Mostra totes les entrades de David Gaspar

PN BANFF , capítol II

I avui sí, en aquesta edició de Lo Parte, esperem que gaudiu de les imatges i de les dues rutes dels llocs més mítics del PN de Banff, el Lake Louise i el Lake Moraine, que l’han convertit sens dubte en un dels Parcs Nacionals més visitats del món.


Lake Louise.
Parlar del Lake Louise és parlar d’un des llocs més visitats del Canadà, pel seu color turquesa, per l’amfiteatre de muntanyes que que el rodeja i per la glacera Victoria que el corona. Però també és famós pels seus salons de te, els ossos grizzly, les rutes de caminar i…les aglomeracions. De fet, degut a la massiva afluència de turistes, quan els parkings de dalt al costat del llac queden plens, cal agafar un bus llançadora des del mateix poble o des d’un parking habilitat a 5 km del centre. Està tot organitzadíssim.


El Lake Louise és un clar exemple de llac glaciar pel seu color blau turquesa; l’aigua prové de les glaceres Lefroy i Victoria. La seva conca es va formar fa milers d’anys per l’acció de la glacera Victoria que antigament cobria tota la vall; quan va anar retrocedint la glacera, va anar esculpint les muntanyes que rodegen el llac i les pedres que es van anar arrossegant han anat formant una presa natural molt fotogènica. El llac està situat a 1750m sobre el nivell del mar i la seva aigua acaba desembocant al riu Bow.

A la riba hi trobem el famós hotel Château Lake Louise, un dels grans hotels de la companyia de ferrocarril canadenca. És un complex de luxe que fou construït el s. XX i que presumeix d’una ubicació i d’unes instal·lacions immillorables.

Des del llac es poden fer diverses rutes de senderisme, algunes d’elles preparades també per anar amb BTT o a cavall. I a les muntanyes dels voltants hi ha també diferents parets on poder fer escalada.  A més a més la zona també hi ha una reputada estació d’ski i diferents pistes d’ski de fons molt interessants. Però les activitats més populars, apart del trekking, continuen estant el lloguer de canoes i kayaks. A continuació us passem una bona recomanació per anar a caminar:

Ruta Lake Louise al Lake Mirror i Lake Agnes: 9,68 km, +487m

Aquesta ruta és molt freqüentada i ens permetrà agafar alçada, i tot i que només veurem parcialment el llac, sí que distingirem les parets quasi verticals del Mount Fairview. Es tracta d’una caminada fàcil, tot i l’empinada pujada del principi i que ens porta fins a la casa de te del Lake Agnes, que va construir la Canadian Pacific Railway el 1901 com a refugi per als excursionistes. L’aigua d’aquest llac és verda, clara, transparent i al fons hi podem admirar un circ glaciar. 

La pujada és força entretinguda, va fent zigues-zagues. Anem passant per zones de diferents tipus d’avets, làrix, i de tant en tant, veiem de resquitllada el color turquesa del llac que ens fa aturar i mirar cap avall. Un cop al Lake Agnes es té la possibilitat d’allargar la ruta cap al Little i Big Beehive (1,6 km més) o baixar fins el Highline Trail que connecta amb el  Plain of Six Glaciers (5,6 km des del Chateau LAke Louise), caminades que nosaltres descartem pel mal temps d’aquell dia.

Lake Moraine. 

Un altre dels clàssics del PN de Banff és el llac Moraine, de color blau-verdós, a 1884 m i a 15km del Llac Louise i al qual segurament haurem d’accedir amb bus llançadora ja que el parking és molt petit i s’emplena molt ràpid a primera hora del matí. 

La vista panoràmica que tenim des de sobre el Rockpile a la Vall dels 10 cims (Valley of the Ten Peaks)  va ser l’escena impresa a la part posterior dels bitllets de 20 CAD del 1969 al 1979 i és des d’aquí on tothom puja actualment per fer-se la foto típica “Twenty Dolar View”:

L’activitat preferida des del Llac Moraine és sens dubte agafar una canoa i remar per aquesta aigua que sembla irreal.

L’altra opció, és agafar la motxil.la i pujar muntanya amunt per descobrir els seus voltants. Tot i així, aquestes rutes molt sovint queden tancades per seguretat  per la presència d’óssos grizzly a la zona.

