Mostra totes les entrades de David Gaspar

Islàndia, MYVATN.

El Llac Myvatn es troba al nord-est de l’illa, a l’est de Akureyri i a prop només hi ha dos pobles: Reykjahlíð, al nord-oest i Skútustaðir, al sud que són un punt de partida per recórrer el llac. Està vorejat per la Ring Road (carretera nº 1) i per la carretera 848, gràcies a les quals poden fer un recorregut circular d’uns 37 quilòmetres visitant diferents punts d’interès turístic, parant-se per contemplar el paisatge, així com per fer caminades.

El llac Myvatn és el quart més gran de l’illa i està alimentat per fonts subterrànies, calentes i fredes. El clima de la zona és bastant sec i temperat tot i la latitud en què es troba. La zona deu el seu nom al llac Myvatn, que es tradueix com “llac de les mosques nanes”, i és que sobretot a l’estiu, poden trobar-se moltes mosques.


Volcà Hverfjall

La zona del llac Myvatn és un lloc únic des del punt de vista geològic, ja que està situada a la Dorsal Atlàntica, el que fa que la seva activitat volcànica sigui força intensa (el volcà Askja es troba molt a prop i hi han hagut 9 erupcions en els últims 32 anys). És doncs una àrea molt apreciada per vulcanòlegs de tot el món, i també per ornitòlegs, per ser un lloc d’encreuament de grans rutes migratòries d’aus, sobretot d’ànecs, que niuen allà. Myvatn és una de les zones volcàniques més joves i encara actives d’Islàndia. En 1875 el Asjka va entrar en erupció, una de les més mortíferes de tota la història islandesa. La seva caldera inundada ha creat un llac d’uns 11 km2 i més de 240 metres de profunditat, el Öskjuvatn. Sota aquesta zona reposa un dels supervolcans de la terra, similar al de Yellowstone als Estats Units.

A la zona podem gaudir de innombrables atraccions geològiques, i van des les fumeroles de la zona de Hevrir, al cràter del Viti o Kfafla, conegut com “l’infern”, sorgit en una erupció en els anys 60. En l’actualitat aquest volcà és un magnífic llac d’aigües verdoses que es mantenen tot l’any a 28 graus, la qual que fa que els excursionistes aprofitin per donar-se un bany.

Cràter del Viti o Kfafla
Dutxa termal al Viti

També podem visitar Stóragjá i Grjótagja que són a prop de la zona de Námafjall, i són dos falles que van formar coves amb brolladors d’aigua bullint a les que es pot accedir per unes escala amb molta cura. Hi ha gent que s’hi banya, però últimament les temperatures han pujat arribant entre els 50 ºC i 70 °C, per la qual cosa s’han de provar abans la temperatura de l’aigua és massa elevada per prendre un bany.

El Volcà Hverfjall és una altre dels espectacles de la zona i en podem gaudir amb una ruta de senderisme és molt recomanable,  són uns 10 km anada i tornada. Les vistes del llac Myvatn des de dalt del volcà Hverfjall (a 485 metres d’altitud) són impressionants i des d’allà també poden veure els cràters del volcà, que són com illots que emergeixen en el llac. El vent sol ser fort, però paga la pena pujar per les vistes espectaculars.

Hevrir fangs bullint
Hevrir fumeroles

A la zona sud del llac Myvatn hi ha infinitat els de pseudocràters de Skútustaðir, que són elevacions de lava cobertes d’herba i que deuen la seva estranya forma al contacte entre les aigües del llac Myvatn i a un riu de lava que va generar gasos explosius en bullir el líquid. Els pseudocràters envolten el llac, encara que la majoria es troben en Skútustaðir. Alguns tenen 200 metres de diàmetre i uns altres només uns dos metres. La ruta pels pseudocràters de Skútustaðir pot fer-se en menys d’una hora. Encara hi ha una altra manera d’apreciar aquestes formacions estranyes, sobrevolant la zona en avionetes que permeten obtenir un punt de vista diferent.

Per acabar el dia, podeu passar a relaxar-vos per les aigües de, Blue Lake, un llac termal, menys concorregut que el Blue Lagoon de la zona sud-est de l’illa que és el més famós i glamurós – potser per ser més proper a Reykjavík- però massa massificat pel gust d’alguns.

Pseudocràter a Skútustaöir

Ruta cap a la fi del món

Recuperades les forces, deixem enrere Puerto Natales per enfilar la famosa ruta de la fi del mon, fins a Punta Arenas, on farem nit i aprofitem per arribar-nos al far de San Isidro, la punta més austral del continent americà.


