Arxiu de la categoria: Fotografia

PN Ordesa a la tardor 2

Views: 108

  1. Ruta des de Fanlo cap a la cascada de La Pardina del Señor (GR15)

El poble de Fanlo és un clar exemple de la màgia especial que desprenen molts pobles del Pirineu; a part de l’espectacular entorn que el rodeja, l’arquitectura dels seus carrers i les xemeneies coronades per les típiques espantabruixes a les teulades de pissarra el fan realment atractiu i l’han convertit en un dels pobles més bonics del Pirineu aragonès.

Al terme municipal de Fanlo s’hi integra gran part del Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido i el Monument natural de les glaceres pirinenques: Monte Perdido (el cim calcari més gran d’Europa), el Cañon de Añisclo, el Refugi de Góriz o el naixement dels rius Arazas, Aso i Vellos.

A més a més Fanlo és la capital del Valle de Vió, format per 8 pobles més: Buerba, Buisán, Ceresuela, Gallisué, Nerín, Sercué, Vio i Yeba. 

I si amb això no fos suficient, a Fanlo hi trobem també el famós bosc de la Pardina del Señor. Format per avets, faigs, arços, avellaners, cirers, bedolls, pins i roures de fulla petita es tracta dels més rics en biodiversitat de tot el Pirineu i s’ha fet famós per ser dels boscos més espectaculars a la tardor de tot Europa per la seva diversitat cromàtica.

El bosc

Per començar la ruta d’avui, ens endinsarem pel GR15 que surt del mateix poble de Fanlo direcció Sarvisé per fotografiar una petita cascada que ens té el cor robat. Aparquem el cotxe a l’entrada del poble, agafarem la carretera que va direcció Sarvisé i a uns 500 metres carretera avall ja trobem un cartell indicador del sender GR15 a mà dreta que va desfilant avall.

Aquest caminet baixa fins a la riba del riu Chate, perdem doncs uns 200 metres de desnivell en 2km per un caminet sembrat de bolets, molt maco i humit, sota l’ombra de grans pins i de masses de boix grèvol. 

Quan arribem al riu, entreveiem la cascada que buscàvem a mà dreta, però no ens hi podem acostar per la mateixa riba per on veníem i l’hem de creuar, amb certa dificultat pel cabal d’aigua actual. Un cop a l’altra banda, tirem riu amunt i descobrim aquest racó mig amagat, però preciós. Gaudim del silenci i de l’espectacularitat dels colors de les fulles a l’aigua.

Si continuéssim GR avall, hauríem de tornar a superar els 200m de desnivell que hem perdut i al cap de 1,5km aprox arribaríem a la casa abandonada anomenada la Pardina del Señor, de la qual ara mateix només en queden quatre parets mig enrunades.

Nosaltres decidim tornar pel mateix sender per on hem vingut, agafar la carretera asfaltada que uneix Fanlo i Sarvisé i gaudir de l’espectacle cromàtic que ens ofereix el bosc ara a la tardor.

Des de qualsevol raconada de la carretera quedes embaladit per la combinació d’ocres, daurats, vermells, verds…. un plaer per a la vista.

2. Ruta des de San Nicolás de Bujaruelo al Refugi d’ Ordiso (10km,GR11)

El GR11 que transcorre per Bujaruelo cap a la Vall d’Ordiso i va direcció els Baños de Panticosa està molt concorregut per la bellesa i espectacularitat de tota la ruta, en total 20,3km de punt a punt.

Avui però, no anem de travessa i per tant només farem un petit tram amb inici i retorn des de San Nicolás de Bujaruelo per gaudir dels colors de tardor que hi ha aquests dies per aquesta zona. Les pluges dels darrers dies han estat intenses i els rius baixen amb un cabal impressionant.

Comencem doncs la ruta creuant el pont romànic de San Nicolás i agafant el camí que surt des de l’esquerra (GR11) .

