A la web del recinte modernista de Sant Pau podem llegir això,
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau neix l’any 1401 de la fusió de sis hospitals que hi havia en aquell moment a Barcelona. L’Hospital de la Santa Creu, com se l’anomenava en aquesta primera època, s’ubicà en ple centre de la ciutat, a l’actual barri del Raval, en un dels edificis més importants del gòtic civil català.
A finals del segle XIX, el creixement demogràfic de Barcelona i els avenços de la medicina van fer que l’Hospital quedés petit. Per això es va plantejar la construcció d’un nou edifici. Gràcies al llegat del banquer Pau Gil, el 15 de gener de 1902 es col·locava la primera pedra del nou centre hospitalari, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner. La inauguració de les noves instal·lacions no arribaria fins l’any 1930.
Després de més de vuit dècades d’activitat sanitària al Recinte Modernista, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va traslladar-se l’any 2009 a unes noves instal·lacions construïdes en l’extrem nord del conjunt arquitectònic. Començava, així, una nova etapa per als pavellons històrics de Domènech i Montaner.
Un assolellat matí de diumenge hem decidit anar a visitar el recinte. Tres recomanacions:
Porteu la càmera carregada
Aneu-hi amb temps, la visita s’ho val
Si hi aneu un primer diumenge (entrada gratuïta) matineu, les cues son llargues
Us deixem un recull fotogràfic
La Sala hipòstil·laEl nivell de detall a cada construcció és molt elevat. Els diferents pavellons es troben a banda i banda d’un passeig centralDetall d’una torreDIferents detalls intern i externs de les costruccionsTots els pavellons estan connectats entre sí per túnels subterranisEn alguns dels pavellons que es poden visitar hi ha recreada la distribució que hi havia antigamentFalten ulls per mirar No sols son les parets. Les vidrieres, les làmpades,..
En aquest capítol dedicat a Whistler i els seus voltants us parlarem del Parc Provincial Garibaldi, situat a 30 km aproximadament de Whistler i a 70 km al nord de Vancouver.
El Parc Provincial Garibaldi rep el seu nom pel cim més alt de 2678 m, el Mount Garibaldi. Es va establir el 1920 i des del 1927 ja va rebre la categoria de Parc Provincial de Classe A. En honor al patriota italià del s. XIX, Giuseppe Garibaldi, aquest parc és conegut per la seva bellesa natural i per les múltiples opcions per fer-hi senderisme.
Contribueixen a tota aquesta immensa bellesa la seva riquesa geològica, la diversitat de vegetació, les muntanyes amb els cims nevats, l’aigua que cau per tot arreu, l’abundant vida salvatge i les vistes panoràmiques des de tots els seus racons.
Com dèiem, amb una xarxa de més de 90 km de camins marcats per a fer senderisme, es tracta d’un dels destins preferits pels amants de la muntanya durant tot l’any.
Així doncs us detallarem a continuació un parell de rutes molt conegudes; una que ens portarà fins al Cheackamus Lake i l’altra, fins al famosíssim Garibaldi Lake. Som-hi!
Cheackamus Lake & Helm Creek Trail (9.28 km, 238+)
El Cheakamus Lake és un llac del Parc Provincial Garibaldi que té una superfície de 5,7 km². És una expansió del riu Cheakamus superior, amb el riu que entra per l’extrem est i surt per l’extrem oest.
La caminada fins al Cheakamus Lake ofereix unes vistes espectaculars a un llac de color turquesa als quals Canadà ja ens té ben acostumats, envoltat per tot un seguit de boscos exuberants.
La ruta comença al parking que hi ha al final de la pista Cheakamus Lake Road, a uns 30 min del centre en cotxe des de Whistler. Seguim un sender que va tota l’hora paral·lel al riu Cheakamus River i que ens queda a mà dreta. Mica en mica el camí va guanyant altura mentre caminem entremig d’avets i cedres d’una altura i amplada considerables.
Al cap d’una mitja hora aproximadament trobem una senyal que ens indica el camí cap al Helm Lake. Si seguim aquest sender avall ens trobarem amb un pont que creua el Cheakamus River i que ens permet veure el cabdal estrepitós del riu. Fem mitja volta i continuem el camí amunt cap al Cheakamus Lake.