Ruta Moraine Lake als Minnestima lakes pel Larch Valley: 11,61 km, +605 m

Aprofitant que comencem a veure colors de tardor, no vam dubtar en fer una de les excursions clàssiques des del Llac Moraine al Larch Valley i als Minnestima Lakes. Centenars de fotògrafs i excursionistes aprofiten aquesta estació per pujar fins aquí dalt i gaudir de les vistes de cims nevats i del color daurat dels làrix que és realment espectacular.

Aquesta excursió comença al llac Moraine i de seguida comença a pujar per un bosc espès fins que s’arriba a un prat de làrix. Es tracta d’un ascens ininterromput amb un desnivell de + 535 m en 4,3 km de camí.  

Un cop arribem a la vall, ens trobem els Minnestima lakes, que gaudeixen d’unes vistes espectaculars als 10 cims (llàstima que a nosaltres ens va diluviar just quan hi vam arribar). 

A partir d’aquí queden 2.5 km i +200m de desnivell per un caminet que fa zig zag fins al famós Sentinel Pass

PN BANFF, capítol I.

Després de deixar enrere la població de Golden a la província de British Columbia anem fent camí ara ja per la província d’Alberta, des d’on en els propers capítols us anirem explicant les meravelles del Parc Nacional de Banff, el PN més antic del Canadà, establert a les Muntanyes Rocoses el 1885. El trobem a 180 km de Calgary, amb 6641 m2 de terreny muntanyós, ple de glaceres i de camps de gel, boscos frondosos de coníferes i paisatges alpins que ens deixaran bocabadats. La ciutat de Banff és el principal eix comercial de la zona a la vall del riu Bow. Cal destacar que el PN de Banff és un dels més parcs nacionals més visitats del món.

Visitar el PN de Banff significa trobar-se cara a cara amb accidents geogràfics glaciars que dominen la seva geomorfologia com ara circs, arestes, valls penjades, tarteres, valls en forma d’U, pendents empinades i penya-segats. Castle Mountain n’és un bon exemple.

El parc està caracteritzat per un clima subàrtic (DFC), amb hiverns freds i nevats (mitjana -15 ºC) i estius suaus 22 °C. ​ Plou molt menys que al Parc Yoho, al costat, uns 472 ml/any de precipitacions i també neva més a altures més altes; uns 234 cm de neu al poble de Banff mentre que a Lake Luis arriben a acumular uns 304 cm.​ 

Pel que fa a la fauna hi trobem 56 espècies de mamífers registrats, des d’ossos grizzly i negres, a pumes, linx, nutries, llops, elks, alces, caribús, cabres alpines, marmotes, castors, esquirols, etc… I com a mínim hi ha 280 espècies d’aus com àguiles calves i daurades, falcó de cua vermella, àguiles. Tota una riquesa faunística per descobrir.

Per poder visitar i caminar per tots els punts d’interès del Parc necessitaríem com a mínim un mes de temps, però en els propers 3 capítols us anirem resumint els imprescindibles per gaudir-ne durant quatre dies. Nosaltres vam establir la nostra base a Canmore, una població molt més tranquil.la i assequible que Banff i que disposa de tots els serveis turístics necessaris.

  1. BOW VALLEY PARKWAY

La carretera Bow Valley Parkway és en sí mateixa ja un espectable. Aquesta ruta està pensada per fer en cotxe o en bici i és una carretera secundària que voreja el riu Bow i que antigament era l’única via per anar de Banff a Lake Louise. Estreta, rodejada de boscos espessos de pins, amb curves impossibles és una meravella. Si a més a més tens la sort de creuar-te amb animals salvatges, cosa que no va ser el nostre cas, un regal total per a la vista. Citarem un parell de parades obligatòries, tot i que el més bonic és recórrer la carretera tranquil·lament, gaudir del viatge i anar parant on ens sembli.

Johnston Canyon 

Una de les caminades més freqüentades del PN  Banff es el del Johnston Canyon. El Johnston Creek de fet és un afluent del riu Bow. Aquest canó consta de dues cascades diferents. La primera, Johnston Canyon Lower Falls, és tan accessible que evidentment està col·lapsada de turistes. Anem recorrent la vora del riu per passarel·les metàl·liques i un caminet molt ben asfaltat apte per a tots els públics.

Després de la primera cascada, el camí es va enfilant cap a la segona, la Johnston Canyon Upper Falls, a 1535 m. Durant el camí ens anirem trobant diferents miradors amb vistes espectaculars a tot el canó. Aquesta segona cascada es pot observar des de dues plataformes; una a la part inferior accessible des d’una passarel.la metàl·lica i una altra a la part superior per un caminet.