Aquest camí transcorre per uns prats al costat del riu Ara, un dels rius més salvatges del Pirineu. Al cap d’uns 30 min aprox, trobem una pista forestal a mà dreta, l’agafem i comencem a fer una pujada continuada durant 1 km aprox. rodejats de faigs i d’avets.

Al final d’aquesta primera pujada, el camí queda enclavat a la roca i des d’aquí tenim un preciós mirador al Valle de Otal  i al de Bujaruelo.

Mentre continuem pujant, passem per un bosc de faigs espectacular… el color ocre de la tardor està en la seva màxima esplendor i no podem deixar de fotografiar-lo per tots els cantons.

Uns metres més enllà, a mà dreta, cau una impressionant cascada anomenda el Salto del Pich, que amb les pluges d’aquests darrers dies baixa amb un cabal espectacular.

I continuant amunt, amunt, a uns 5km des de San Nicolás, arribem al refugi d’Ordiso, que és on acaba la pista forestal que fan servir bàsicament els ramaders de la zona per acostar-se als seus ramats. En aquest punt, si mirem cap al nord, veurem l’imponent massís del Vignemale.

Des d’aquí podríem anar resseguint el riu Ara fins el seu naixement, però avui fem mitja volta, desfem el camí de pujada i aprofitem la baixada en cotxe per la pista forestal que uneix Torla i Bujaruelo i passa pel Puente de los Navarros per fer unes quantes fotografies més d’aquest riu tant salvatge i espectacular alhora:

PN Ordesa a la tardor 1

Views: 113

Aprofitant els darrers dies en què hem pogut gaudir de mobilitat territorial us detallem una bonica ruta pel Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut buscant els millors punts fotogràfics ara a la tardor.

El Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut està ubicat al Pirineu central d’Osca, comarca del Sobrarbe, Aragó. Va ser declarat Parc Nacional per decret del govern espanyol el 16 d’agost de 1918. Actualment ocupa una superfície de 15.608 ha (156 km²). I l’any passat va celebrar el seu centenari.

L’orografia del Parc està dominada pel massís de Tres Serols, més conegut com de les Tres Sorores (Tres germanes), que es considera la massa calcària més gran del món. La seva màxima elevació és el Mont Perdut3.355 m, del que en forma més o menys radial descendeixen una sèrie de carenes muntanyoses i valls glacials. El més característic i emblemàtic del parc és la vall d’Ordesa, recorreguda pel riu Arazas, origen del Parc Nacional, que s’obre en direcció est-oest; però també hi destaquen el Canyó d’Añisclo, solcat pel riu Bellós, en direcció nord-sud; la Garganta  d’Escuaín, per on passa el riu Yaga, en direcció sud-est; i lavall de Pineta, recorreguda pel Cinca, en direcció est. Així mateix, encara que no pertany al parc nacional, destaca lavall de Bujaruelo en la zona oest; i, ja dins de França, el Circ de Gavarnia, que és un altre circ glacial que en la seva capçalera té la cascada més alta d’Europa, amb més de 400 metres de caiguda vertical.

El circ de Cotatuero des dels Miradors.

La flora dels parc compta amb unes 1400 espècies de les quals 82 són endèmiques del Pirineu. Els boscos ocupen un 20% de l’extensió total del Parc. A l’estiu, en parts altes s’hi pot trobar encara Edelweis, o flor de neu.

Aquest parc compta amb 38 espècies de mamífers, 68 d’aus nidificants, 5 d’amfibis i 5 de peixos. Els animals potser més emblemàtics són: l’isard (sarrio en aragonès), que compta amb uns 2000 exemplars i que és fàcil de veure; l’ós bru, en els racons més inaccessibles, que es calcula que compta amb 20 exemplars; i el trencalòs.