A mesura que ens aproximem al llac, després d’haver caminat uns 3 km aproximadament, ja veiem el riu de color turquesa al cantó dret del camí. I a poca distància del camí ja arribem a l’extrem nord del llac.
Una mica més enllà de les primeres vistes del llac hi trobem una zona de càmping on es pot acampar just davant de la riba del llac. I si continuem caminant uns 4 km més direcció el Singing Creek arribarem a una altra zona de càmping que queda a l’extrem del final del llac.
Nosaltres ens quedem a la primera zona d’acampada, gaudint de la tranquil·litat que es respira des d’aquí dalt, asseguts davant la riba i contemplant els boscos que envolten el llac. Tornarem pel mateix camí de pujada.
Garibaldi Lake Trail (22.05 km, 900+)
El llac Garibaldi és un llac alpí de color turquesa situat a 19 km al sud de Whistler i és un lloc excepcional per poder contemplar muntanyes, glaceres, senders, boscos, flors, prats i cascades. Per aquest motiu és un dels trekkings més famosos de la província de British Columbia i, tot i la distància i el desnivell acumulats, val molt la pena dedicar-hi com a mínim una jornada de senderisme.
Aquest trekking es pot realitzar en un sol dia o bé en dues jornades i aprofitar per fer nit al càmping del Garibaldi Lake o dels Taylor Meadows. En un sol dia l’esforç és una mica exigent, però queda totalment recompensat per la bellesa del destí final.
El camí comença al parking del Rubble Creek i hem d’anar seguint un camí molt ben senyalitzat amb unes marques vermelles; el camí de seguida puja de manera exigent els primers 6.5km fins que arribem a l’encreuament dels Taylor Meadows. Agafem el camí que marxa a la dreta i que ens porta directament al Garibaldi Lake, on aviat ens trobarem el petit Barrier Lake.
El Barrier és una presa de lava que funciona com a bloquejador del llac Garibaldi; per tant, si s’arribés a trencar aquesta presa, tindria conseqüències fatals, sobretot pel poble d’ Squamish. Aquest llac era petitet i tot i no tenir un color blau maco, tenia uns bons reflexos del bosc del voltant.
Arribem seguidament al Lesser Garibaldi Lake, que aquest ja sí que comença a tenir uns colors turquesa meravellosos. Després de passar doncs per aquest encreuament, fer una mica de baixada i crear un pont de fusta (Bridge at steam), arribem ja a la riba del llac i quedem bocabadats per la bellesa d’aquest lloc. Al final del caminet de terra a l’esquerra ens trobem amb la glacera Sphinx Glacier iels volcans del Mount Price i Clinker Peak. Les illetes The Battleship Islands es troben entre on estem nosaltres i la glacera de fons. Quines vistes !!!
Per poder descansar una estona i fer un mos, hi trobem un petit refugi i taules de pícnic. A més a més, disposem d’uns ganxos per penjar les motxilles i que estiguin segures dels atacs d’óssos.
Alternativament, i també en un sol dia, es pot fer el mateix camí dels primers 6,5 km i a la intersecció, trencar a mà esquerra i anar direcció els Taylor Meadows. Aquest camí és particularment espectacular a finals de juliol i principis d’agost, quan totes les flors silvestres estan florides i donen uns colors brillants a aquests camps.
Després de passar els camps, cal girar a mà dreta a la intersecció que ens duria al famós cim del Black Tusk, a 2319 m i seguir el camí avall que ens dirigeix ja cap al Garibaldi Lake. Després de passar una bona estona gaudint d’aquestes meravelloses vistes, es pot tornar fent una ruta circular pel Lesser Garibaldi Lake i el Barrier Lake abans d’anar baixant cap al pàrking del Rubble Creek on tindrem el cotxe.
Aquest cap de setmana passat la secció d´alta muntanya i escalada de la UEC d´Horta va organitzar una sortida a la Vall de Benasc, concretament al Pic de la Maladeta de 3.312mts.
Una ascensió dura i mantinguda, amb una neu canviant i una meteorologia favorable, Els gruixos de neu estan per sota dels habituals per la època de l´any.
El meu fill Marc va participar i ens deixa aquestes magnifiques imatges de l´ascensió.
