Mostra totes les entrades de LoParte

IV Marxa dels Monestirs, de Pedralbes a Sant Cugat

9 de maig de 2016 LoParte Deixa un comentari

Impactes: 17

El passat diumenge feia dies que estava marcat al calendari. Tocava la IV Marxa dels Monestirs que organitza cada any el Centre Excursionista Els Blaus de Sarrià. La proposta era anar des del Monestir de Pedralbes al de Sant Cugat travessant Collserola. Cada anys es fa per un recorregut diferent.

Aquest any, però, va “fallar” un dels aliats habituals: el bon temps. La pluja ens va acompanyar pràcticament tot el trajecte, però malgrat tot l’experiència va ser positiva. A destacat l’excel·lent organització.

La sortida sempre és un moment especial on et trobes amb vells i nous amics, en trobes a faltar d’altres que no han pogut venir, i comentes la jugada abans de començar.

IV Marxa dels Monestirs.

De Pedralbes a Sant Cugat. 08/05/2016.

Fitxa:

kilòmetres caminats: 18,57
desnivell acumulat: 825 metres;
velocitat mitjana: 3,3 km/hora;
hores caminades: 04:38

Des de l’esplanada que hi ha davant el monestir vam iniciar la Marxa a l’hora establerta en funció dels dorsals. Val a dir, tot i qeu amb la pluja i tot plegat no vam estar gaire al cas, que la Marxa és una marxa de regularitat, en la qual obté premi no qui va més depresa ni tampoc que va més a poc a poc, sinó aquells que segueixen una marxa regular establerta prèviament per l’organització.

La pluja convidava a caminar i de seguida vam enfilar la que seria la pujada més llarga i costeruda de la jornada, fins arribar, primer a la carretera de les aigües i després fins al Turó d’en Corts, amb la petita ermita dedicada a Santa Maria de Collserola i ben aprop de Vallvidrera.

Ben aviat, a l’alçada de Can Cuiàs, va tocar el merescut refrigeri en forma de suculent entrepà (amb embotit de Can Margarit) i beguda. Neutralització de 25 minuts i camina que caminaràs.

Les vistes que el dia en va oferir van ser boniques, malgrat la pluja. Caminar mentre l’aigua cau també té el seu encant.

Seguim segons l’itinerari previst. Passem per can Masdemont, pel Turó de Can Pascual -punt més alt del recorregut- i fins a Can Castellví. Colònia Mirador, Can Fló, Mas del Bosc o Can Gordi son altres noms dels diferents indrets per on la ruta ens porta.

En general el camins i corriols estaven en bon estat, però la pluja havia estovat força el terra i en algun pas el fang i les pedres feien delicat el pas. Calia para atenció.

Com sempre la marxa ens ajuda a descobrir camins i corriols desconeguts del interminable inventari que Collserola ofereix. Llegim que en volen restringir l’accés a alguns camins per preservar-lo. S’entén, som molts els que ens agrada gaudir d’aquest pulmó verd i cal tindre’n cura. S’haurà de veure com s’articula tot plegat.

Final. Monestir de Sant Cugat del Vallès

Be, finalment i al cap de poc més de 4:30 hores i sota una pluja gairebé continuada, arribem a destí. Llegim que, finalment, sols hem estat 195 els participants enguany. Malgrat la pluja i les cames que ja comencen a notar-se la satisfacció d’arribar i la bona companyia al final sempre és la millor recompensa.

Gràcies a totes i tots

Excursions, GR-92

I un tram més del GR-92

1 de maig de 2016 LoParte Deixa un comentari

Impactes: 6

Ahir dissabte, amb la colla habitual -tot i que més reduïda que altres vegades-, vam completar un altre dels trams del GR-92 que a aquestes alçades ja sabeu que és el sender de gran recorregut que segueix la costa mediterrània.

Fins a darrera hora la sortida va estar en l’aire ja que la previsió anunciava pluja. Finalment va resultar un dia magnífic per caminar.

Garraf-Sitges seguint el GR-92

Fitxa:

kilòmetres caminats: 14,28
desnivell acumulat: 528 metres;
velocitat mitjana: 3,6 km/hora;
hores caminades: 04:00

L’inici va ser l’estació de Sants des d’on vam prendre el tren fins al bonic poble de Garraf. A aquella hora encara queien algunes gotes. Al bar del poble vam esmorzar i al cap d’una estona van iniciar la marxa.

Per iniciar el recorregut cal tornar a l’estació i des d’allà trobem de seguida les marques de GR. Creuen per sota l’autopista i iniciem un llarga i costeruda pujada fins arribar a la masia de Can Llúçà. Allà va ser el primer lloc on vam trobar corredors que feien una ultratrail. Més tard hem vam trobar més.