Ara que ja esteu situats, anem però a mostrar-vos en aquest post i en el següent uns recorreguts fotogràfics per gaudir dels colors de tardor d’aquests dies:

  1. Ruta de les cascades des de la Pradera (7,53 km +359)

Aquesta ruta és senzilla, però preciosa en qualsevol època de l’any i té com a objectiu poder gaudir de la natura espectacular que ens ofereix el bosc d’Ordesa, les seves cascades salvatges i una immensitat de muntanyes que treuen el cap quan aixeques la vista amunt.

La ruta surt des del pàrquing de la pradera d’Ordesa, només accessible en vehicle particular ens determinades èpoques de l’any (ara a la tardor, amb l’aglomeració de gent els caps de setmana, s’hi havia de pujar amb el bus que surt des de Torla).

Doncs un cop a la pradera, agafem direcció la Cola del Caballo pel GR-II, seguim aquest camí per la vora esquerra del Rio Arazas, creuant un bosc de faigs de 3km de recorregut molt bonic de pujada fins que arribem al mirador des d’on podem veure la  Cascada d’ Arripas
El bosc
Cascada de Arripas
Continuem aquest camí pel bosc fins a una intersecció on deixarem enrere el GR i seguirem
per la dreta seguint les indicacions cap a les Cascades de la Cueva i la del Estrecho , una mica més endavant veurem un pal indicador a la dreta que ens indica la Pradera, que és per on baixarem després.

Abans d’arribar a la Cascada de la Cueva passem per una petita zona oberta tipus mirador que ens permet apreciar l’espectacularitat dels colors de tardor d’aquests boscos.

Seguim doncs un caminet que ens porta primer a la Cascada de la Cueva , sortim un moment del recorregut per veure-la i continuem pel caminet fins arribar a la Cascada del Estrecho.

Cascada de la cueva

Cascada del estrecho
Retrocedim de nou pel camí que veníem fins arribar al pal indicador que hem comentat abans i seguim les indicacions per creuar el Riu Arazas per un pont de fusta, el Pont d’Arripas, un lloc idíl·lic i continuem direcció a la pradera per l’altre vora del riu.

La següent parada la fem al Mirador dels Bucardos, que es troba a 100m del camí principal.

De camí cap a aquest mirador, tenim unes vistes al pont que acabem de creuar espectaculars!!!

El pont des de baix

Anem baixant pel bosc uns 3km aproximadament i a baix, al final del recorregut adaptat, ens trobem el Mirador de Cotatuero . Passegem per aquest recorregut accessible que creua un bosc de faigs de somni o on es troba la famosa pedra de les Set Faus.

El bosc

Aquesta roca La Piedra de las Siete Faus,  és famosa perquè es deia que hi creixien set delicats faigs quan es va fundar el PN d’Ordesa i que servia com a punt de referència. Avui en dia només en queden dos o tres enraigats a aquest gran bloc de pedra.

Pedra verda

I anem acabant la nostra ruta d’avui fins que arribem al trencant que puja cap a la Senda de los Cazadores, que el deixarem a mà esquerra per anar cap al Pont de los Cazadores que ens porta directament cap a la pradera d’Ordesa i que serveix de mirador espectacular al Tozal del Mallo.

El pont

No us perdeu el proper post perquè tenim apunt per explicar-vos les següents rutes fotogràfiques de la tardor des d’Ordesa….

  1. Ruta des de Fanlo cap a la cascada de La Pardina del Señor (GR15)
  2. Ruta des de Bujaruelo a Ordiso (GR11)

Vancouver Island 2

Views: 39

Com us vam comentar al darrer post, Vancouver Island és una perla que val la pena descobrir si disposes de tres a cinc dies lliures abans de tornar cap al soroll i l’estrés de Vancouver.

Avui començarem el nostre recorregut pel Pacific Rim National Park, situat entre les localitats costaneres d’Ucluelet i Tofino.  El Pacific Rim National Park destaca per tenir una costa abrupta amb unes platges llarguíssimes de sorra fina envoltades de boscos. El Parc està dividit en tres zones: Long Beach entre Ucluelet i Tofino, el Camí de la costa Oest i les illes Broken Group.