L’endemà continuem per la carretera 255 fins a Punta Delgada, per on creuem l’Estret de Magallanes. Arribats a l’illa gran de Tierra de Fuego, seguirem per la carretera 257 que ens ha de conduir fins a Ushuaia. De camí ens aturem a un lloc molt especial, una pingüinera enclavada en les aigües de la Bahia Inútil, on des de l’any 2010, una colònia que inicialment era de 8 exemplars de pingüí rei, ha esdevingut a dia d’avui en un centre de conservació d’aquesta espècie que ja compta amb més de 50 exemplars.

Parque nacional Tierra de Fuego
Pingüins reis

Després de la paradeta i havent aprofitat per dinar, tornem a agafar el cotxe, creuem la frontera cap Argentina de nou i ens dirigim ara sí, cap a la que diu ser, la ciutat més austral del món, Ushuaia, i dic, “diu ser” perquè el poble més austral del continent americà, és Puerto Williams, poble xilè situat a les aigües del canal de Beagle, Cabo de Hornos. 

En primer lloc aprofitem per visitar el PN de Tierra de Fuego, el qual protegeix una porció de l’extrem austral de la serralada dels Andes, boscos fueguins, llacs glacials i costes marines amb biodiversitat com canals i fiords del sud de Xile. Dins de parc es poden fer infinitat d’excursions per senders marcats que ens portaran a salts d’aigua, llacunes, badies, etc. També podem pujar al turístic tren de la fi del món, es tracta d’una línia fèrria de via estreta que utilitza locomotores a vapor.

Cormorans


Una bonica excursió matinal des del mateix Ushuaia, es pujar al glaciar Le Martial des d’on podrem gaudir d’unes fantàstiques vistes del Canal de Beagle, de la ciutat d’Ushuaia i a l’hivern fins i tot esquiar-hi. Una altra fantàstica excursió ens farà pujar fins a la Laguna Esmeralda, des d’on podrem gaudir del color de les seves aigües, dels boscos, muntanyes i del glaciar que la rodegen.

Pingüí


La perla final del viatge serà poder navegar pel canal de Beagle gaudint de les vistes del far de Les Éclaireurs, mentre anem observant en cada illa del canal diferents espècies animals com colònies de cormorans, petrells i llops marins, fins que arribem a la isla Martillo, on ens donen la benvinguda una gran colònia de pingüins magallànics i papua.

Glaciar le Martial

Completem el dia visitant La Estancia Harberton que té accés per carretera i per mar, situada al Canal de Beagle. Nomenada monument històric nacional, conserva l’edifici original de la seva fundació i ofereix rèpliques de les cabanes del pobladors nadius, i a més a més allotja l’interesantíssim museu Acatushun, curiós tant per la seva ubicació tan extrema, com pels seus continguts doncs molts biòlegs marins d’arreu del món el tenen com a referència pels seus treballs. Esquelets de dofins, pingüins, cormorans, foques, llops marins, balenes, etc. ben numerats, etiquetats i ordenats, ossos de tota mena i de tota mida.

Far de les eclaireus


Ens acomiadem de Tierra de Fuego corpresos amb el relat que ens fa la gent del país, amb el que es va conèixer com el “terratrèmol blanc”, un 11 d’agost de 1995 es desencadenava un violent temporal de vent i neu que es va apoderar de la regió durant la segona setmana d’agost. Una persona morta, naufragis, cotxes i busos atrapats, persones aïllades i la pèrdua de més de 176.000 ovelles i 10.500 vedelles van ser algunes de les dramàtiques conseqüències d’aquesta nevada, que va arriba a acumular fins a 3,5 metres de neu.

Port de Punta Arenas

Torres del Paine

Aprofitant que estem per terres australs i després de visitar el PN de los Glaciares, ens hem decidit a fer un trekking, de fet, feia mesos que ho teníem decidit, perquè o reserves amb moooolt de temps, o cagada pastoret. I tot això perquè resulta que el Parc Nacional de Torres del Paine està gestionat per 3 organismes, 2 empreses privades el nom de les quals és Fantástico Sur i Vértice Patagonia, i el govern de Xile (CONAF). Depenent de la zona del parc que visiteu i del vostre pressupost, teniu diferents opcions d’allotjament durant el trekking, així que som-hi.

La ruta escollida va ser la “W”, un circuit que dibuixa una doble v, com el seu nom indica i que té uns 80 km de distància, uns +3000 de desnivell positiu i es pot fer en 4 o 5 dies. Si disposeu de més dies, us podeu animar i podeu fer la “O”, una ruta d’uns 130 km i + 6000 m. de desnivell positiu i és pot fer en uns 8-9 dies.