Aquesta part és, potser, la més agradable amb masies ben ordenades, camps de vinyes i el mar al fons. Molt entretinguda.

Iniciem una llarga baixada que es va inclinant cada vegada més fins arribar a una fàbrica de ciment, després d’haver travessat altra vegada l’autopista. Des d’allà iniciem la que serà la darrera pujada del dia fins a l’ermita de la Trinitat a través del bosc.

La pujada és dura però força més curta que la primera i arribant a dalt trobem tota la parafernàlia d’un control de la ultratrail citada abans. Descansem, reposem forces i emboquem ja el darrer tram amb alguna pujada però fàcil de seguir. Des de l’ermita tenim magnífiques imatges sobre el mar i al cap de poca estona de reprendre la marxa ja albirem Sitges.

Ja sols queda arribar fins a Sitges on, sense ser cap dia especial, mai hi falta gent. Un merescut dinar a tocar del mar ha estat la magnífica cloenda d’aquesta nova sortida.

Per cert, en aquest bloc D’excursió per Catalunya, hi podeu trobar molt bones ressenyes de les etapes del GR-92

Excursions

I, per fi, va nevar

1 de març de 2016 LoParte 1 comentari

Impactes: 6

Hola a tothom ,

Amb la colla habitual el passat cap de setmana vam poder fer l’esperada “raquetada” a la neu. Les expectatives no eren gens amigables ja que les amenaces, entre d’altres, de la ciclogènesi explosiva no convidava a sortir de casa.

Sigui com sigui la decisió estava presa, la sortida organitzada i, amb les cadenes a punt per si calien, vam enfilar cap a terres ceretanes.

Dissabte, hom pensava que tindríem sarau meteorològic però el cert és que ja sigui per l’ombra pluviomètrica de la vall ja sigui perquè vam tenir molta sort vam poder aprofitar el dia al màxim . Després d’instal·lar-nos, entre l’alta i la baixa Cerdanya, ens vam adreçar cap al primer objectiu del cap de setmana.

L’Ermita de Bell-lloc

Fitxa:

kilòmetres caminats: 5,54
desnivell acumulat: 271 metres;
velocitat mitjana: 3 km/hora;
hores caminades: 01:52

Per arribar a l’Ermita de Bell-lloc cal arribar al poble de Dorres, conegut per la presència d’unes termes romanes encara en funcionament.

La sortida no té cap dificultat especial, a excepció de la neu caiguda el dia anterior que a estones feia la marxa més lenta i atenta. Santa Maria de Bell-lloc és una bonica ermita romànica situada en un turó a 1.685 metres d’alçada. És, sens dubte, uns del millors miradors de la Cerdanya ja que en dies clars s’abasta des del Canigó fins el Cadí i les muntanyes del voltant.Va ser declarada Monument històric de França el 31 de desembre del 1980.

La pujada i la baixada ens van deixar unes vistes magnífiques i la primera oportunitat de trepitjar la neu.

Acabada la sortida tocava recuperar forces i descansar per afrontar la jornada següent. Res millor que un bon cafè, que aquesta vegada va ser a Llívia. De passada el més “futbulerus” van poder xalar amb el derbi madrileny.

Una vegada refets va tocar acabar de preparar les coses i cap a la vila. A Puigcerdà hem fet els àpats d’aquests dies, per cert molt ben atesos a l’Hotel Terminus. Abans de sopar, però, tocava la preceptiva passejada pels carrers de Puigcerdà i la volta a l’Estany, sempre sorprenent.

L'Estany de Nit — L’Estany de Nit (la imatge és d’un altre dia..)

La “Raquetada”

I, per fi, va arribar el dia esperat. La nit anterior vam anar a dormir amb un cel seré i res feia pensar que l’endemà hagués de nevar. Però la natura, ja sabeu, funciona pels seus propis codis i ens vam llevar amb una magnífica nevada. Alguns matiners la van poder retratar i tot, de matinada.

Definitivament era el nostre cap de setmana de sort. Vam anar a esmorzar, a llogar les raquetes i vam posar rumb cap al Capcir per estrenar-nos en això de les raquetes.

S’ha de dir que tan a la banda espanyola (baixa Cerdanya) com a la francesa (alta Cerdanya), els serveis de neteja de les carreteres van ser molt eficients i malgrat l’important nevada caiguda vam poder arribar a lloc sense dificultats i sense haver de posar equipaments especials.

El carrers de Llívia ben nets a primera hora

La Raquetada, a l’Espace Nordique du Capcir va ser magnífica. La pista, com sempre, perfectament marcada, la neu acabada de caure, molt humida i gairebé sense trepitjar. I, per acabar-ho d’arrodonir una part del recorregut el vam fer sota una plàcida nevada.

Sota la nevada mentre preparàvem la sortida.

