Arxiu de la categoria: Fotografia

Tardor a la Garrotxa. Les Preses

Tothom coneix la Fageda d’en Jordà per la bellesa d’aquest espai natural únic, però arribats a aquestes dates pels voltants d’aquesta fageda, al municipi de les Preses, hi podem descobrir Sant Miquel i Sant Martí del Corb, petites ermites que conformen el romànic més secret i amagat de la Garrotxa.

 

Si us ve de gust, us recomanem una ruta circular d’aproximadament uns 9 km, amb un desnivell acumulat d’uns 650 metres, que enllaça les dues ermites i transcorre per la fageda de la serra del Corb. Sortirem de la plaça Major de les Preses, ens endinsem per una roureda i, a mesura que anem pujant, deixem la roureda per trobar una fageda. Seguim en direcció a Sant Miquel del Corb,  temple d’una sola nau coberta amb volta de canó i amb campanar de torre.

 

Continuant per la falda de la muntanya, ens trobarem Sant Martí del Corb, una menuda església d’una sola nau i absis semicircular, l’accés es realitza a través d’una escalinata i d’una porxada sostinguda per pilastres i teulada a dues vessants.

Arribats en aquest punt enfilarem cap a la Roca d’en Lladre durant un parell de quilòmetres, per tot seguit, començar la baixada cap al punt d’inici de la ruta.

 

Arribats en aquesta època de l’any, val la pena arribar-se fins a la Garrotxa per tal de gaudir de l’espectacle que ens brinda la natura, amb les seves llums i colors de tardor.

Tothom coneix la Fageda d’en Jordà per la bellesa d’aquest espai natural únic, però arribats a aquestes dates pels voltants d’aquesta fageda, al municipi de les Preses, hi podem descobrir Sant Miquel i Sant Martí del Corb, petites ermites que conformen el romànic més secret i amagat de la Garrotxa.

 

Si us ve de gust, us recomanem una ruta circular d’aproximadament uns 9 km, amb un desnivell acumulat d’uns 650 metres, que enllaça les dues ermites i transcorre per la fageda de la serra del Corb. Sortirem de la plaça Major de les Preses, ens endinsem per una roureda i, a mesura que anem pujant, deixem la roureda per trobar una fageda. Seguim en direcció a Sant Miquel del Corb,  temple d’una sola nau coberta amb volta de canó i amb campanar de torre.

 

Continuant per la falda de la muntanya, ens trobarem Sant Martí del Corb, una menuda església d’una sola nau i absis semicircular, l’accés es realitza a través d’una escalinata i d’una porxada sostinguda per pilastres i teulada a dues vessants.

Arribats en aquest punt enfilarem cap a la Roca d’en Lladre durant un parell de quilòmetres, per tot seguit, començar la baixada cap al punt d’inici de la ruta.

 

Boira al Barcelonès

Els barris de Santa Coloma, Sant Adrià i Barcelona, propers al Besòs, registren les temperatures més baixes del Barcelonès, llevades les registrades al revolt de les Monges, situat al barri de Vallvidrera

L´aire fred del Vallès s´escola per la llera del Besòs i afecta a les zones esmentades.

De la mateixa manera la boira del Vallès vessa pels turons de Collserola i re-segueix la vall del Besòs fins al mar.

L’ibón de Plan

Situat en plena Vall de Chistau, a la comarca del Sobrarbe (Osca) hi trobem l’Ibon de Plan. Es tracta d’un llac natural de muntanya que s’ha salvat de decorats plens de formigó; a 1910 msnm. 

L’ibón de Plan o Bassa de la Mora, conegut amb aquest segon nom ja que diu la llegenda que l’esperit d’una jove musulmana que fugia de les lluites entre moros i cristians segueix vagant per aquestes contrades, i a trenc d’alba del dia de Sant Joan apareix ballant de forma sensual sobre les seves cristal·lines aigües.

Per accedir-hi teniu dues opcions a l’estiu i una quan hi ha neu…

Sense neu podeu conduir amb cotxe per una pista forestal d’una 14 km – previ pagament de 3€ al poble de Saravillo – que us deixarà a escassos 2 quilòmetres del llac, essent una passejada apta per a grans i petits. Si hi ha neu, la pista romandrà tancada, i haurem de pujar caminant, amb esquís o amb raquetes,  des de Plan o des de Saravillo. El desnivell és d’uns 900 metres i la distància no arriba als 7 km.

Quan sigueu a dalt gaudireu d’un espectacle de colors impressionant, i si podeu, doneu la volta al llac, és molt bonic, te’l miris per on te’l miris.