En total des del pàrquing triguem 2h amb parades per fer els 7,61 km de recorregut i els +216 m de desnivell. No arribem fins als Ink Pots, que queden per sobre de la segona cascada i que presumeixen de tenir una aigua turquesa i verda degut als minerals de la seva aigua de manantial i que durant tot l’any està a 4ºC. 

Morant’s Curve

El Parc Nacional Banff es va formar després de que es trobessin aigües termals durant la construcció del conegut tren Canadian Pacific Railway, que pretenia unir la Costa Est i Oest del Canadà.

Quan es van descobrir les meravelles que amagaven aquestes cordilleres l’empresa de ferrocarril va decidir publicitar-se fent servir les Rockies com a reclam turístic i van començar a aparèixer hotels, resorts i spas a tota la zona de Banff.

Nicholas Morant, que era un fotògraf que treballava per a la Canadian Pacific Railway va popularitzar aquest tram de la via amb les seves fotografies que es van utilitzar per a fer diverses promocions d’aquesta línea de tren.

La Morant’s Curve es troba a la riba del Riu Bow. No hi ha cap cartell que indiqui la localització exacta, però seguint la carretera és fàcil identificar el lloc perfecte per a fer aquesta foto. Si a més a més es té la gran sort de què en aquell moment hi passi el tren (només en passen dos al dia i sense hora fixe), l’alegria és doble, com ens va passar a nosaltres.

Castle Mountain

Una de les altres vistes impressionants des d’aquesta carretera és observar la Castle Mountain.

Trobarem una sortida a la Castle Junction i a tocar de les vies del tren des d’on tindrem unes vistes magnífiques d’aquesta muntanya tant característica de les Rockies.

  1. Vermilion Lakes 

Després del nostre recorregut per la carretera Bow Valley Parkway anem a descobrir aquests llacs que ens queden a l’oest de la població de Banff. 

Es tracta de tres llacs que es formen a la vall del riu Bow i que queden als peus de la icònica muntanya Mount Rundle. Tenen una extensió d’11km de llarg i són el refugi per a una gran colònia d’aus aquàtiques. Lloc ideal per observar aus migratòries, així com les famoses àguiles calves que tenen els seus nius aquí aprop. Normalment es pot gaudir d’unes vistes i d’uns colors espectaculars des d’aquí, però malauradament a nosaltres ens va fer molt mal temps i no les vam poder gaudir.

  1. – Minnewanka Lake  

Acabem aquest primer capítol al Llac Minnewanka, un llac d’origen glaciar situat a tan sols 5 km del poble de Banff. Amb la seva extensió de 21 km i 142 m de fondària es tracta del segon llac més llarg de les Rockies canadenques. Està alimentat pel riu Cascade i corre cap al sud a través de l’Stewart Canyon.

És un lloc ideal per anar-hi a passar el dia i aprofitar per nedar, pescar, agafar una canoa o gaudir d’un passeig amb barca. Hi ha  diverses zones molt ben habilitades amb barbacoes i taules de fusta fer un pícnic i a més a més també es pot recórrer a peu o en bici part del llac per un caminet que el voreja. De fet, nosaltres fem aquest caminet fins arribar a l’Stewart Canyon; per temes de seguretat per la presència d’óssos a la zona, no podem allargar el nostre recorregut més enllà d’aquest punt. 

Ben bé al costat del Llac Minnewanka ens trobem el Two Jack Lake , un altre lloc idíl·lic i tranquil on poder fer un pícnic, agafar una canoa, acampar al càmping que hi ha a la seva riba o simplement gaudir de les visites i del color turquesa d’aquest llac.

YOHO NATIONAL PARK

Continuem el nostre viatge pel PN Yoho, a la província de British Columbia, creat el 1886 i amb una extensió de 1313 km2. De fet, visitar el Yoho National Park és descobrir tota la màgia de les Rocoses amb la mínima extensió; rius de color blau de gel, un estrèpit de cascades i el color verd dels pins que voregen tot de llacs espectaculars. Aquest parc es troba a la falda occidental de les Muntanyes Rocoses, i forma part del conjunt natural denominat Parc de las Muntanyes Rocoses Canadenques declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1984.