Pic de la Renclusa
Primeres rampes
Pic de Paderna
Pic de Salvaguardia, esquerra i de la Mina, dreta
Pic de Salvaguardia
Pic de la Maladeta i canal de la Rimaya
Guanyant alçada
Al capdamunt del glaciar de la Maladeta
Cap al sol!
A mitja canal amb el pic de la Rimaya
Fins aquí amb esquís, canvi a grampons i cap amunt!Impressionant ja queda menys
Al capdamunt de la canal de la Rimaya
Una mirada enrrera
Sortida de la canal de la Rimaya
Coll de la Rimaya amb el Posets all fonsColl de a Rimaya amb el Pic de la Riamaya i el PosetsDarrers metres fins al cimEl cim de l´Aneto i coll de Corones
Glaciar de l´Aneto i Pic de Coronas i Pico del Medio
Gran ambient d´alta muntanya
Coll de la Rimaya, al fons el Perdiguero
Massís del Posets, amb els Eristes a l´esquerra, Espades, Posests al centre i al fons Cilindro de Marboré, Marboré, Astazous, Robiñera i la Munia
Bachimala, Pic Long, Neuvielle, Perdiguero!Espadas, Posets a l´esquerra, al fons Cilindro, Marboré, Astazous, Robiñera, la Munia, Vignemale i Bachimala!Massís del Cotiella!La Pica d´Estats al centre i al fons!Des del Fontfreda i els Fontnegre al Puigpedrós, la Tosa Plana de LLes, Perafita, Munturull i Puigmal!Perafita, Monturull, Puigmal, Tosa d´Alp, Serra del cadí, Serra del Verd i Port del Comte en darrer terme, en primer pla el Mulleres i la cresta de Salenques!
Avui, tot repassant les categories que tenim a Lo Parte he descobert que tenim “postals d’estiu, de primavera i tardor” però no tenim postals d’hivern.
Vet aquí que aquest cap se setmana passat vam estar per Cerdanya (Guils, Llívia..) i he pensat: Doncs podríem fer un post de Postals d’Hivern no? I, dit i fet. Una mica de tot.
Mica en mica ens hem anat allunyant de les Rocoses i anem a descobrir altres indrets de la Costa Oest del Canadà imprescindibles per a qualsevol amant de les muntanyes. I és així com arribem a Whistler, on hi farem parada i fonda en dos capítols de Lo Parte.
Whistler Town
Whistler (en idioma squamish: Sḵwiḵw) és un municipi-resort ubicat a les muntanyes costeres del sud (“Southern pacific range”) de la província de British Columbia i es troba aproximadament a dues hores al nord de la ciutat de Vancouver.
És considerat el resort per practicar esquí més gran d’Amèrica del Nord i la millor estació alpina segons la revista Ski Magazine. Es composa de dues muntanyes Whistler i Blackcomb unides al centre per una bonica població dissenyada per als vianants.
Si sumem ambdues muntanyes compta amb més de 200 pistes d’ski de diferents nivells, 5 snowparks i 3 pipes, 3.300 hectàrees transitables i un promig de 10 metres de neu a l’any. A més de 38 remuntadors que permeten l’accés fins a una altura de 1609 metres sobre el nivell del mar. Gràcies a aquest gran nombre de remuntadors té una capacitat per absorbir 61.407 esquiadors l’hora.
La població estable de Whistler és d’aproximadament 12.000 habitants. Més de tres milions de persones visiten Whistler cada any, principalment per les estacions d’esquí alpí i el seu terreny apte per a les mountain bikes; a l’estiu l’estació s’acondiciona per a la pràctica de ciclisme de muntanya i es converteix en el “Bike park” més gran del món.
Whistler va ser, juntament amb Vancouver, la seu amfitriona del Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern del 2010. Aquí s’hi van dur a terme els esdeveniments alpins d’esquí, biatló i bobsleigh. La vila olímpica, coneguda també com la vila dels atletes va allotjar uns 2.400 atletes, entrenadors i representants de les delegacions. Després dels Jocs la vila olímpica s’ha reconvertit en barri residencial.
A continuació us recomanem dos parcs provincials del voltant on poder caminar i gaudir tant de l’estrepitós soroll d’unes cascades impressionants com d’una ruta de somni que ens portarà a tres llacs de color turquesa i que ens deixaran a peu de glacera…. tot un espectacle!