Tofino

Tofino, amb una població de 1700 habitants, antigament era un poblet de pescadors i actualment s’ha convertit en un centre important per poder fer ecoturisme, i activitats com avistament de balenes, surf, kayak i càmping.

Està situat als peus de la Clayoquot Sound, Reserva de la Biosfera per la UNESCO. La Reserva de la Biosfera de Clayoquot Soundés una de les millors mostres intactes de bosc temperat que queden a la Terra. Va ser declarada com a tal l’any 2000 i conté una variada fauna terrestre i marítima, que inclou marmotes, llops, óssos bruns, pumes, martes, balenes grises, orques, marsopes, foques, lleons marins, nutries de riu, àguiles calves i àguiles pescadores.

Les comunicacions terrestres des de Tofino amb la resta de l’illa es limiten a una sola carretera, la Carretera 4 que connecta amb Port Alberni, per això el mitjà de transport més comú per anar d’illeta en illeta es realitza a través d’hidroavions (repartiment de queviures, correu, transport de persones, etc).

Passem la tarda recorrent un dels destins més concorreguts de l’Illa de Vancouver, sobretot pels surfistes. De fet, el poble està totalment orientat a la pràctica del surf, està ple de botigues i escoles per aprendre a surfejar. Hi ha un ambient amb molt de flow…

Ucluelet

Ucluelet és un petit paradís des d’on podrem anar visitant els diferents trams de la Long Beach. Es tracta d’un poblet amb uns 1000 habitants que es va fundar el segle XIX per pescadors, buscadors d’or i caçadors i que actualment viu pràcticament en exclusiva del turisme.

La ruta Wild Pacific Trail es troba a les afores d’Ucluelet i és un sender de 8,8 kilòmetres amb unes vistes espectaculars a l’oceà Pacífic. El camí va serpentejant per unes pintoresques zones boscoses abans d’arribar a un passeig per la platja de Brown’s Beach. Val la pena fer el  Lighthouse Loop que condueix fins al far Amphitrite Lighthouse. Aquest far es va construir el   segle XIX amb l’objectiu d’acabar amb la gran quantitat de naufragis que hi havia, se’n van documentar més de 100 i per això aquesta zona de costa també és coneguda com el “Cementiri del Pacífic” . Aprofitem la llum del capvespre per gaudir de la posta de sol i intentar veure saltar balenes i orques, però no en veiem cap.

Les platges, enormes, salvatges i pràcticament buides són el gran atractiu d’aquesta zona, d’entre les quals destaca la Long Beach, que amb 16 kilòmetres de llarg és la més gran de tota l’illa de Vancouver i evidentment, un lloc ideal per gaudir del surf, l’esport rei de l’illa.

La platja de Chesterman, per la seva banda, és una de les més visitades al capvespre. Amb la marea baixa, la sorra fina de Chesterman s’omple de musclos, percebes i estrelles de mar entre les desenes de troncs i arbres arrossegats per l’aigua i és un lloc fascinant per gaudir d’aquestes postes de sol tant espectaculars que ens ofereix l’Oceà Pacífic.

Juan de Fuca Provincial Park

El Parc Provincial Juan de Fuca és un parc provincial que es va crear el 1996. Aquesta regió és tant rica biològicament parlant que el 1901 ja es va instal·lar la primera estació d’investigació marina del nord-est del Pacífic a la Botanical Beach. El parc ocupa una superfície de 15,28 km². El Juan de Fuca Trail Marina originalment era part d’un camí de salvament que atenia, en aquella època, el que s’anomenava el Cementiri del Pacífic. Actualment s’ha renovat i mantingut i avui ja és una ruta super popular de senderisme de 47km , molt similar a la mundialment famosa ruta de la Costa Oest del Pacífic dels EUA, la West Coast Trail.