El clima és el característic de la regió: a l’estiu, que va de juny a setembre, una temperatura mitjana de 12,5ºC, amb màximes de 20ºC i mínimes de 5ºC. El clima hivernal és més extrem, amb temperatures sota zero i que arriben a mínimes de -35ºC, sobretot de desembre a febrer.

El Parc protegeix la conca superior del riu Kicking Horse River, del qual provenen les aigües del Yoho River. Ambdós tenen un color blau de gel perquè provenen de la glacera Wapta, així com d’altres glaceres que els alimenten i que creen un espectacle meravellós a les Cascades Wapta abans de recórrer un canó que desemboca al Columbia River.

Tant l’autopista Trans-Canada 1 com la línia de tren Canadian Pacific Railway ressegueixen el riu Kicking Horse fins al cor del parc. El cim més elevat és el South Goodsir Tower, de 3562 m.

Realment val molt la pena descobrir el parc tant a peu com recorre’l amb cotxe.

Pel que fa a les rutes a peu, com que nosaltres vam fer parada i fonda al poble de Field, recomanem visitar en primer lloc les Wapta Falls ( 5,5 km +135m ).Aquestes cascades, de relativament poca altura (30 metres) però sí força amples (150 m) són fàcilment accessibles. Hi ha un pàrquing des d’on surt un sender que passa pel mig del bosc. Després de 2 km de camí planer ens trobem una baixada per un caminet entre arbres i arrels una mica empinat. Arribem finalment a una cascada molt peculiar perquè l’aigua va a parar a un petit monticle arenós que crea aquesta petita muntanyeta que s’ha anat erosionant per l’acció de l’aigua i que algun dia deixarà d’existir.

Si continuem per la Trans-Canada 1, a 1,6 km al sud-oest de Field, trobem un altre punt d’interès imprescindible que és el pont natural o Natural Bridge del riu Kicking Horse, que és una formació rocosa única. Mostra como la força de l’aigua d’una antiga cascada ha estat capaç de fer un forat entre la roca fins a formar-hi un pont natural.

Es pot aparcar directament al mirador; fet que provoca que molts autobusos de turistes hi parin, però realment val la pena gaudir en aquest punt no només del Natural Bridge, sinó també de l’aigua blava de riu Kicking Horse, que com d’altres rius de les Rocoses, són producte dels minerals de les aigües glacials.

I al final de la carretera per on veníem ens trobem la joia de la corona, l’Emerald Lake, a 1300 msnm. L’Emerald lake de fet és el punt d’interès més visitat de tot el PN Yoho i no és d’estranyar pel seu color verd-blau turquesa que el fan únic en tot el món. La seva aigua prové de diferents glaceres per això té aquest color tant meravellós. I és que són les petites partícules que cauen de les roques durant el desgel que es queden a la superfície de l’aigua i amb el reflex del sol fan d’aquests llacs una autèntica meravella.

Directament davant del llac es veu la glacera al cim de la muntanya President, a uns 3048 m. La ruta que us proposem és fer la volta al llac (5,2 km) per un camí fàcil i planer des d’on poder gaudir de la bellesa del llac des de tots els seus racons: el color turquesa, l’espessor dels pins i els cims nevats el fan realment espectacular. Trobarem diferents passarel·les de fusta per passar pels llocs més enfangats o fàcilment inundables.

A més a més, com ja anirem veient en altres llacs, la navegació amb canoes i kayaks és molt popular i és una de les atraccions turístiques amb més reclam. I si es té pensat fer-hi nit, hi ha l’Emerald Lake Lodge que a tocar de la vora del llac ofereix unes vistes privilegiades.

Acabarem el dia recorrent en cotxe l’impressionant Yoho Valley fins arribar a les Takakkaw Falls. Aquesta carretera, de 14 km, només està oberta des del mes de juny fins a principis d’octubre i va serpentejant per una vall amb cims alts i profunds, cascades, rius, glaceres i una rica fauna animal. Al km 6,1 ens hi trobarem les famoses corbes en forma d’S: són tres paelles molt tancades que amb un cotxe normal no presenten cap problema, però amb una autocaravana poden ser tota una aventura.