Brandywine Falls Provincial Park
El Brandywine Falls Provincial Park és un parc provincial al costat de l’autopista BC Highway 99 entre Garibaldi i Whistler (a 17 km).
Aquest parc ofereix tota una sèrie de rutes per fer senderisme, pícnic, mountain bike o simplement anar a veure la cascada. De fet, el 2010 es va triplicar la seva àrea per poder incloure l’hàbitat únic de les granotes d’anques vermelles (una espècie en risc d’extinció). Es van incloure també un gran nombre de senders per a poder fer recorreguts a peu.
Per poder arribar a la cascada Brandywine en forma de cua de cavall cal fer un petit recorregut pel mig del bosc de 500 metres, totalment accessible i fàcil. I es veu perfectament bé des d’un mirador on també tenim vistes al Daisy Lake i a les muntanyes dels voltants.
La cascada de 70 metres surt del rierol Brandywine Creek i té el seu origen al camp de gel de la Powder Mountain a l’oest. Es va formar per un riu de lava que va baixar de la riba oest del riu Cheakamus River. Aigües avall de les cascades hi trobem el llac Daisy Lake.
Com a curiositat, el camí fins a la cascada creua per una via de tren que queda totalment rodejada de bosc, així que cal creuar-la a peu i vigilant, perquè de tant en tant van passant trens.
Joffre Lakes Provincial Park
Aquest lloc tant espectacular està situat a la carretera Duffy Lake road, a 35 km de Pemberton i a 61 km de Whister i és conegut per tres impressionants llacs de color turquesa. El parc es va establir el 1988 i es considera de classificació A degut a la mínima intervenció de l’home per aconseguir mantenir el seu entorn natural.
Ruta trekking: 8,74 km, +432m (1568m)
Els Joffre Lakes són un destí molt popular entre els senderistes a l’estiu i pels alpinistes a l’hivern, gràcies als seus fotogènics llacs, glaceres i els pics que els envolten que són tot un repte.
L’origen d’aquest color turquesa tant impressionant és la glacera Matier, que queda just davant nostre i que anirem observant a mesura que anem pujant i del limo, un tipus de sediment que prové de la mateixa glacera i que flota a l’aigua deixant un reflex verd i blau a la llum del sol.
El primer llac és simplement un regal! Des del parking queda a tant sols 5 minuts a peu i sense desnivell. Des d’aquest llac ja podem observar la glacera al cim de la muntanya darrera una filera de bosc de pins. Veient aquest espectacle no ens queda cap dubte que hem de continuar pujant amunt per descobrir els altres llacs.
El camí per arribar al segon llac és el més exigent. Pràcticament tot el desnivell el farem en aquest tram; es tracta d’un sender fet bàsicament d’esglaons molt ben mantinguts que pugen sense descans. Però’ val més agafar-s’ho amb calma.
En funció de la velocitat i de les parades, en menys d’una hora i mitja s’hauria d’haver arribat al segon llac i aquí sí que ja els ulls ens surten d’òrbita … La vista d’aquest llac és increïblement preciosa, de fet, va ser el nostre preferit. Des d’aquí ja es veu molt de prop la glacera Matier que sobresurt dels pins.
Realment el color verdós de l’aigua, els pins, la glacera i els troncs caigut converteixen aquest lloc en un espectacle visual privilegiat que ens costarà d’oblidar.
El camí entre el segon i el tercer llac implica una mica més d’aventura ja que no hi ha esglaons com abans sinó que molts trossos de pujada són entre les pedres. Però per sort aquest tram és curtet i en 20 minuts hauríeu de ser a dalt. Pel camí ens trobarem també una petita cascada.
I ara sí, un cop a dalt, creuem un pontet de fusta i arribem al tercer llac, on un vent gèlid ens dóna la benvinguda i ens recorda que tenim la glacera Matier a tocar.
Si es vol es pot donar la volta al llac i arribar a una zona d’acampada. I si es té experiència en alta muntanya i es va preparat, es pot fer algun dels cims imponents que ens queden al davant.
És aquí on ens adonem de la sort de poder-nos apropar a glaceres i llacs de color turquesa d’una manera tant senzilla i que ja s’ha convertit en quelcom quotidià durant aquest viatge pel Canadà.