El poble base per a realitzar el trekking al PN de Torres del Paine és Puerto Natales. Està situat a uns 60 km del Parc Nacional Torres del Paine i disposa de múltiples allotjaments, restaurants i comerços on fer les compres d’última hora. Molts allotjaments us permetran deixar les maletes o motxilles de la resta del viatge i marxar únicament amb la motxilla per a l’excursió del trekking. Des de Puerto Natales, cada dia surten uns quants autobusos en direcció al Parc Nacional, per tant, el tema transport ja el tenim solucionat. Som-hi !

Camí de refugio chileno

Sortim cap a les 7 del matí amb autobús direcció al Parc Nacional, després d’unes 2 hores de trajecte, arribem a destí. A l’entrada del parc, s’ha de pagar l’entrada de rigor, i a presenciar una vídeo xerrada, en la que ens explicaran allò que es pot i que no es pot fer dins del parc, els riscos i perills, i com procedir en cada cas, total, uns 20 minuts que no se’ls salta ni l’apuntador.

Arribem per la zona de “Las Torres”, i ens dirigim cap al “refugio Chileno” on farem nit, validem la reserva, i tot seguit enfilem cap al “mirador base de la Torres” per gaudir d’un paisatge espectacular, després de deleitar-nos, retornem cap al campament per sopar i fer nit.

Mirador de las torres

L’endemà, comencem la caminada força d’hora, seran uns quants km i s’ha de gaudir de l’entorn, i ens dirigim cap al “refugio del Francés”. És una caminada espectacular, moltes estones pel costat del llac Nordernskjöld, dormirem pràcticament sota “Cuernos del Paine” i durant tota la nit anirem escoltant a la llunyania un soroll molt peculiar, com si fossin trons amb una remor de fons força especial.

Vistes al llac llac Nordernskjöld,

L’endemà, enfilem cap al mirador del Francès, on traiem l’entrellat dels sorolls que ens han estat acompanyant durant tota la nit. Des d’aquí podem gaudir de l’espectacle de la glacera del Francès, als peus del “Cerro Paine Grande”, hi ha continus despreniments i allaus, val molt la pena tenir temps per badar una estona perquè és simplement, ESPECTACULAR !!! Però com que no tenim tot el temps del món, tot i estar de vacances, desfarem part del camí fet i ens dirigim cap a la “Guarderia Paine Grande”, un altre centre neuràlgic del PN de Torres de Paine des d’on començar o acabar rutes, caminant al costat del llac Sköttberg o de l’espectacular llac Pehoé, pràcticament sempre amb vistes als “Cuernos del Paine” i al “Cerro Paine Grande”.

La glaçera del fracés

L’ultima jornada, seguirem pel camí del costat del llac Grey, per visitar-ne la glacera i admirar les panoràmiques, per posteriorment desfer el camí fet, retornant a la “Guarderia Paine Grande”, des d’aquí retornarem al punt d’inici de la ruta, agafant un vaixell i fent un petit creuer pel llac Pehoé. Arribats de nou a “Las Torres”, agafarem l’autobús que ens portarà de nou a Puerto Natales, on farem una dutxa com deu mana, menjarem com feia dies que no ho fèiem, i farem una bona dormida per recuperar forces, que l’endemà tocarà conduir cap a una nova aventura, però aquesta, ja us ho explicaré un altre dia…

El Parque Nacional de los Glaciares

El Parque Nacional de los Glaciares està ubicat en la regió coneguda com a Andes Australs, del territori argentí, al sud oest de la província de Santa Cruz amb el límit amb Xile. Per la seva imponent bellesa natural, constitueix una meravella única en el mon, i va ser declarat “Patrimoni Mundial” per la UNESCO l’any 1981.

El Parc Nacional compren un compendi de nombrosos glaciars que s’originen en el gran Camp de Gel Patagònic –el mantell de gel més gran del mon després de l’Antàrtida- el qual ocupa quasi la meitat de Parc. També conegut com el Gel Continental Patagònic, alimenta 47 grans glaceres, de les quals 13 descendeixen cap a la conca Atlàntica, a més, hi ha més de 200 glaceres de menor magnitud, independents del Camp de Gel Patagònic.

Si be les grans meses de gel solen trobar-se en el nostre planeta a mes de 2500 msnm, les glaceres de la província de Santa Cruz tenen el seu origen a únicament 1500 msnm i descendeixen fins als 200 msnm, permeten un accés y visualització pràcticament única en el mon. Com a resultat del desgel en aquest immens sistema, s’originen dos gran llacs, el Llac Argentino i el Llac Viedma, que condueixen les seves aigües cap a l’Oceà Atlàntic creuant tota la província da traves del riu Santa Cruz.

A la zona sud del Parc hi ha la més famosa de les glaceres, la Glacera Perito Moreno. Deu la seva fama al seu moviment continu, el que produeix un fenomen cíclic d’avanç i retrocés amb despreniments espectaculars en el seu front de gel de més de 5 km de llargada i que s’aixeca per sobre el nivell del llac uns 60 metres. La població més propera a aquesta glacera es El Calafate, centre de totes les activitats i serveis a la zona, i amb aeroport relativament proper.