Al final de la Yoho Valley Road hi trobem el pàrquing per anar a peu cap a la cascada Takakkaw. Es tracta de la segona cascada més alta del Canadà, amb 384 metres d’altura per on l’aigua cau en dos nivells. Fins que no hi ets ben bé al davant no veus realment la seva gran envergadura i és que és normal si tenim en compte que s’alimenta de la glacera Daly, la qual forma part del camp de gel Waputik (15 km2)

No ens volem pas oblidar de mencionar una de les rutes de trekking més populars de la zona; la que puja fins al Lake O’Hara a 2042m (11 km ), però que té limitació d’accés d’entrada i requereix reserva prèvia.

PARC NACIONAL DE MOUNT REVELSTOKE

Comencem el nostre viatge pel Canadà des del Parc Nacional Mount Revelstoke, situat a la petita ciutat de Revelstoke, amb 14.570 habitants, a la província de Columbia Britànica, al Sud Oest del Canadà. El parc, tot i ser un Parc Nacional, és relativament petit ( 262 km2). Des del cim del Mount Revelstoke a 1938 m es poden veure desenes de pics de les muntanyes Selkirk i de les Muntanyes Monashee.

Aquest Parc és famós bàsicament per les flors silvestres que cada any hi floreixen a l’estiu i que abunden a la part superior dels prats. Va ser precisament la bellesa dels prats florits que va fer que el 1914, un grup de ciutadans de Revelstoke, pressionés a favor de la creació del Parc Nacional. I de fet, una de les principals atraccions del Parc és la carretera que connecta Revelstoke amb el Parc, la Meadows in the Sky Parkway, que en 26km de recorregut passa per boscos alpins, boscos pluvials a boscos sense arbres amb camps ben florits. Al llarg de tota la carretera hi ha diferents miradors per admirar les vistes i documentar-se sobre la zona, val la pena anar-hi fent alguna paradeta. La  millor època per veure tots aquests camps ben florits és la primera o segona setmana del mes d’agost, quan les flors silvestres estan en el seu punt àlgid de floració. 

A nivell paisatgístic, el Parc conté l’únic bosc pluvial temperat del món. El clima de la zona és càlid i humit i les muntanyes que s’hi troben són de perfil escarpat. El Parc destaca per la gran quantitat d’arbres antics com cedres vermells occidentals i cicutes occidentals que estan en total retrocés a l’exterior de les àrees protegides. Dins del Parc també estan sota protecció una petita tribu amenaçada de caribús de muntanya i es dóna refugi a óssos grizlies i cabres de muntanya. 

El PN de Mount Revelstoke ofereix una bona quantitat de senders ben traçats pels amants de la muntanya i per a tots aquells que s’hi vulguin aficionar, ja que s’arriba directament al cim amb cotxe a 1933 m d’altitud. Des de mitjans de juliol a mitjans de setembre cal agafar un “shuttle” bus que surt del final del parking a Balsam Lake fins a dalt del cim o bé fer una agradable caminadeta a peu recorrent els 600 m pel Summit Trail per on hi trobarem un munt d’esquirolets que ens aniran animant el camí. A partir d‘aquí hi ha diferents caminades amb recorreguts diversos, com la més curteta al voltant del Heather Lake (1 km) on es pot observar flora subalpina o una de més llarga passant pels Miller, Eva i Jade Lakes (14 km i +340 m) per on hi trobarem tundra alpina. Atenció amb els óssos, cal anar preparat per si ens en trobem algun pel camí i dissuadir-lo amb crits i gestos, en cas que ens hagi vist, o bé fent ús d’spray amb gas pebre com a última de les opcions i quan el tinguem entre 3 i 5 metres. De totes maneres, tampoc cal preocupar-se massa pel tema os, ells fa la seva i si no es creuem en el seu camí, pocs problemes tindrem

Al mateix temps, l’esquí també és una activitat molt popular en tota aquesta zona. Revelstoke és l’estació amb el domini esquiable més gran de Nord-Amèrica i també la que té el desnivell mitjà més elevat. Pel que fa a descensos llargs i continuats, no té competència. Té el remuntador que salva el desnivell més gran de tot el nord del continent americà, amb 1730 m de recorregut ascendent. Aquesta estació d’ski és tot un referent en aquesta banda de les Rocoses perquè rep unes precipitacions de neu tant fortes que pot acumular més de 6 metres de neu fàcilment. 

Nel Nelsen va fer el primer salt d’ski al Mount Revelstoke; o de fet, fou un dels primers en fer-ho i que es reconegués internacionalment com a un dels millors salts naturals del món i diversos rècords s’han dut a terme allà precisament. Hi trobareu una àrea de parking i una zona commemorativa amb el seu nom. 

