Arxiu de la categoria: Excursions

YOHO NATIONAL PARK

Continuem el nostre viatge pel PN Yoho, a la província de British Columbia, creat el 1886 i amb una extensió de 1313 km2. De fet, visitar el Yoho National Park és descobrir tota la màgia de les Rocoses amb la mínima extensió; rius de color blau de gel, un estrèpit de cascades i el color verd dels pins que voregen tot de llacs espectaculars. Aquest parc es troba a la falda occidental de les Muntanyes Rocoses, i forma part del conjunt natural denominat Parc de las Muntanyes Rocoses Canadenques declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1984.

El clima és el característic de la regió: a l’estiu, que va de juny a setembre, una temperatura mitjana de 12,5ºC, amb màximes de 20ºC i mínimes de 5ºC. El clima hivernal és més extrem, amb temperatures sota zero i que arriben a mínimes de -35ºC, sobretot de desembre a febrer.

El Parc protegeix la conca superior del riu Kicking Horse River, del qual provenen les aigües del Yoho River. Ambdós tenen un color blau de gel perquè provenen de la glacera Wapta, així com d’altres glaceres que els alimenten i que creen un espectacle meravellós a les Cascades Wapta abans de recórrer un canó que desemboca al Columbia River.

Tant l’autopista Trans-Canada 1 com la línia de tren Canadian Pacific Railway ressegueixen el riu Kicking Horse fins al cor del parc. El cim més elevat és el South Goodsir Tower, de 3562 m.

Realment val molt la pena descobrir el parc tant a peu com recorre’l amb cotxe.

Pel que fa a les rutes a peu, com que nosaltres vam fer parada i fonda al poble de Field, recomanem visitar en primer lloc les Wapta Falls ( 5,5 km +135m ).Aquestes cascades, de relativament poca altura (30 metres) però sí força amples (150 m) són fàcilment accessibles. Hi ha un pàrquing des d’on surt un sender que passa pel mig del bosc. Després de 2 km de camí planer ens trobem una baixada per un caminet entre arbres i arrels una mica empinat. Arribem finalment a una cascada molt peculiar perquè l’aigua va a parar a un petit monticle arenós que crea aquesta petita muntanyeta que s’ha anat erosionant per l’acció de l’aigua i que algun dia deixarà d’existir.

Si continuem per la Trans-Canada 1, a 1,6 km al sud-oest de Field, trobem un altre punt d’interès imprescindible que és el pont natural o Natural Bridge del riu Kicking Horse, que és una formació rocosa única. Mostra como la força de l’aigua d’una antiga cascada ha estat capaç de fer un forat entre la roca fins a formar-hi un pont natural.

Es pot aparcar directament al mirador; fet que provoca que molts autobusos de turistes hi parin, però realment val la pena gaudir en aquest punt no només del Natural Bridge, sinó també de l’aigua blava de riu Kicking Horse, que com d’altres rius de les Rocoses, són producte dels minerals de les aigües glacials.

I al final de la carretera per on veníem ens trobem la joia de la corona, l’Emerald Lake, a 1300 msnm. L’Emerald lake de fet és el punt d’interès més visitat de tot el PN Yoho i no és d’estranyar pel seu color verd-blau turquesa que el fan únic en tot el món. La seva aigua prové de diferents glaceres per això té aquest color tant meravellós. I és que són les petites partícules que cauen de les roques durant el desgel que es queden a la superfície de l’aigua i amb el reflex del sol fan d’aquests llacs una autèntica meravella.

Directament davant del llac es veu la glacera al cim de la muntanya President, a uns 3048 m. La ruta que us proposem és fer la volta al llac (5,2 km) per un camí fàcil i planer des d’on poder gaudir de la bellesa del llac des de tots els seus racons: el color turquesa, l’espessor dels pins i els cims nevats el fan realment espectacular. Trobarem diferents passarel·les de fusta per passar pels llocs més enfangats o fàcilment inundables.

A més a més, com ja anirem veient en altres llacs, la navegació amb canoes i kayaks és molt popular i és una de les atraccions turístiques amb més reclam. I si es té pensat fer-hi nit, hi ha l’Emerald Lake Lodge que a tocar de la vora del llac ofereix unes vistes privilegiades.