A l’altre extrem del Parc, s’hi concentren el pics més alts i la més gran diversitat de formes granítiques de la serralada, que juntament amb els boscos, glaceres i llacs, conformen un dels paratges més salvatges i interesants d’Argentina. La muntanya més alta n’és el Fitz Roy o Chalten (3405 msnm) i el Cerro Torre (3102 msnm). El centre neuràlgic de la zona, és la població del Chalten, des d’on podem començar infinitat d’aventures a peu, ja sigui per a trekkings o escalada.

Pel que fa a la fauna de la zona, podem trobar-hi des del famosos i enormes còndors, al sigil·lós puma, passant per l’àguila mora o el guacano.

El Parc nacional del Serengueti

El Parc Nacional del Serengueti és segurament, el parc nacional de més renom a Tanzània. El parc es troba situat al nord-oest de Tanzània, limita al nord amb la frontera de Kenya, on continua amb la Reserva Nacional Masai Mara, al sud-est del parc hi trobem el Parc Nacional del Ngorongoro i al sud-oest amb la Reserva de Maswa, ambdós en el territori Tanzà. A prop del parc, hi ha la gorja d’Olduvai, on s’han trobat molts fòssils i restes d’homínids

S’estén sobre una basta superfície de pràcticament 15.000 km² de planúries amb pastures, sabanes i boscos que es troben a una altitud que va dels 920 msnm als 1.850 msnm. Morfològicament parlant, està format per planúries de roques i cendra volcànica amb nombroses roques granítiques. Al nord i al llarg del corredor occidental, cap al Llac Victòria, hi ha cadenes muntanyoses d’origen principalment volcànic. A l’oest, discorren rius i hi ha diversos llacs, pantans, i basses. Les precipitacions mitjanes anuals són d’uns 1.210 mm cap als 1.150 msnm d’altitud, essent menors cap a l’est i augmentant cap l’oest (950 mm prop del Llac Victòria) i a l’extrem nord (1150 mm a la frontera amb Kenya). Aquestes pluges cauen normalment entre abril i maig, i en major quantitat al novembre i desembre. La temperatura mitjana anual és d’uns 21 °C.

És famós pel fenomen migratori que anualment fa que gairebé 1,5 milions de nyus i 250.000 zebres facin milers de quilometres en busca de pastures d’herba fresca i aigua, recorrent des del centre de Tanzània, fins al sud de Kenia, La Gran Migració  

La Gran Migració comença cap al mes de maig, coincidint amb el final de l’època de les pluges, que marca l’inici d’aquest llarg viatge en què nyus, zebres, gaseles i altres espècies d’herbívors es desplacen per fer front a un gran repte de supervivència. Fins al mes de maig, els grans ramats han pastat per la regió sud-est del Parc Nacional de Serengeti. L’estació seca acaba amb les pastures i marca l’inici de la recerca incansable d’aliment. A partir de finals d’abril i durant setmanes no cau ni una gota al Serengeti. El sol comença a assecar l’herba de la sabana i els rius i gorgs desapareixen. No queda altre remei que emprendre camí cap a llocs més fèrtils, on hi hagi pastures fresques. Comença el viatge cap al nord.

Al juny i juliol les grans manades s’hauran anat desplaçant a través de la reserva de Maswa, fins a les riberes dels perillosos rius Grumeti o Mara, on els cocodrils esperen el seu gran banquet anual. A l’agost i setembre, la gran majoria haurà arribat al nord del parc de Serengeti travessant la reserva de Grumeti i Ikarongo. És a partir de llavors, quan el veí parc de Kenya, el Masai Mara, es veu inundat de vida animal. A finals de novembre, la gran concentració d’animals pren de nou direcció al sud per tornar a on tot va començar, les plauries del sud de Tanzània. I així any rere any, l’espectacle està assegurat, un viatge circular de més de 3.000 quilòmetres que s’estén per una àrea de 30.000 km2 , durant el qual es consumeixen unes 4.000 tones d’herba al dia. Tots els anys, el cinc per cent d’aquells que van començar el viatge moren, molts a causa de la fam, les malalties i els depredadors. Per altra banda, entre febrer i març, dos mesos abans de començar de nou la migració, naixeran uns 500.000 nyus.

Com no podia ser d’altra manera, aquí podem trobar-hi els anomenats “big five”, que són el lleó, el lleopard, l’elefant, el rinoceront i el búfal, tot i això al parc també és llar per a hienes, guepards, zebres, gaseles, aus rapinyaires i moltes altres espècies.

El Parc Nacional del Serengueti va ser declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 1981.