La funció principal d’aquest parc és protegir la zona litoral de gran bellesa escènica i única entre Sooke i Port Renfrew a través de l’Estret de Juan de Fuca. El parc  Juan de Fuca proporciona un hàbitat protegit i és un corredor natural per a moltes espècies de grans mamífers de la costa oest com el puma, ós bru, el llop, la nútria, els  lleons marins , estrelles de mar i eriçons, etc etc.

Els principals atractius de la Botanical Beach són les riques piscines que es creen amb la marea, una costa plena de vida i unes característiques geològiques molt peculiars. La Botanical Beach ofereix una de les millors oportunitats per veure criatures i plantes marines intermareals. Es tracta d’un lloc increïble, sobretot amb marea baixa, que és quan es pot caminar a través d’afloraments de pedra arenosa i granit per veure aquestes curioses piscines de marees plenes d’animals marins de diferents colors.

Deixem enrere aquest parc marí tant interessant per tornar a agafar la carretera i de camí, per Port Renfrew ens trobem amb aquesta altra curiositat: el Fairy Lake’s Bonsai Tree. Un bonsai que ha nascut enmig del llac Fairy i que fa les delícies de tots els aficionats a la fotografia, que com nosaltres, no dubtem en aturar el cotxe i fotografiar-lo.

Victoria

Victoria és la nostra última parada a Vancouver Island. Es tracta d’una ciutat colonial, amb 380.000 habitants, coneguda per haver estat l’antiga capital del país i la ciutat més important de l’època victoriana de l’Imperi Britànic d’aquella zona. Però avui en dia és més coneguda per ser la ciutat on ve la gent a jubilar-s’hi, ja que és molt elegant i acollidora.

La ciutat està plena d’edificis victorians i els seus edificis parlamentaris, amb torres, cúpules i vidrieres, són els més impressionants de tota la costa oest del país. Ens agrada especialment la zona portuària, des d’on surten molts vaixells per anar a veure orques i balenes. I resseguint la línia del mar arribem a un punt molt colorit, l’anomenat Fisherman’s Wharf, un bon lloc per menjar-hi peix i veure lleons marins. Els edificis són petites casetes flotants de diversos colors amb restaurants, botiguetes i algun allotjament que criden molt l’atenció al ser tant pintorescos. 

El barri xinès de la ciutat també és un dels més antics i autèntics d’Amèrica del Nord tot i que potser és el més petit del Canadà.  Però val la pena perdre-s’hi i veure les botiguetes de relíquies que venen. I fora de la ciutat aprofitem per fer la visita al monument històric nacional del Fisgard Lighthouse. Aquest far es troba a la desembocadura del port Esquimalt Harbour, a 10km de Victòria i és el primer far de la costa oest del Canadà.  Va ser construït el 1860 per guiar els vaixells de guerra al port d’Esquimalt i els vaixells de mercaderies al port de Victoria. Es va automatitzar el 1929 i la torre blanca de 14,6 metres està il·luminada per sota des del nivell del balcó. El 1950 es va fer una construcció militar adjacent, que es pot visitar avui en dia, el Fort Rodd Hill i que encara conserva antics canons de l’època i edificacions històriques que expliquen tots els combats i la vida militar que s’hi va dur a terme.

Hem anat a Cambre d’Ase

Views: 72

Avui fem la ressenya d’una sortida d’aquest estiu passat al massís de Cambre d’Ase amb anada des de l’estació d’esquí del mateix nom i tornada per la Vall d’Eina.

Si busqueu en els registres de Lo Parte trobareu una sortida similar en un post del Jordi Campos però més primaveral, encara amb neu. La podeu veure aquí

Com d’habitual primer les dades

Excursió a Cambre d’Ase

Fitxa:

  • kilòmetres caminats: 17,63 km
  • desnivell acumulat: 1.207 metres;
  • velocitat mitjana: 2,7 km/hora;
  • hores caminades: 06:32
  • data: 17/08/2020

Es tracta d’una sortida d’intensitat moderada tant per la distància com per, sobretot, el desnivell que cal salvar. A banda, si us passa com a nosaltres, que a les carenes bufava un vent intens malgrat fer un dia esplèndid a la vall ja tenim tot el pack.