Acabarem el dia recorrent en cotxe l’impressionant Yoho Valley fins arribar a les Takakkaw Falls. Aquesta carretera, de 14 km, només està oberta des del mes de juny fins a principis d’octubre i va serpentejant per una vall amb cims alts i profunds, cascades, rius, glaceres i una rica fauna animal. Al km 6,1 ens hi trobarem les famoses corbes en forma d’S: són tres paelles molt tancades que amb un cotxe normal no presenten cap problema, però amb una autocaravana poden ser tota una aventura.

Al final de la Yoho Valley Road hi trobem el pàrquing per anar a peu cap a la cascada Takakkaw. Es tracta de la segona cascada més alta del Canadà, amb 384 metres d’altura per on l’aigua cau en dos nivells. Fins que no hi ets ben bé al davant no veus realment la seva gran envergadura i és que és normal si tenim en compte que s’alimenta de la glacera Daly, la qual forma part del camp de gel Waputik (15 km2)

No ens volem pas oblidar de mencionar una de les rutes de trekking més populars de la zona; la que puja fins al Lake O’Hara a 2042m (11 km ), però que té limitació d’accés d’entrada i requereix reserva prèvia.

Balcó de Pineta i llac de Marboré

Dissabte 12 d´octubre, tot i les previsions del temps no del tot favorables i per tal d´aprofitar el pont surto amb el meu fill Marc cap a la Vall de Pineta, Osca.

En principi volíem pujar al Balcó de Pineta per fer els Astazous, passar la nit al balcó i baixar pel matí xino-xano tot gaudint dels colors d´una tardor incipient.

Arribem al pàrquing de Pineta i els núvols cobreixen el Balcó, el paisatge és sensacional amb les cascades saltant de feixa en feixa, no porten gaire caudal, tot i això son magnífiques!

Ens apropem a les cascades, anem guanyant perspectiva cap a la Vall

Al fons la Peña Blanca, la Munia i Chinipro.

Forta pujada amb la Punta del Forcarral imponent!

Arribem al Balcó de Pineta i entrem al Núvol.

En uns minuts arribem al Llac de Marboré, fantàstic. Les nuvolades ens el van deixar veure uns instants amb la Bretxa i el Pic de Tucarroya.

Estem dins del núvol, com no millora decidim passar la nit en una bauma a 2700 mts, mentre es fa fosc gaudim del l´entorn feréstec

Després d´una nit amb fortes ratxes de vent i una mica de pluja decidim baixar. Sortim del núvol i gaudim dels primers colors tardorencs tot arribant al fons de la Vall.

Unes hores viscudes intensament a muntanya!

PARC NACIONAL DE MOUNT REVELSTOKE

Comencem el nostre viatge pel Canadà des del Parc Nacional Mount Revelstoke, situat a la petita ciutat de Revelstoke, amb 14.570 habitants, a la província de Columbia Britànica, al Sud Oest del Canadà. El parc, tot i ser un Parc Nacional, és relativament petit ( 262 km2). Des del cim del Mount Revelstoke a 1938 m es poden veure desenes de pics de les muntanyes Selkirk i de les Muntanyes Monashee.

Aquest Parc és famós bàsicament per les flors silvestres que cada any hi floreixen a l’estiu i que abunden a la part superior dels prats. Va ser precisament la bellesa dels prats florits que va fer que el 1914, un grup de ciutadans de Revelstoke, pressionés a favor de la creació del Parc Nacional. I de fet, una de les principals atraccions del Parc és la carretera que connecta Revelstoke amb el Parc, la Meadows in the Sky Parkway, que en 26km de recorregut passa per boscos alpins, boscos pluvials a boscos sense arbres amb camps ben florits. Al llarg de tota la carretera hi ha diferents miradors per admirar les vistes i documentar-se sobre la zona, val la pena anar-hi fent alguna paradeta. La  millor època per veure tots aquests camps ben florits és la primera o segona setmana del mes d’agost, quan les flors silvestres estan en el seu punt àlgid de floració. 

A nivell paisatgístic, el Parc conté l’únic bosc pluvial temperat del món. El clima de la zona és càlid i humit i les muntanyes que s’hi troben són de perfil escarpat. El Parc destaca per la gran quantitat d’arbres antics com cedres vermells occidentals i cicutes occidentals que estan en total retrocés a l’exterior de les àrees protegides. Dins del Parc també estan sota protecció una petita tribu amenaçada de caribús de muntanya i es dóna refugi a óssos grizlies i cabres de muntanya. 