D’altra banda, seguint la carretera A1 direcció nord des de Revelstoke, a 28 km hi trobem l’entrada sud al Parc i una petita meravella de lloc que no us podeu perdre, es tracta del Giant Cedars Boardwalk Trail. El bosc de cedres gegants més gran del món és un bosc preciós habilitat amb passarel·les de fusta que ens faciliten el camí i preserven la flora de la zona. Aquests cedres gegants d’uns 500 anys d’edat són realment fascinants i es poden admirar perfectament des del caminet. És molt curiós veure com alguns dels exemplars ja estan morts, però continuen de peu, fent de casa d’alguns animals i continuant alimentant el bosc. Nosaltres vam fer la visita mig plovent, però igualment el petit recorregut de 20-30 minuts sempre és molt recomanable.

BALNEARI DE PANTICOSA – IBONES AZULES DE BACHIMAÑA.

Durada de la sortida: des del Balneari de Panticosa fins al refugi de Bachimaña, cap a 2 hores. Si seguim fins als ibons Blaus, 1,30 hora més. Excursió d’alta muntanya amb un desnivell important ( +1000 metres). L’equipament aconsellat seria: botes de muntanya, prismàtics per gaudir de les vistes, alguna cosa de menjar i beure i el goretex per si plou o venta en alçada. La millor època seria juliol i agost, que és quan la neu haurà desaparegut i serà mes fàcil; fins a finals de juny i depenent dels anys, encara podem trobar restes de neu al camí.

Ibón superior de Bachimaña des de l’aire

L’excursió d’avui la començarem al Balneari de Panticosa, un dels llocs més entranyables del Pirineu Aragonès, on l’aigua i la natura formen un paisatge indivisible. Arribats al balneari, seguim les indicacions que en portaran fins a la “Casita de Piedra” refugi de muntanya on us podeu allotjar, i just darrera trobem les indicacions que ens duran a la ruta prevista; trobarem els nostre sender que puja per un bosc de pi silvestre acompanyat de boix. En aquests primers revolts del camí hi habita una planta molt especial y força rara, es tracta de la dròsera –atrapamosques-, una petita planta carnívora que no supera els 20 centímetres i que s’amaga entre les herbes fresques al costat de l’aigua, les seves fulletes tenen una substància enganxosa on els insectes queden atrapats i passen a ser aliment per a la planta  sigueu curosos i respecteu-la.

Refugi de Bachimaña

Com si fos un company més de viatge, durant l’excursió ens anirà acompanyant el cant del pit-roig, un petit ocell que serà fàcil de veure ja que té el pit ataronjat 

Seguim fent el nostre camí; el riu Caldarés va baixant amb gran força fruit dels salts pels quals discorre. El primer d’ells serà el salt o cascada del Bozuelo,  després, el camí es fa estret i, més endavant, trobarem el salt del Fraile amb forma de “cola de caballo”. Seguim caminant per un fals pla abans de començar la “cuesta del Fraile” que ens deixarà ja a l’alçada de l’ibón inferior de Bachimaña. Molt ben indicat, hi ha un camí que surt de l’esquerra i voreja el llac i ens durà a l’ibón superior de Bachimaña. Podem fer una merescut  descans a la vora del llac o arribar-nos al refugi de Bachimaña a fer un refresc. Una vegada vorejat el llac, diferents camins ascendeixen per l’est cap als ibones de Bramatuero, al nord cap als ibones de Pecico i a l’oest cap als ibones Azules, que és cap on ens dirigirem avui.

Salt de Bozuelo

Agafarem aquesta última opció i després d’uns 45 minuts arribarem a l’ibón Azul Inferior, en un majestuós ambient d’alta muntanya, vorejat de grandioses muntanyes. L’única vegetació que resisteix a les dures condicions d’aquest lloc són les plantes herbàcies. El color blau intens de l’aigua ens fa comprendre el perquè del nom d’aquests ibons. Després d’uns 20 minuts més de pujada arribem finalment a l’ibón Azul Superior, fi de la nostra etapa d’avui.

Ibón azul superior

Des d’aquí podrem observar un paisatge natural envoltat de pics de 3.000 metres, típics del Pirineu Central. Destaca entre ells el pic de los Infiernos. Guardarem forces per a la baixada, que serà pel mateix lloc per on hem pujat.

Ibón azul inferior

A la portada l’Ibón de Bachimaña superior