del Nord.

Aquest cim es troba[ al nord dels Pirineus axials. Es tracta de la muntanya més alta de tota la Cerdanya i de la Catalunya del Nord. El pic en qüestió forma part d’un massís més o menys aïllat que, pel vessant occidental forma part de la subconca del riu d’Aravó, afluent del riu Segre, mentre que el vessant oriental constitueix part del circ glacial on s’origina la Tet. Els vessants meridionals conformen la conca del Riu d’Angostrina, afluent del Reür, un altre dels afluents importants de la conca alta del Segre.

Superant la capa de núvols baixos


S’inicia una forta pujada amb el cim del Carlit al fons

La ruta habitual per ascendir-hi s’inicia a l’estany de la Bollosa tot agafant en general un sentit est-oest; durant uns 4 quilòmetres i mig s’han d’anar creuant una sèrie de petits turons i vorejant diversos estanys de petites dimensions fins a arribar als peus del massís per la seva cara est, on s’inicia una forta ascensió d’uns 550 metres de desnivell fins a assolir el cim. També és habitual l’ascensió des de l’estany de Lanós.

Tossal Colomer, mar de núvols i el massís del Canigó, el Bastiments i el Pic de l’infern
Pic de la Portella Gran, Puig Peric i massís de Madrès des del Carlit.
Serra de les Xemeneies i el Puigpedrós de Cerdanya des del Carlit

Aquest cim està inclòs en el llistat dels 100 cims de la FEEC. Té un cim secundari al seu nord-est, el Carlit de Baix.

Rosari d’estanys des del cim del Carlit
Estany de Sobirans i de Trebens
Estany del Viver

A la capçalera imatge de l’estany de Vallell amb el Carlit al fons

El Forau d’Aigualluts

Impactes: 55

Heu sentit parlar del Forau d´Aigualluts? Doncs en aquest paratge, té lloc un curiós caprici de la naturalesa que és localitza a la vall de Benasc, als peus de l’Aneto, i provocarà una gran sorpresa per a  qui el vegi per primera vegada (a l’estiu clar, perquè a l’hivern es tot neu i gel i aquesta màgia desapareix).

Es tracta d’una espècie d’embornal, d’unes dimensions d’uns 70 metres de diàmetre i 40 metres de profunditat, en el que l’aigua procedent dels glaciars de l’Aneto i de la Maladeta desapareix sota terra a uns 2.074 msnm. Durant anys es desconeixia on anaven a parar aquestes aigües, però va ser el 1931 quan es va confirmar que les aigües circulen subterràniament durant uns 4 kilòmetres fins a veure la llum de nou a la Vall d’Arán, a la zona coneguda com els Uelhs deth Joèu, a l’Artiga de Lin, a 1.658 msnm. D’aquesta manera, unes aigües que havien de desembocar, a través del riu Éssera, a la Mediterrània; acabaran desembocant a l’Atlàntic, a través del curs del riu Garona. Tot un caprici de la naturalesa.

El Forau, conegut al costat francès del Pirineu com a Trou de bou (Ull o forat de bou), és un sistema càrstic que recull l’aigua del desgel de la glacera de l’Aneto, Tempestades i Mulleres. La hipòtesis de que aquestes aigües acabaven desembocant al riu Garona la va formular en Ramond Carbonnières a finals del segle XVIII, però no va ser fins el 1931 quan l’espeleòleg francès Norbert Casteret, que va dedicar tota la seva vida a l’exploració de cavernes, coves i rius subterranis, confirmà aquesta teoria. Ho va fer abocant sis barrils de colorant, fluoresceïna, en les aigües del Forau. Unes hores més tard, la fluoresceïna deixava veure el seu característic color verd al fer acte de presencia als Uelhs deth Joèu.

L’excursió al Forau és un recorregut quasi obligat si es visita la vall de Benasc. Si no hi ha neu, podem sortir de Pla de la Besurta, a uns 1.900 msnm, situat 13 km al nord de Benasc seguint per la carretera A-139, trobarem una explanada condicionada com aparcament durant tot l’any a excepció de juliol i agost mesos en que podem accedir a aquest indret amb un autobús des del mateix poble de Benasc.

A l’hivern podem aparcar al costat de “Plan de Hospital”. Seguirem les indicacions cap el refugi de La Renclusa  i el Forau d’Aigualluts -el camí és el mateix durant els primers 15 minuts aproximadament- fins a trobar un desviament a la dreta que condueix cap el refugi i seguim la nostra ruta fins arribar a la “pradera” i la “cascada d’Aigualluts”. L’excursió, que a dia d’avui s’ha de fer amb raquetes o esquis, per la quantitat de neu que hi ha, té un desnivell de tan sols 200 metres, essent un recorregut fàcil i apte per a tots el públics.

El Costabona

Impactes: 254

El passat mes de desembre vam pujar al Costabona des de la Collada Fonda, ascensió molt recomanable, sempre que les condicions meteorològiques ho permetin, gaudireu d ́unes vistes impressionants!


El Costabona, o Pic de Costabona, és un massís de 2.465 m alt de la zona axial pirinenca del límit dels termes municipal de Setcases, a la comarca del Ripollès, i comunal de Prats de Molló i la Presta, de la
del Vallespir, a la Catalunya del Nord.

El Costabona

Està situat a la línia de crestes que ve del pic de Roca Colom a través del Coll del Pal (2.374 m) i separa les valls del Tec (Vallespir) i del Ter (Ripollès).
El cim, de tipus granític, és el darrer dels grans cims d’aquesta carena envers llevant. Ja no hi ha més enllà alçades que sobrepassin mai els 1.700 m. Al vessant meridional es formen el Torrent de Vall-llobre (a la Font de Fra Joan) i el Ritort (a les Deus d’en Sitjar), afluents del Ter per l’esquerra; el vessant septentrional limita
la coma del Tec i, a l’est, domina l’Alt Vallespir (els Banys de la Presta i la vila de Prats de Molló).