Avui va de Llamps!

La Viquipèdia ens explica de manera entenedora què és un llamp i com es genera.

Un llamp és un intercanvi d’energia elèctrica, amb una durada total al voltant de mig segon, que es genera entre el núvol de tempesta i el terra, dins del mateix núvol o entre núvols propers. La convecció atmosfèrica genera núvols de fort desenvolupament vertical, els cumulonimbes, que s’electrifiquen a mesura que van creixent. Quan el camp elèctric és prou intens, s’origina una descàrrega elèctrica que actua com a pont entre diferents regions de càrrega, dins del núvol o bé entre el núvol i la superfície.

La descàrrega produeix un escalfament i expansió sobtats de l’aire al seu voltant, que es tradueix en un so característic: el tro. D’altra banda, la resplendor que produeix el llamp s’anomena llampec. El tro i el llampec són els principals signes d’identitat del fenomen.

Però més enllà de l’explicació física no hi ha dubte que aquest fenomen, des de temps immemorials, ens ha fascinat.

Penso que aquest article de l’Alfred Rodríguez Picó a El Periódico, que us reproduïm, ho il·lustra molt bé.

ILLAPA, DÉU DEL LLAMP: Llegendes inques lligades a la meteorologia
Alfred Rodríguez Picó.  Dimarts, 23/10/2007

“L’octubre del 2004, un turista que estava fotografiant les ruïnes de Machu Pichu va morir fulminat per la caiguda d’un llamp. Més d’un va apuntar com a causa la venjança d’Illapa, el déu de la pluja, el llamp i el tro.

Entre els segles XII i XV els inques adoraven déus vinculats directament amb la naturalesa. En primer lloc el déu sol o Inti. De fet, disposaven d’uns astrònoms que pronosticaven el dia que tindrien màxima insolació i llavors exercien uns rituals ointiraymin. Els cortesans es vestien amb les seves millors gales i bevien beuratges sagrats, gesticulant i ballant sempre de cara al sol. La dona d’Inti era la lluna, Mamaquille. A Illapa, el déu del tro i la pluja, se’l venerava en temps de sequera amb pelegrinatges a temples situats a les muntanyes més altes. Si persistia la sequera s’arribaven a fer sacrificis humans.


Hi havia una filla del tro amb grans responsabilitats en la comunitat. Havia d’haver nascut en un dia de llamps i trons, i designava la seva successora el dia que coincidia el naixement d’una nena amb una tempesta. Al capdamunt de les muntanyes s’hi construïen unes estances dedicades als déus. La de la lluna estava entapissada amb taulons de plata. La del llamp i el tro estava guarnida d’or, i fins i tot n’hi havia una de dedicada a l’arc de Sant Martí, que es deia que descendia del mateix sol. L’estança estava forrada d’or i hi havia un enorme arc de Sant Martí pintat amb colors vius. Una llegenda deia que, al sortir l’arc de Sant Martí o arc iris, s’havia de tancar la boca, ja que si descobria les dents, les podria en pocs dies.”

Totes les imatges estan captades des del Barri de Montbau de Barcelona. 

Jordi Campos 

Un indret amb una mística especial

Hi ha racons, i racons; i un d’aquests indrets amb una mística especial es troba situat a uns 1650 m al municipi de Naut Aran, a la llera del riu Noguera Pallaresa i als peus de la vessant sud de les muntanyes d’Es Bandolers. Parlem, com no, de Montgarri.

Montgarri és un dels llocs emblemàtics de la Val d’Aran, extremadament aïllat, l’antic poble fou abandonat cap a l’any 1962. Al costat, però, s’hi ha conservat el santuari, datat del segle XVI, on hi trobem l’església de Santa Maria, que fou construïda en el lloc on diu la llegenda que uns pastors descobriren la imatge mariana que encara avui és venerada a la sagristia del santuari.

Per Montgarri hi han passejat pastors, contrabandistes i excursionistes. Tot i ser durant molt de temps el nucli habitat més aïllat de la comarca de l’Aran era un pas obligat pel camí natural cap al Pallars i la resta de Catalunya quan, a l’hivern, les neus cobrien per complet el port de la Bonaigua.

Amb els anys, les circumstàncies van anar canviant i cap a mitjans del segle XX s’inaugurà el túnel de Viella i, la ruta per la Bonaigua es va modernitzar.

Avui en dia encara és un centre de pelegrinatge en convertir-se en un racó mític i místic, aïllat en la distància, un racó de pau i assossec que atreu molts viatgers. I de nit, la mística encara el fa més especial.