El PN de Mount Revelstoke ofereix una bona quantitat de senders ben traçats pels amants de la muntanya i per a tots aquells que s’hi vulguin aficionar, ja que s’arriba directament al cim amb cotxe a 1933 m d’altitud. Des de mitjans de juliol a mitjans de setembre cal agafar un “shuttle” bus que surt del final del parking a Balsam Lake fins a dalt del cim o bé fer una agradable caminadeta a peu recorrent els 600 m pel Summit Trail per on hi trobarem un munt d’esquirolets que ens aniran animant el camí. A partir d‘aquí hi ha diferents caminades amb recorreguts diversos, com la més curteta al voltant del Heather Lake (1 km) on es pot observar flora subalpina o una de més llarga passant pels Miller, Eva i Jade Lakes (14 km i +340 m) per on hi trobarem tundra alpina. Atenció amb els óssos, cal anar preparat per si ens en trobem algun pel camí i dissuadir-lo amb crits i gestos, en cas que ens hagi vist, o bé fent ús d’spray amb gas pebre com a última de les opcions i quan el tinguem entre 3 i 5 metres. De totes maneres, tampoc cal preocupar-se massa pel tema os, ells fa la seva i si no es creuem en el seu camí, pocs problemes tindrem

Al mateix temps, l’esquí també és una activitat molt popular en tota aquesta zona. Revelstoke és l’estació amb el domini esquiable més gran de Nord-Amèrica i també la que té el desnivell mitjà més elevat. Pel que fa a descensos llargs i continuats, no té competència. Té el remuntador que salva el desnivell més gran de tot el nord del continent americà, amb 1730 m de recorregut ascendent. Aquesta estació d’ski és tot un referent en aquesta banda de les Rocoses perquè rep unes precipitacions de neu tant fortes que pot acumular més de 6 metres de neu fàcilment. 

Nel Nelsen va fer el primer salt d’ski al Mount Revelstoke; o de fet, fou un dels primers en fer-ho i que es reconegués internacionalment com a un dels millors salts naturals del món i diversos rècords s’han dut a terme allà precisament. Hi trobareu una àrea de parking i una zona commemorativa amb el seu nom. 

D’altra banda, seguint la carretera A1 direcció nord des de Revelstoke, a 28 km hi trobem l’entrada sud al Parc i una petita meravella de lloc que no us podeu perdre, es tracta del Giant Cedars Boardwalk Trail. El bosc de cedres gegants més gran del món és un bosc preciós habilitat amb passarel·les de fusta que ens faciliten el camí i preserven la flora de la zona. Aquests cedres gegants d’uns 500 anys d’edat són realment fascinants i es poden admirar perfectament des del caminet. És molt curiós veure com alguns dels exemplars ja estan morts, però continuen de peu, fent de casa d’alguns animals i continuant alimentant el bosc. Nosaltres vam fer la visita mig plovent, però igualment el petit recorregut de 20-30 minuts sempre és molt recomanable.

BALNEARI DE PANTICOSA – IBONES AZULES DE BACHIMAÑA.

Durada de la sortida: des del Balneari de Panticosa fins al refugi de Bachimaña, cap a 2 hores. Si seguim fins als ibons Blaus, 1,30 hora més. Excursió d’alta muntanya amb un desnivell important ( +1000 metres). L’equipament aconsellat seria: botes de muntanya, prismàtics per gaudir de les vistes, alguna cosa de menjar i beure i el goretex per si plou o venta en alçada. La millor època seria juliol i agost, que és quan la neu haurà desaparegut i serà mes fàcil; fins a finals de juny i depenent dels anys, encara podem trobar restes de neu al camí.

Ibón superior de Bachimaña des de l’aire

L’excursió d’avui la començarem al Balneari de Panticosa, un dels llocs més entranyables del Pirineu Aragonès, on l’aigua i la natura formen un paisatge indivisible. Arribats al balneari, seguim les indicacions que en portaran fins a la “Casita de Piedra” refugi de muntanya on us podeu allotjar, i just darrera trobem les indicacions que ens duran a la ruta prevista; trobarem els nostre sender que puja per un bosc de pi silvestre acompanyat de boix. En aquests primers revolts del camí hi habita una planta molt especial y força rara, es tracta de la dròsera –atrapamosques-, una petita planta carnívora que no supera els 20 centímetres i que s’amaga entre les herbes fresques al costat de l’aigua, les seves fulletes tenen una substància enganxosa on els insectes queden atrapats i passen a ser aliment per a la planta  sigueu curosos i respecteu-la.