Vam sortir des de l’estació d’esquí de Cambre d’Ase, des del pàrquing de dalt de tot. Vam deixar un cotxe allà perquè després disposàvem d’un altra vehicle al pàrquing de la Vall d’Eina. El tram entre l’estació d’esquí i el final de la vall no té gaire interès. Per això al gràfic la sortida no apareix com a circular completa.

La pujada és intensa ja que cal salvar força desnivell (gairebé 900 m) en menys de 4 kilòmetres. Trobem alguna companyia pel camí.

A mesura que anem guanyant alçada les vistes son cada vegada més espectaculars. Quan ja estem a la carena s’endevina ja el cercle glacial que conforma el massís amb les seves impressionants parets.

Fem el primer cim del dia Cambre d’Ase de 2.726,5 m alçada en el límit de l’Alta Cerdanya amb el Conflent, al límit de la comuna cerdana d’Eina amb les conflentines de Planès i Sant Pere dels Forcats. Tenim la Cerdanya als peus.

Les vistes son espectaculars miris la vessant que miris.

Reprenem la ruta per tal d’arribar al següent cim de la sortida que serà, també, el punt més alt de la jornada. La Torre d’Eina. La Torre d’Eina, o Torre del Serrat del Lloser, és una muntanya de 2.828,8 m d’alçada.

Al fons a la dreta, al costat del tram de la carena més terrós és on hi ha el cim de Cambre d’Ase. El recorregut de la carena és força entretingut. Llàstima del vent.

Fem cim a la Torre d’Eina

Encara ens queda un tros de carena per arribar al darrer cim abans d’iniciar la baixada. El tercer cim és la Pica d’Eina de 2.789,2 metres d’alçada

Des del Pic d’Eina es pot apreciar perfectament la vessant de Núria. Tot i quedar una mica a l’ombre es pot apreciar l’estany que hi ha al Santuari de Núria i el refugi del Niu de l’àliga.

Tot seguit toca baixar fins al Coll d’Eina (2.676 m) i iniciar el descens per la Vall del mateix nom.

La vall, com sempre, ens regala un magnífic passeig al costa del riu i amb unes vistes extraordinàries.

En resum un bonica sortida amb unes vistes espectaculars i feta amb una companyia immillorable.

Vancouver Island 1

Views: 67

Continuem en ruta per la Costa Oest del Canadà i arriba el moment d’agafar un ferry, creuar l’Estret de Geòrgia i navegar en direcció al port de Nanaimo a l’Illa de Vancouver. El recorregut en ferry és de tant sols 90 minuts, però ens permet gaudir de les vistes espectaculars d’aquest creuer i de les Illes del Golf que ens anem trobant pel camí.

L’Illa de Vancouver és una gran illa costanera de l’Oceà Pacífic que pertany a la província de Columbia Britànica. Amb 32.134 km2 és l’illa més gran de la costa occidental d’Amèrica.

Actualment té una població d’unes 750.000 persones i pràcticament la meitat viu a la pintoresca ciutat de Victoria. La resta de localitats importants són Nanaimo, Port Alberni, Parksville, Courtenay i Campbell River.

L’illa atrau turisme de natura, sobretot per observar cetacis, bàsicament a Tofino, a la costa oest, al Parc Natural del Pacific RIM. A la primavera i a l’estiu és la millor època per veure balenes. A més de les balenes residents, milers de balenes en trànsit passen per aquestes costes com a part de la seva ruta de migració. Per veure orques, és més fàcil des del maig a l’octubre. El retorn dels salmons als rius per a posar els ous atrau també les balenes. Mentre que el salmó és l’aliment principal de les orques residents, les orques transitòries s’alimenten de petits mamífers com foques o lleons marines.