El boscos de la Quillane estaven espectaculars, amb una gran quantitat de neu i gairebé sense ningú més que nosaltres. Vaja, l’escenari perfecte.

L’estació es troba a 1.700 m -uns 500 metres més amunt que Puigcerdà- i la nevada va ser força més abundant.

Vam arrodonir el dia amb un nutritiu dinar per recuperar energies i, cap a casa de tornada. En resum, un magnífic cap de setmana, amb “bon temps” per als nostres plans i amb millor companyia.

Les fotografies les han fet, la majoria, la Mercè i la resta el Francesc.

Excursions

Pel Cingles del Bertí

13 de febrer de 2016 LoParte 1 comentari

Impactes: 28

Aquest cap de setmana llarg hem decidit amb l’Anna, la Montse i l’Imma fer una matinal propera a Barcelona. El destí triat ha estat l’Espai Natural del Cingles del Bertí. Els Cingles de Bertí són un conjunt de cingleres i relleus que formen part de la Serralada Prelitoral i que separen l’altiplà del Moianès de la depressió del Vallès. Reben el nom de la parròquia de Sant Pere de Bertí ubicada a la part central del seu recorregut.

Hem enfilat la C-17 fins a l’alçada de l’Ametlla del Vallès i des d’allà hem anat guanyant alçada fins arribar al Santuari de Puigraciós, punt de partida de la matinal. Santuari edificat entre els anys 1701 i 1711 en un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu.

Al Santuari el 1973 s’hi instal·la un grup de monges provinents de la comunitat de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Des d’aleshores, aquesta petita comunitat de monges benedictines de Sant Pere de les Puel·les aglutina les devocions a la Verge de Puiggraciós tot mantenint una presència constant al Santuari d’acolliment i pregària. Podeu trobar més informació sobre el santuari en aquest enllaç i en aquest altre.

Una vegada reconegut el territori hem iniciat l’excursió que, com a resum, ens ha donat aquestes dades:9,57 Km, 281 metres de desnivell positiu i 3 hores en total.

Ha estat una ruta circular que ens ha portat, en primer terme fins al coll de Can Tripeta on ens hem desviat fins a trobar el conjunt de El Clascar, amb una enorme torre abandonada i un seguit de construccions al seu entorn. S’ha identificat com l’antic castell de Bertí, del que hi ha existència documental de l’any 987. Més endavant, al segle XIV s’esmenta un tal Guillem de Clascar sota el domini dels nobles Centelles. Al segle XVI ja se l’identifica com a domus i era propietat dels senyors de Bell-lloc. Aquí podeu trobar més informació.

Per cert, ens hem despitat però ha resultat fàcil tornar al camí, un sender de PR amb arques blanques i grogues.

Conjunt del Clasclar — El conjunt de El Clascar

Després de travessar un bosc hem arribar fins a Sant Pere de Bertí, ermita que dona nom a la zona. Ha estat moment de reposar forces i gaudir del paisatge. Tot i que el deia s’ha llevat tapat, mica en mica s’ha anat aclarint.

De Sant Pere de Bertí, pertanyent al bisbat de Vic, ja se’n té constància escrita a l’any 1031 a la documentació de Sant Miquel del Fai, que l’anomena Bertino. Sembla ser que el temple actual va ser edificat al segle XIII i que va refer-se de nou l’any 1437. És conegut que al 1325 hi havia tres advocacions en aquesta parròquia: a Sant Pere, a Sant Jaume i a Santa Maria, pel que podria ser que anteriorment hagués tingut tres absis. Més informació al magnífic bloc de Els Cingles del Bertí

Després de recuperar forces hem seguit fins al capdamunt de lla cinglera fins al Mirador de la Taula de Pedra, amb unes vistes cap a Montmany, Tagamanent i la mateixa cinglera del Bertí magnífiques.

Una vegada hem gaudit de les vistes tocava baixar la cinglera, per un camí ben marcat però a estones amb pedres grans que calia passar-les amb cura, però sense cap dificultat. Hem baixat fins a Grau de Montmany i una vegada allà hem remuntat per la pista fins arribar al punt de sortida.

Una vegada al Santuari hem pujat fins a la Torre de Senyals per gaudir de tot el Vallès als b¡nostres peus, identificant clarament des del Montseny fins a l’Obac. En resum una matinal recomanable i magnífica.

Us deixo el mapa de la sortida

Per cert, us recomano el bloc del Jesús Cano, hi trobareu tot el que cal saber del Bertí. Una feina magnífica!