Refugi de Bachimaña

Com si fos un company més de viatge, durant l’excursió ens anirà acompanyant el cant del pit-roig, un petit ocell que serà fàcil de veure ja que té el pit ataronjat 

Seguim fent el nostre camí; el riu Caldarés va baixant amb gran força fruit dels salts pels quals discorre. El primer d’ells serà el salt o cascada del Bozuelo,  després, el camí es fa estret i, més endavant, trobarem el salt del Fraile amb forma de “cola de caballo”. Seguim caminant per un fals pla abans de començar la “cuesta del Fraile” que ens deixarà ja a l’alçada de l’ibón inferior de Bachimaña. Molt ben indicat, hi ha un camí que surt de l’esquerra i voreja el llac i ens durà a l’ibón superior de Bachimaña. Podem fer una merescut  descans a la vora del llac o arribar-nos al refugi de Bachimaña a fer un refresc. Una vegada vorejat el llac, diferents camins ascendeixen per l’est cap als ibones de Bramatuero, al nord cap als ibones de Pecico i a l’oest cap als ibones Azules, que és cap on ens dirigirem avui.

Salt de Bozuelo

Agafarem aquesta última opció i després d’uns 45 minuts arribarem a l’ibón Azul Inferior, en un majestuós ambient d’alta muntanya, vorejat de grandioses muntanyes. L’única vegetació que resisteix a les dures condicions d’aquest lloc són les plantes herbàcies. El color blau intens de l’aigua ens fa comprendre el perquè del nom d’aquests ibons. Després d’uns 20 minuts més de pujada arribem finalment a l’ibón Azul Superior, fi de la nostra etapa d’avui.

Ibón azul superior

Des d’aquí podrem observar un paisatge natural envoltat de pics de 3.000 metres, típics del Pirineu Central. Destaca entre ells el pic de los Infiernos. Guardarem forces per a la baixada, que serà pel mateix lloc per on hem pujat.

Ibón azul inferior

A la portada l’Ibón de Bachimaña superior

Hem anat a Prat de Cadí

No hi ha cap mena de dubte que la muntanya del Cadí, dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró, és una de les més emblemàtiques de casa nostra. Com a Parc natural hi ha determinades limitacions que haurem de tenir en compte. És un espai protegit i cal seguir les regles.

Aquesta vegada abordarem l’excursió fins a Prat de Cadí,. Com el seu nom indica es tracta d’un amplíssim Prat al peu de la serralada. És una de les sortides clàssiques que es poden fer a Cerdanya

L’excursió habitual es fa des del poble d’Estana a 1.500. Per arribar-hi cal anar fins a Martinet de Cerdanya i enfilar una carretera amb forces revolts. Però paga la pena.

Estana

Una vegada arribats al poble l’hem de travessar i anar fins a Coll de Pallers, a uns 500 metres, des d’on surt el camí fins a Prat de Cadí

Indicador a l’inici de l’excursió

Com veieu no és una excursió gaire llarga (6 km anar i tornar). Ara be, cal salvar una mica de desnivell, uns 350 m positius, i cal anar ben calçat. El camí té moltes pedres i cal estar atent.

Val a dir que malgrat això es fa força agradable ja que hi trobareu moltes flors per badar i retratar

Anirem guanyant alçada salvant diversos colls que anirem trobant pel camí. Quan arribeu al Coll Roig (1.780 m) , inconfusible per una fita de referència i el color vermell intens de la zona que l’envolta ja haureu salvat quasi bé tot el desnivell.

Coll Roig

A partir d’aquí canviem de vessant i anem carenejant per un bosc preciós fins gairebé arribar a Prat de Cadí (1.826 m) . Arribar-hi sempre és espectacular

Tenim un ampli Prat i al davant les impressionats parets del Cadí on es poden distingir alguna dels seus punts característics com la Canal de cristall, les roques de l’Ordiguer o la roca Verda. Un autèntic festival. Si teniu oportunitat d’anar-hi a inicis de primavera, quan encara hi queda neu, la vista és encara més espectacular.

Prat de Cadí
Prat de Cadí amb la canal de cristall
Llogaters de Prat de Cadí

Una vegada feta l’excursió podem tornar pel mateix camí per on hem vingut -és el que vam fer nosaltres- o fer una volta pel Torrent de les Bordes que farà la sortida una mica més llarga.

La majoria de les fotos són de la Mireia Pablo