Roca Colom i Mort de l’Escolà. 

A uns 2.300 m d’altitud, al vessant oriental, dins el terme de Prats de Molló i la Presta (Vallespir), hi ha les Mines de Costabona, de scheelita (tungstat de calci), per a l’explotació de les quals ha estat construïda una pista forestal, actualment en força mal estat. A la capçalera del Torrent de Vall-llobre, dins el terme de Setcases (Ripollès), hi ha el refugi Costabona.

El massís del Canigó



Al cim del Costabona hi ha una fita geodèsica (la de referència 293076001) i diverses creus, així com una caixa metàl·lica. La vista circular és amplíssima; hi destaca a l’est el golf de Roses i la Plana del Rosselló, separades per la serra de l’Albera. Cap al nord l’imponent massís del Canigó, les Esquerdes de Rojà i la coma del Tec, amb el Roca Colom i el roc de la Mort de l’Escolà. A l’oest hi ha els pics del circ d’Ulldeter, on destaca el Gra de Fajol i el Bastiments al seu costat.

Gra de Fajol, Bastiments, Prats de Bacivers i Pic de la Dona. 


El Costabona és un dels indrets més triats per les rutes de senderisme dels massís del Canigó.
Aquest cim està inclòs a la llistat dels 100 cims de la FEEC.

L’alta Garrotxa, l’Alt Empordà i el Roselló
Collada Fonda i al fons el Montseny. 

El Parc Nacional d’AIgües Tortes i Sant Maurici

Impactes: 125

Aquesta setmana marxem d’excursió cap a l’únic parc nacional de Catalunya, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. 

Els Encantats

Un racó dels pirineus on podrem gaudir de la muntanya tant a l’estiu com a l’hivern. Sempre hi ha activitats per fer, alpinisme o escalda, o rutes per seguir, ja sigui amb raquetes, esquis, a peu o corrent. Pels més valents queda la ”carros de foc”, ja sigui en versió non stop o fent parades al refugis del parc i gaudint de l’entorn que ens envolta. Es tracta d’una ruta circular on el desnivell acumulat és de 9.200 metres, amb una distancia de 55 quilometres, essent el punt més elevat el coll de Contraix amb 2.745 msnm.

Estany de Ratera

Tot i que les portes d’entrada més concorregudes al Parc són les poblacions de Boí i Espot, que són els pobles on hi ha les seus principals del Parc, també podrem accedir al Parc des d’altres poblacions veïnes. Les altres entrades al Parc, les podem trobar a l’Alta Ribagorça pel Pont de Suert i Senet, al Pallars Sobirà per Sort i Llessui, al Pallars Jussà per la Pobla de Segur i la Torre de Capdella, i a la Val d’Aran, per Vielha, Arties o Salardú.

Va ser declarat Parc nacional el 21 d’octubre de 1955, i és el segon parc nacional dels Pirineus després del d’Ordesa i Mont Perdut. Ocupa una superfície total de 41.852 ha, i és el tercer espai protegit més gran de Catalunya. L’aigua, amb gairebé 200 estanys i innumerables rierols, n’és la protagonista. 

Estany de Sant Maurici

Dins del Parc, podem trobar-hi 4 muntanyes que superen els 3.000 metres d’alçada, la més alta de les quals és el Comaloforno, de 3.029 msnm. La gran majoria de muntanyes del Parc, però, tenen una altitud d’entre 2.500 i 3.000 msnm, amb alguna muntanya emblemàtica com ho és els Encantats 2.748 m.

Cascada de Ratera

‘interior del Parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus. Les roques predominants en són els granits i les pissarres, formades durant l’Era Primària. Aquests materials tan antics van aixecar-se del fons del mar durant l’orogènia alpina, a l’Era Terciària, donant lloc als Pirineus actuals. Però sense cap mena de dubte, allò que imprimeix el caràcter geològic del Pirineu central són les successives glaciacions del Quaternari que van cobrir aquestes muntanyes d’extenses glaceres que davallaven desenes de quilòmetres avall. Els estanys, les cascades, els pics esmolats i les crestes vertiginoses, així com la forma en U de les valls són el record de l’acció erosiva d’aquestes antigues glaceres, de les quals avui en dia només en resten uns petits i residuals en el Pirineu aragonès.

Estany de Ratera

Avui us proposem una ruta que passaria per l’estany de Sant Maurici i acabaria al refugi d’Amitges, passant per l’estany de Ratera.

Estany de Sant Maurici i Vall de Subenuix

Els sostres del Pirineu des de l´aire!

Impactes: 61

Avui us portem un post amb la col·laboració especial de Marc Campos i les seves fotografies de muntanya.

Les fotos van ser presses la primavera del 2016 en un vol circular en avioneta al voltant dels massissos més emblemàtics del Pirineu amb sortida i arribada a Castilló de Sos a la vall de Benasc, comarca de la Ribagorça.

A la primera imatge el massís del Mont Perdut i del Vignemale pel vessant Est , en primer pla la Punta Suelza, a la segona la parella Posets-Espades pel vessant Nord

Seguim amb el Perdiguero pel seu vessant Sud i tot seguit el massís de la Maladeta amb les seves glaceres, amb l´Aneto, sostre del Pirineu pel seu vessant Nord.

A la cinquena imatge trobem el mateix massís de la Maladeta però pel vessant Sud i a la darrera imatge l´impressionant vessant Nord del Vallibierna.

Sens dubte una perspectiva que mostra perfectament la majestuositat i la bellesa de la muntanya!

El pilot és Gerardo Bielsa, aquí teniu més informació: