Arxiu de la categoria: Fotografia

Torres del Paine

Aprofitant que estem per terres australs i després de visitar el PN de los Glaciares, ens hem decidit a fer un trekking, de fet, feia mesos que ho teníem decidit, perquè o reserves amb moooolt de temps, o cagada pastoret. I tot això perquè resulta que el Parc Nacional de Torres del Paine està gestionat per 3 organismes, 2 empreses privades el nom de les quals és Fantástico Sur i Vértice Patagonia, i el govern de Xile (CONAF). Depenent de la zona del parc que visiteu i del vostre pressupost, teniu diferents opcions d’allotjament durant el trekking, així que som-hi.

La ruta escollida va ser la “W”, un circuit que dibuixa una doble v, com el seu nom indica i que té uns 80 km de distància, uns +3000 de desnivell positiu i es pot fer en 4 o 5 dies. Si disposeu de més dies, us podeu animar i podeu fer la “O”, una ruta d’uns 130 km i + 6000 m. de desnivell positiu i és pot fer en uns 8-9 dies.

El poble base per a realitzar el trekking al PN de Torres del Paine és Puerto Natales. Està situat a uns 60 km del Parc Nacional Torres del Paine i disposa de múltiples allotjaments, restaurants i comerços on fer les compres d’última hora. Molts allotjaments us permetran deixar les maletes o motxilles de la resta del viatge i marxar únicament amb la motxilla per a l’excursió del trekking. Des de Puerto Natales, cada dia surten uns quants autobusos en direcció al Parc Nacional, per tant, el tema transport ja el tenim solucionat. Som-hi !

Camí de refugio chileno

Sortim cap a les 7 del matí amb autobús direcció al Parc Nacional, després d’unes 2 hores de trajecte, arribem a destí. A l’entrada del parc, s’ha de pagar l’entrada de rigor, i a presenciar una vídeo xerrada, en la que ens explicaran allò que es pot i que no es pot fer dins del parc, els riscos i perills, i com procedir en cada cas, total, uns 20 minuts que no se’ls salta ni l’apuntador.

Arribem per la zona de “Las Torres”, i ens dirigim cap al “refugio Chileno” on farem nit, validem la reserva, i tot seguit enfilem cap al “mirador base de la Torres” per gaudir d’un paisatge espectacular, després de deleitar-nos, retornem cap al campament per sopar i fer nit.

Mirador de las torres

L’endemà, comencem la caminada força d’hora, seran uns quants km i s’ha de gaudir de l’entorn, i ens dirigim cap al “refugio del Francés”. És una caminada espectacular, moltes estones pel costat del llac Nordernskjöld, dormirem pràcticament sota “Cuernos del Paine” i durant tota la nit anirem escoltant a la llunyania un soroll molt peculiar, com si fossin trons amb una remor de fons força especial.

Vistes al llac llac Nordernskjöld,

L’endemà, enfilem cap al mirador del Francès, on traiem l’entrellat dels sorolls que ens han estat acompanyant durant tota la nit. Des d’aquí podem gaudir de l’espectacle de la glacera del Francès, als peus del “Cerro Paine Grande”, hi ha continus despreniments i allaus, val molt la pena tenir temps per badar una estona perquè és simplement, ESPECTACULAR !!! Però com que no tenim tot el temps del món, tot i estar de vacances, desfarem part del camí fet i ens dirigim cap a la “Guarderia Paine Grande”, un altre centre neuràlgic del PN de Torres de Paine des d’on començar o acabar rutes, caminant al costat del llac Sköttberg o de l’espectacular llac Pehoé, pràcticament sempre amb vistes als “Cuernos del Paine” i al “Cerro Paine Grande”.

La glaçera del fracés

L’ultima jornada, seguirem pel camí del costat del llac Grey, per visitar-ne la glacera i admirar les panoràmiques, per posteriorment desfer el camí fet, retornant a la “Guarderia Paine Grande”, des d’aquí retornarem al punt d’inici de la ruta, agafant un vaixell i fent un petit creuer pel llac Pehoé. Arribats de nou a “Las Torres”, agafarem l’autobús que ens portarà de nou a Puerto Natales, on farem una dutxa com deu mana, menjarem com feia dies que no ho fèiem, i farem una bona dormida per recuperar forces, que l’endemà tocarà conduir cap a una nova aventura, però aquesta, ja us ho explicaré un altre dia…

Cambra d’Ase

Avui portem a Lo Parte el Cambra d´Ase, un pic que amaga al seu vessant Nord un dels circs glacials més impressionants del Pirineu!

Vessant nord de Cambra d’Ase

Ascensió feta per la carena occidental l´1 de maig de 2017, sense cap mena de dificultat fins al seu pic W, atenció però a les fantàstiques cornises que es formen a la part alta. El circ sensacional, amb uns magnífics corredors que fan les delícies dels alpinistes i els esquiadors de muntanya. Imponents vistes de tota la Cerdanya, el Capcir i fins a la Mediterrània.

Primeres cornises

El Pirineu al fons

El Cambra d’Ase (Cambre d’Aze en francès), algunes vegades grafiat Cambradase, és un cim de 2.726,5 m alt del límit de l’Alta Cerdanya amb el Conflent, al límit de la comuna cerdana d’Eina amb les conflentines de Planès i Sant Pere dels Forcats.

El vessant nord des de la carena per on vam pujar

La part culminant està composta per tres pics que conformen un antic circ glacial. Forma part del Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans i en el seu circ es troba l’Estació d’esquí de Cambra d’Ase. En el seu vessant est hi ha la Reserva Natural de la Vall d’Eina.

Puigma i Finestrelles al fons
La Torre d’Eina al centre i el NOu Fonts a l’esquerra

Està situat a l’extrem meridional del terme de Sant Pere dels Forcats, a la zona sud-oest del de Planès i al sud-est del d’Eina, al nord-oest del Serrat de les Fonts i de la Torre d’Eina i al sud del Puig de l’Home Mort.

Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

El cim principal amb la creu a l’esquerra i l’inici de la canal

El Parque Nacional de los Glaciares

El Parque Nacional de los Glaciares està ubicat en la regió coneguda com a Andes Australs, del territori argentí, al sud oest de la província de Santa Cruz amb el límit amb Xile. Per la seva imponent bellesa natural, constitueix una meravella única en el mon, i va ser declarat “Patrimoni Mundial” per la UNESCO l’any 1981.

El Parc Nacional compren un compendi de nombrosos glaciars que s’originen en el gran Camp de Gel Patagònic –el mantell de gel més gran del mon després de l’Antàrtida- el qual ocupa quasi la meitat de Parc. També conegut com el Gel Continental Patagònic, alimenta 47 grans glaceres, de les quals 13 descendeixen cap a la conca Atlàntica, a més, hi ha més de 200 glaceres de menor magnitud, independents del Camp de Gel Patagònic.

Si be les grans meses de gel solen trobar-se en el nostre planeta a mes de 2500 msnm, les glaceres de la província de Santa Cruz tenen el seu origen a únicament 1500 msnm i descendeixen fins als 200 msnm, permeten un accés y visualització pràcticament única en el mon. Com a resultat del desgel en aquest immens sistema, s’originen dos gran llacs, el Llac Argentino i el Llac Viedma, que condueixen les seves aigües cap a l’Oceà Atlàntic creuant tota la província da traves del riu Santa Cruz.

A la zona sud del Parc hi ha la més famosa de les glaceres, la Glacera Perito Moreno. Deu la seva fama al seu moviment continu, el que produeix un fenomen cíclic d’avanç i retrocés amb despreniments espectaculars en el seu front de gel de més de 5 km de llargada i que s’aixeca per sobre el nivell del llac uns 60 metres. La població més propera a aquesta glacera es El Calafate, centre de totes les activitats i serveis a la zona, i amb aeroport relativament proper.

A l’altre extrem del Parc, s’hi concentren el pics més alts i la més gran diversitat de formes granítiques de la serralada, que juntament amb els boscos, glaceres i llacs, conformen un dels paratges més salvatges i interesants d’Argentina. La muntanya més alta n’és el Fitz Roy o Chalten (3405 msnm) i el Cerro Torre (3102 msnm). El centre neuràlgic de la zona, és la població del Chalten, des d’on podem començar infinitat d’aventures a peu, ja sigui per a trekkings o escalada.

Pel que fa a la fauna de la zona, podem trobar-hi des del famosos i enormes còndors, al sigil·lós puma, passant per l’àguila mora o el guacano.

El Taillón poesia geològica!

Taillón i Gabientos des del Coll de Tentes

Ascensió des de coll de Tentes per la bretxa de Rotllan, sens dubte uns dels indrets mítics del Pirineu amb on la geologia es mostra amb una espectacularitat impressionant! És relativament fàcil si no hi ha neu, molt recomanable! Imatges de l´agost del 2016

Glariar del Taillón, falsa Bretxa i el dit
Pic i refugi de Serradets

El Taillón o Punta Negra és una muntanya de 3.147 m d’altitud, amb una prominència de 340 m,  que es troba al massís del Mont Perdut, entre la província d’Osca (Aragó) i el departament dels Alts Pirineus(França). Els seus contraforts estan formats de pedra calcària i dolomies.

Bretxa de Rotllan

La primera ascensió, la va realitzar Vicente de Heredia l’any 1792, quan estava treballant per determinar la frontera francoespanyola. És considerat un dels cims de 3.000 m més fàcils del massís de Mont Perdut, i l’accés habitual es fa des de la Bretxa de Rotllan a la Falsa Bretxa i al Dit i, des d’aquí, per la relativament fàcil cresta aquest fins al cim.

Des la Bretxa de Rotllan el casc al fons
Vessant d’Ordesa, àrid i desolat
Punta de Bazillac des de la falsa bretxa

La ruta més assequible és des de Gavarnia; es pot fer nit al refugi de Sarradets o des de Torla i fer nit al refugi de Góriz, amb la qual cosa el desnivell a superar serà de menys de mil metres. Se’n troba el circ de Gavarnie a la cara superior.

Darrers metres d´ascensió amb el circ de Gavanie i el massís del Mont Perdut, imponent!
Cim del Taillón

El Parc nacional del Serengueti

El Parc Nacional del Serengueti és segurament, el parc nacional de més renom a Tanzània. El parc es troba situat al nord-oest de Tanzània, limita al nord amb la frontera de Kenya, on continua amb la Reserva Nacional Masai Mara, al sud-est del parc hi trobem el Parc Nacional del Ngorongoro i al sud-oest amb la Reserva de Maswa, ambdós en el territori Tanzà. A prop del parc, hi ha la gorja d’Olduvai, on s’han trobat molts fòssils i restes d’homínids

S’estén sobre una basta superfície de pràcticament 15.000 km² de planúries amb pastures, sabanes i boscos que es troben a una altitud que va dels 920 msnm als 1.850 msnm. Morfològicament parlant, està format per planúries de roques i cendra volcànica amb nombroses roques granítiques. Al nord i al llarg del corredor occidental, cap al Llac Victòria, hi ha cadenes muntanyoses d’origen principalment volcànic. A l’oest, discorren rius i hi ha diversos llacs, pantans, i basses. Les precipitacions mitjanes anuals són d’uns 1.210 mm cap als 1.150 msnm d’altitud, essent menors cap a l’est i augmentant cap l’oest (950 mm prop del Llac Victòria) i a l’extrem nord (1150 mm a la frontera amb Kenya). Aquestes pluges cauen normalment entre abril i maig, i en major quantitat al novembre i desembre. La temperatura mitjana anual és d’uns 21 °C.

És famós pel fenomen migratori que anualment fa que gairebé 1,5 milions de nyus i 250.000 zebres facin milers de quilometres en busca de pastures d’herba fresca i aigua, recorrent des del centre de Tanzània, fins al sud de Kenia, La Gran Migració  

La Gran Migració comença cap al mes de maig, coincidint amb el final de l’època de les pluges, que marca l’inici d’aquest llarg viatge en què nyus, zebres, gaseles i altres espècies d’herbívors es desplacen per fer front a un gran repte de supervivència. Fins al mes de maig, els grans ramats han pastat per la regió sud-est del Parc Nacional de Serengeti. L’estació seca acaba amb les pastures i marca l’inici de la recerca incansable d’aliment. A partir de finals d’abril i durant setmanes no cau ni una gota al Serengeti. El sol comença a assecar l’herba de la sabana i els rius i gorgs desapareixen. No queda altre remei que emprendre camí cap a llocs més fèrtils, on hi hagi pastures fresques. Comença el viatge cap al nord.

Al juny i juliol les grans manades s’hauran anat desplaçant a través de la reserva de Maswa, fins a les riberes dels perillosos rius Grumeti o Mara, on els cocodrils esperen el seu gran banquet anual. A l’agost i setembre, la gran majoria haurà arribat al nord del parc de Serengeti travessant la reserva de Grumeti i Ikarongo. És a partir de llavors, quan el veí parc de Kenya, el Masai Mara, es veu inundat de vida animal. A finals de novembre, la gran concentració d’animals pren de nou direcció al sud per tornar a on tot va començar, les plauries del sud de Tanzània. I així any rere any, l’espectacle està assegurat, un viatge circular de més de 3.000 quilòmetres que s’estén per una àrea de 30.000 km2 , durant el qual es consumeixen unes 4.000 tones d’herba al dia. Tots els anys, el cinc per cent d’aquells que van començar el viatge moren, molts a causa de la fam, les malalties i els depredadors. Per altra banda, entre febrer i març, dos mesos abans de començar de nou la migració, naixeran uns 500.000 nyus.

Com no podia ser d’altra manera, aquí podem trobar-hi els anomenats “big five”, que són el lleó, el lleopard, l’elefant, el rinoceront i el búfal, tot i això al parc també és llar per a hienes, guepards, zebres, gaseles, aus rapinyaires i moltes altres espècies.

El Parc Nacional del Serengueti va ser declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 1981.