Altres atractius són els trekkings per la selva pluvial, les sortides en canoa, la pesca del salmó i les visites guiades per observar l’ós bru, la nutria marina, foques i el lleó marí.

Vancouver Island és un altre petit paradís de British Columbia, pels seus paisatges i vida marítima increïbles i per això dedicarem aquest i el següent capítol de Lo Parte a fer-vos-en un resum.

Comencem la nostra ruta al Port de Nanaimo, un cop desembarcats del ferry. Nanaimo és la segona ciutat més important de l’illa, després de Victoria, la capital de BC. I es tracta d’un centre neuràlgic de comunicació, compta amb 3 aeroports i 3 terminals de ferry. Nosaltres anirem resseguint la carretera de la costa durant 155km, direcció nord cap a Campbell River, la capital mundial del salmó.

ELK FALLS PROVINCIAL PARK

Elk Falls Provincial Park és un parc amb 1.807 hectàrees de tamany i situat a l’extrem est del John Hart Lake, al nord oest de la ciutat de Campbell River. El parc es va establir el 1940 per protegir la cascada i al canó. El 1947 es va acabar de construir l’embassament de John Hart Dam i l’Estació Generadora i van fer dos embassaments més al corrent superior, a Strathcona i a Ladore.

L’estrepitosa cascada del Parc i el fet que sigui un dels millors llocs del Canadà on poder pescar salmons, fan d’aquest parc un lloc de visita imprescindible. Els amants de la pesca i del càmping ho tenen molt clar, i de bon matí ja planten la cadira davant del riu per passar un dia de pesca i pícnic en plena natura.

Cascada Elk Falls Provincial Park

La majoria de l’aigua que passa pel corrent de les cascades actualment es desvia a la planta de producció d’energia. Podem anar recorrent els diferents senders de trekking que, molt ben marcats, ens porten cap a la cascada i com a interès especial ens trobem un pont penjant que queda sobre el canó, construït el 2015 i que ens dona molt bones vistes a les cascades.

Però si hi havia algun lloc que ens interessava especialment de Campbell River era una piscifactoria de salmons. Però no per la piscifactoria en sí, que també, perquè es pot visitar tranquil·lament i anar veient les diferents piscines plenes de salmons vermells de tamanys diversos que van saltant… sinó que a nosaltres el que ens interessava era el riu que quedava a tocar de la piscifactoria Quinsam salmon hatchery.

Però i per què us preguntareu? Doncs una imatge val més que mil paraules… precisament per poder copsar aquest moment:

A la tardor arriba un dels moments de la finalització del cicle vital dels salmons. El cicle de vida de bona part de les espècies de peixos que integren la família dels salmònids és molt complex. Són peixos anàdroms, que neixen al riu, emigren al mar quan arriben a un determinat grau de desenvolupament i retornen al riu a pondre els ous, exactament al mateix lloc on van néixer, quan adquireixen la maduresa sexual. I és en aquest moment, que els rius del Canadà, especialment el Riu Fraser, s’omplen de gran quantitat de salmons que van riu amunt i quan els ossos, que estan apunt per hivernar, aprofiten per venir a alimentar-se. I era precisament aquest moment que volíem viure i fotografiar i va ser realment així.

No obstant el canvi climàtic està comportant que aquests models canviïn i ja estan advertint que amb l’augment de la temperatura de l’aigua del mar i les onades de calor, s’està alterant la cadena tròfica i que estiguin disminuït considerablement les poblacions de salmons. Amb la conseqüent disminució del menjar pels ossos, que vaguen famèlics per les vores dels rius. Aquest any, precisament es van fer virals unes imatges d’ossos grizzlies aquí a Vancouver Island morts de gana buscant desesperadament salmons al riu.