Excursions, GR-92

I una mica més de GR-92

28 de gener de 2016 LoParte Deixa un comentari

Impactes: 10

El passat cap de setmana van tornar-nos a retrobar la colla caminadora per abordar un parell més de trams del ja entranyable GR-92. Ja sabeu el sender de gran recorregut que ressegueix tota la costa mediterrània des de França fins a l’estret de Gibraltar -o al menys aquest és el projecte-

Hem fet l’equivalent a dos trams (no sencers) del sender al seu pas per Terres de Tarragona, del Penedès i del Garraf. Al tractar-se d’una sortida llarga l’hem fet en dos dies.

El primer dia hem anat de Torredembarra fins a Albinyana. Sí, Albinyana, entre altre coses la vila de l’antic i ja desmantellat Rioleón Safari que ara és Aqualeón Safari. Una vegada acabada l’etapa hem neutralitzat el gran grup i amb el taxi del Sr. Antonio hem arribat finalment a l’Arboç on la logística ha resultat més fàcil

El segon dia hem sortit de l’Arboç fins arribar a Vilanova i la Geltrú on ens esperava una magnífic arròs del tot merescut.

Va. Som-hi. Primer, per els amants de les dades:

(sense comptar les aproximacions)

kilòmetres caminats: 38;
desnivell acumulat: 765 metres;
velocitat mitjana: 4’25 km/hora;
hores caminades: 9

Us deixo el plano amb el recorregut del segon dia per si us en voleu fer una idea.

Després de l’esmorzar reglamentari a Torredembarra, on vam tornar a coincidir amb un grup de musculosos motards, emprenem el camí cap a Albinyana.

Després de creuar l’autopista i allunyar-nos del nucli urbà arribem a la Pobla de Montornès.

Travessem el poble i seguim la ruta. Més endavant trobarem Bonastre on farem una parada una mica més llarga per recuperar forces.

Fent l'aproximació a Bonastre — Fent l’aproximació a Bonastre

El darrer tram del dia és en pujada i malgrat que hem cobert una part important, ens queden uns quilòmetres costeruts per la serra de Bonastre. Enfilem la carena després d’una pujada més tibada i l’anem resseguint per una camí recte però amb pujades i baixades pronunciades. És la Costa del Sanabre.

Bonastre ja queda erera mentre fem camí cap a la carena

Les llargues rectes que ressegueixen la carena pujant i baixant.

Finalment comencem a baixar suaument cap a Albinyana.

Un cop arribats a Albinyana i després de fer una volta per trobar un bar obert, hem pogut seure, dinar, veure la primera part del Barça i anar marxant -en dos torns- fins a l’Arboç amb el taxi de l’amable Sr. Antonio.

L’Arboç és una localitat del Baix Penedès, no molt gran, però amb molta història i algunes peculiaritats. La primera d’elles és tenir al seu terme municipal una Giralda a escala igual que la de Sevilla. I, no només una Giralda, també un Patio de los Leones. Si en voleu saber més podeu donar una ullada a quest enllaç

La Giralda de l'Arboç — La Giralda de l’Arboç

Una vegada acabades les vistes culturals i després de reposar un mica vam recuperar forces a Cal Peraire, experiència del tot recomanable. Un servei molt amable i una relació qualitat preu magnífica. Per recomanar

El segon dia teníem per davant l’etapa des de l’Arboç fins a Vilanova i la Geltrú. Seria l’etapa 23 del GR 92 tot i que nosaltres la farem en sentit contrari a l’habitual.

El dia va despertar “tapadot” una mica tèrbol i emboirat, res que pugés frenar l’entusiasme dels caminadors. Deixem de seguida l’Arboç i enfilem per camps de vinyes cap al Parc del Foix, on destaca el castell de Castellet i i el pantà.

Sortint de l'Arboç cap al Parc del Foix — Sortint de l’Arboç cap al Parc del Foix

Una vegada superat el pantà anem seguint en direcció a Vilanova i la Geltrú a través dels nombrosos camins del Parc, intentant seguir sempre el GR-92. Tenim algun moment de dubte atès que l’extensa retolació ens despista amb els temps, però finalment trobem la senda correcte i anem avançant cap al destí. Anem carenejant i deixant algunes masies abandonades.

Finalment comencem a distingir els campanars de Vilanova. Ja som molt a prop!

Encara triguem una mica a arribar a destí. Hem de travessar Geltrú i arribar al passei marítim de Vilanova. Allà ens espera un magnífic dinar amb arrossos al Cafè del Mar que toca recomanar.

Recuperem forces i enfilem cap a l’estació on el tren, puntualment aquesta vegada, ens tornarà fins a l’estació de Sants.

Un magnífic cap de setmana. Gràcies a tots i totes per fer-lo possible.

Lo Bloc de Lo Parte

Mostra totes les entrades de LoParte

IV Marxa dels Monestirs, de Pedralbes a Sant Cugat

I un tram més del GR-92

I, per fi, va nevar

Pel Cingles del Bertí

I una mica més de GR-92

Lo Parte dels dijous