Impactes: 102
- Ruta des de Fanlo cap a la cascada de La Pardina del Señor (GR15)
El poble de Fanlo és un clar exemple de la màgia especial que desprenen molts pobles del Pirineu; a part de l’espectacular entorn que el rodeja, l’arquitectura dels seus carrers i les xemeneies coronades per les típiques espantabruixes a les teulades de pissarra el fan realment atractiu i l’han convertit en un dels pobles més bonics del Pirineu aragonès.
Al terme municipal de Fanlo s’hi integra gran part del Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido i el Monument natural de les glaceres pirinenques: Monte Perdido (el cim calcari més gran d’Europa), el Cañon de Añisclo, el Refugi de Góriz o el naixement dels rius Arazas, Aso i Vellos.
A més a més Fanlo és la capital del Valle de Vió, format per 8 pobles més: Buerba, Buisán, Ceresuela, Gallisué, Nerín, Sercué, Vio i Yeba.
I si amb això no fos suficient, a Fanlo hi trobem també el famós bosc de la Pardina del Señor. Format per avets, faigs, arços, avellaners, cirers, bedolls, pins i roures de fulla petita es tracta dels més rics en biodiversitat de tot el Pirineu i s’ha fet famós per ser dels boscos més espectaculars a la tardor de tot Europa per la seva diversitat cromàtica.
Per començar la ruta d’avui, ens endinsarem pel GR15 que surt del mateix poble de Fanlo direcció Sarvisé per fotografiar una petita cascada que ens té el cor robat. Aparquem el cotxe a l’entrada del poble, agafarem la carretera que va direcció Sarvisé i a uns 500 metres carretera avall ja trobem un cartell indicador del sender GR15 a mà dreta que va desfilant avall.
Aquest caminet baixa fins a la riba del riu Chate, perdem doncs uns 200 metres de desnivell en 2km per un caminet sembrat de bolets, molt maco i humit, sota l’ombra de grans pins i de masses de boix grèvol.
Quan arribem al riu, entreveiem la cascada que buscàvem a mà dreta, però no ens hi podem acostar per la mateixa riba per on veníem i l’hem de creuar, amb certa dificultat pel cabal d’aigua actual. Un cop a l’altra banda, tirem riu amunt i descobrim aquest racó mig amagat, però preciós. Gaudim del silenci i de l’espectacularitat dels colors de les fulles a l’aigua.
Si continuéssim GR avall, hauríem de tornar a superar els 200m de desnivell que hem perdut i al cap de 1,5km aprox arribaríem a la casa abandonada anomenada la Pardina del Señor, de la qual ara mateix només en queden quatre parets mig enrunades.
Nosaltres decidim tornar pel mateix sender per on hem vingut, agafar la carretera asfaltada que uneix Fanlo i Sarvisé i gaudir de l’espectacle cromàtic que ens ofereix el bosc ara a la tardor.
Des de qualsevol raconada de la carretera quedes embaladit per la combinació d’ocres, daurats, vermells, verds…. un plaer per a la vista.
2. Ruta des de San Nicolás de Bujaruelo al Refugi d’ Ordiso (10km,GR11)
El GR11 que transcorre per Bujaruelo cap a la Vall d’Ordiso i va direcció els Baños de Panticosa està molt concorregut per la bellesa i espectacularitat de tota la ruta, en total 20,3km de punt a punt.
Avui però, no anem de travessa i per tant només farem un petit tram amb inici i retorn des de San Nicolás de Bujaruelo per gaudir dels colors de tardor que hi ha aquests dies per aquesta zona. Les pluges dels darrers dies han estat intenses i els rius baixen amb un cabal impressionant.
Comencem doncs la ruta creuant el pont romànic de San Nicolás i agafant el camí que surt des de l’esquerra (GR11) .
Aquest camí transcorre per uns prats al costat del riu Ara, un dels rius més salvatges del Pirineu. Al cap d’uns 30 min aprox, trobem una pista forestal a mà dreta, l’agafem i comencem a fer una pujada continuada durant 1 km aprox. rodejats de faigs i d’avets.
Al final d’aquesta primera pujada, el camí queda enclavat a la roca i des d’aquí tenim un preciós mirador al Valle de Otal i al de Bujaruelo.
Mentre continuem pujant, passem per un bosc de faigs espectacular… el color ocre de la tardor està en la seva màxima esplendor i no podem deixar de fotografiar-lo per tots els cantons.
Uns metres més enllà, a mà dreta, cau una impressionant cascada anomenda el Salto del Pich, que amb les pluges d’aquests darrers dies baixa amb un cabal espectacular.
I continuant amunt, amunt, a uns 5km des de San Nicolás, arribem al refugi d’Ordiso, que és on acaba la pista forestal que fan servir bàsicament els ramaders de la zona per acostar-se als seus ramats. En aquest punt, si mirem cap al nord, veurem l’imponent massís del Vignemale.
Des d’aquí podríem anar resseguint el riu Ara fins el seu naixement, però avui fem mitja volta, desfem el camí de pujada i aprofitem la baixada en cotxe per la pista forestal que uneix Torla i Bujaruelo i passa pel Puente de los Navarros per fer unes quantes fotografies més d’aquest riu tant salvatge i espectacular alhora:
