Mostra totes les entrades de David Gaspar

Torres del Paine

Aprofitant que estem per terres australs i després de visitar el PN de los Glaciares, ens hem decidit a fer un trekking, de fet, feia mesos que ho teníem decidit, perquè o reserves amb moooolt de temps, o cagada pastoret. I tot això perquè resulta que el Parc Nacional de Torres del Paine està gestionat per 3 organismes, 2 empreses privades el nom de les quals és Fantástico Sur i Vértice Patagonia, i el govern de Xile (CONAF). Depenent de la zona del parc que visiteu i del vostre pressupost, teniu diferents opcions d’allotjament durant el trekking, així que som-hi.

La ruta escollida va ser la “W”, un circuit que dibuixa una doble v, com el seu nom indica i que té uns 80 km de distància, uns +3000 de desnivell positiu i es pot fer en 4 o 5 dies. Si disposeu de més dies, us podeu animar i podeu fer la “O”, una ruta d’uns 130 km i + 6000 m. de desnivell positiu i és pot fer en uns 8-9 dies.

El poble base per a realitzar el trekking al PN de Torres del Paine és Puerto Natales. Està situat a uns 60 km del Parc Nacional Torres del Paine i disposa de múltiples allotjaments, restaurants i comerços on fer les compres d’última hora. Molts allotjaments us permetran deixar les maletes o motxilles de la resta del viatge i marxar únicament amb la motxilla per a l’excursió del trekking. Des de Puerto Natales, cada dia surten uns quants autobusos en direcció al Parc Nacional, per tant, el tema transport ja el tenim solucionat. Som-hi !

Camí de refugio chileno

Sortim cap a les 7 del matí amb autobús direcció al Parc Nacional, després d’unes 2 hores de trajecte, arribem a destí. A l’entrada del parc, s’ha de pagar l’entrada de rigor, i a presenciar una vídeo xerrada, en la que ens explicaran allò que es pot i que no es pot fer dins del parc, els riscos i perills, i com procedir en cada cas, total, uns 20 minuts que no se’ls salta ni l’apuntador.

Arribem per la zona de “Las Torres”, i ens dirigim cap al “refugio Chileno” on farem nit, validem la reserva, i tot seguit enfilem cap al “mirador base de la Torres” per gaudir d’un paisatge espectacular, després de deleitar-nos, retornem cap al campament per sopar i fer nit.

Mirador de las torres

L’endemà, comencem la caminada força d’hora, seran uns quants km i s’ha de gaudir de l’entorn, i ens dirigim cap al “refugio del Francés”. És una caminada espectacular, moltes estones pel costat del llac Nordernskjöld, dormirem pràcticament sota “Cuernos del Paine” i durant tota la nit anirem escoltant a la llunyania un soroll molt peculiar, com si fossin trons amb una remor de fons força especial.

Vistes al llac llac Nordernskjöld,

L’endemà, enfilem cap al mirador del Francès, on traiem l’entrellat dels sorolls que ens han estat acompanyant durant tota la nit. Des d’aquí podem gaudir de l’espectacle de la glacera del Francès, als peus del “Cerro Paine Grande”, hi ha continus despreniments i allaus, val molt la pena tenir temps per badar una estona perquè és simplement, ESPECTACULAR !!! Però com que no tenim tot el temps del món, tot i estar de vacances, desfarem part del camí fet i ens dirigim cap a la “Guarderia Paine Grande”, un altre centre neuràlgic del PN de Torres de Paine des d’on començar o acabar rutes, caminant al costat del llac Sköttberg o de l’espectacular llac Pehoé, pràcticament sempre amb vistes als “Cuernos del Paine” i al “Cerro Paine Grande”.

La glaçera del fracés

L’ultima jornada, seguirem pel camí del costat del llac Grey, per visitar-ne la glacera i admirar les panoràmiques, per posteriorment desfer el camí fet, retornant a la “Guarderia Paine Grande”, des d’aquí retornarem al punt d’inici de la ruta, agafant un vaixell i fent un petit creuer pel llac Pehoé. Arribats de nou a “Las Torres”, agafarem l’autobús que ens portarà de nou a Puerto Natales, on farem una dutxa com deu mana, menjarem com feia dies que no ho fèiem, i farem una bona dormida per recuperar forces, que l’endemà tocarà conduir cap a una nova aventura, però aquesta, ja us ho explicaré un altre dia…

El Parque Nacional de los Glaciares

El Parque Nacional de los Glaciares està ubicat en la regió coneguda com a Andes Australs, del territori argentí, al sud oest de la província de Santa Cruz amb el límit amb Xile. Per la seva imponent bellesa natural, constitueix una meravella única en el mon, i va ser declarat “Patrimoni Mundial” per la UNESCO l’any 1981.

El Parc Nacional compren un compendi de nombrosos glaciars que s’originen en el gran Camp de Gel Patagònic –el mantell de gel més gran del mon després de l’Antàrtida- el qual ocupa quasi la meitat de Parc. També conegut com el Gel Continental Patagònic, alimenta 47 grans glaceres, de les quals 13 descendeixen cap a la conca Atlàntica, a més, hi ha més de 200 glaceres de menor magnitud, independents del Camp de Gel Patagònic.

Si be les grans meses de gel solen trobar-se en el nostre planeta a mes de 2500 msnm, les glaceres de la província de Santa Cruz tenen el seu origen a únicament 1500 msnm i descendeixen fins als 200 msnm, permeten un accés y visualització pràcticament única en el mon. Com a resultat del desgel en aquest immens sistema, s’originen dos gran llacs, el Llac Argentino i el Llac Viedma, que condueixen les seves aigües cap a l’Oceà Atlàntic creuant tota la província da traves del riu Santa Cruz.

A la zona sud del Parc hi ha la més famosa de les glaceres, la Glacera Perito Moreno. Deu la seva fama al seu moviment continu, el que produeix un fenomen cíclic d’avanç i retrocés amb despreniments espectaculars en el seu front de gel de més de 5 km de llargada i que s’aixeca per sobre el nivell del llac uns 60 metres. La població més propera a aquesta glacera es El Calafate, centre de totes les activitats i serveis a la zona, i amb aeroport relativament proper.

A l’altre extrem del Parc, s’hi concentren el pics més alts i la més gran diversitat de formes granítiques de la serralada, que juntament amb els boscos, glaceres i llacs, conformen un dels paratges més salvatges i interesants d’Argentina. La muntanya més alta n’és el Fitz Roy o Chalten (3405 msnm) i el Cerro Torre (3102 msnm). El centre neuràlgic de la zona, és la població del Chalten, des d’on podem començar infinitat d’aventures a peu, ja sigui per a trekkings o escalada.

Pel que fa a la fauna de la zona, podem trobar-hi des del famosos i enormes còndors, al sigil·lós puma, passant per l’àguila mora o el guacano.

El Parc nacional del Serengueti

El Parc Nacional del Serengueti és segurament, el parc nacional de més renom a Tanzània. El parc es troba situat al nord-oest de Tanzània, limita al nord amb la frontera de Kenya, on continua amb la Reserva Nacional Masai Mara, al sud-est del parc hi trobem el Parc Nacional del Ngorongoro i al sud-oest amb la Reserva de Maswa, ambdós en el territori Tanzà. A prop del parc, hi ha la gorja d’Olduvai, on s’han trobat molts fòssils i restes d’homínids

S’estén sobre una basta superfície de pràcticament 15.000 km² de planúries amb pastures, sabanes i boscos que es troben a una altitud que va dels 920 msnm als 1.850 msnm. Morfològicament parlant, està format per planúries de roques i cendra volcànica amb nombroses roques granítiques. Al nord i al llarg del corredor occidental, cap al Llac Victòria, hi ha cadenes muntanyoses d’origen principalment volcànic. A l’oest, discorren rius i hi ha diversos llacs, pantans, i basses. Les precipitacions mitjanes anuals són d’uns 1.210 mm cap als 1.150 msnm d’altitud, essent menors cap a l’est i augmentant cap l’oest (950 mm prop del Llac Victòria) i a l’extrem nord (1150 mm a la frontera amb Kenya). Aquestes pluges cauen normalment entre abril i maig, i en major quantitat al novembre i desembre. La temperatura mitjana anual és d’uns 21 °C.

És famós pel fenomen migratori que anualment fa que gairebé 1,5 milions de nyus i 250.000 zebres facin milers de quilometres en busca de pastures d’herba fresca i aigua, recorrent des del centre de Tanzània, fins al sud de Kenia, La Gran Migració  

La Gran Migració comença cap al mes de maig, coincidint amb el final de l’època de les pluges, que marca l’inici d’aquest llarg viatge en què nyus, zebres, gaseles i altres espècies d’herbívors es desplacen per fer front a un gran repte de supervivència. Fins al mes de maig, els grans ramats han pastat per la regió sud-est del Parc Nacional de Serengeti. L’estació seca acaba amb les pastures i marca l’inici de la recerca incansable d’aliment. A partir de finals d’abril i durant setmanes no cau ni una gota al Serengeti. El sol comença a assecar l’herba de la sabana i els rius i gorgs desapareixen. No queda altre remei que emprendre camí cap a llocs més fèrtils, on hi hagi pastures fresques. Comença el viatge cap al nord.

Al juny i juliol les grans manades s’hauran anat desplaçant a través de la reserva de Maswa, fins a les riberes dels perillosos rius Grumeti o Mara, on els cocodrils esperen el seu gran banquet anual. A l’agost i setembre, la gran majoria haurà arribat al nord del parc de Serengeti travessant la reserva de Grumeti i Ikarongo. És a partir de llavors, quan el veí parc de Kenya, el Masai Mara, es veu inundat de vida animal. A finals de novembre, la gran concentració d’animals pren de nou direcció al sud per tornar a on tot va començar, les plauries del sud de Tanzània. I així any rere any, l’espectacle està assegurat, un viatge circular de més de 3.000 quilòmetres que s’estén per una àrea de 30.000 km2 , durant el qual es consumeixen unes 4.000 tones d’herba al dia. Tots els anys, el cinc per cent d’aquells que van començar el viatge moren, molts a causa de la fam, les malalties i els depredadors. Per altra banda, entre febrer i març, dos mesos abans de començar de nou la migració, naixeran uns 500.000 nyus.

Com no podia ser d’altra manera, aquí podem trobar-hi els anomenats “big five”, que són el lleó, el lleopard, l’elefant, el rinoceront i el búfal, tot i això al parc també és llar per a hienes, guepards, zebres, gaseles, aus rapinyaires i moltes altres espècies.

El Parc Nacional del Serengueti va ser declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 1981.

El Forau d’Aigualluts

Heu sentit parlar del Forau d´Aigualluts? Doncs en aquest paratge, té lloc un curiós caprici de la naturalesa que és localitza a la vall de Benasc, als peus de l’Aneto, i provocarà una gran sorpresa per a  qui el vegi per primera vegada (a l’estiu clar, perquè a l’hivern es tot neu i gel i aquesta màgia desapareix).

Es tracta d’una espècie d’embornal, d’unes dimensions d’uns 70 metres de diàmetre i 40 metres de profunditat, en el que l’aigua procedent dels glaciars de l’Aneto i de la Maladeta desapareix sota terra a uns 2.074 msnm. Durant anys es desconeixia on anaven a parar aquestes aigües, però va ser el 1931 quan es va confirmar que les aigües circulen subterràniament durant uns 4 kilòmetres fins a veure la llum de nou a la Vall d’Arán, a la zona coneguda com els Uelhs deth Joèu, a l’Artiga de Lin, a 1.658 msnm. D’aquesta manera, unes aigües que havien de desembocar, a través del riu Éssera, a la Mediterrània; acabaran desembocant a l’Atlàntic, a través del curs del riu Garona. Tot un caprici de la naturalesa.

El Forau, conegut al costat francès del Pirineu com a Trou de bou (Ull o forat de bou), és un sistema càrstic que recull l’aigua del desgel de la glacera de l’Aneto, Tempestades i Mulleres. La hipòtesis de que aquestes aigües acabaven desembocant al riu Garona la va formular en Ramond Carbonnières a finals del segle XVIII, però no va ser fins el 1931 quan l’espeleòleg francès Norbert Casteret, que va dedicar tota la seva vida a l’exploració de cavernes, coves i rius subterranis, confirmà aquesta teoria. Ho va fer abocant sis barrils de colorant, fluoresceïna, en les aigües del Forau. Unes hores més tard, la fluoresceïna deixava veure el seu característic color verd al fer acte de presencia als Uelhs deth Joèu.

L’excursió al Forau és un recorregut quasi obligat si es visita la vall de Benasc. Si no hi ha neu, podem sortir de Pla de la Besurta, a uns 1.900 msnm, situat 13 km al nord de Benasc seguint per la carretera A-139, trobarem una explanada condicionada com aparcament durant tot l’any a excepció de juliol i agost mesos en que podem accedir a aquest indret amb un autobús des del mateix poble de Benasc.

A l’hivern podem aparcar al costat de “Plan de Hospital”. Seguirem les indicacions cap el refugi de La Renclusa  i el Forau d’Aigualluts -el camí és el mateix durant els primers 15 minuts aproximadament- fins a trobar un desviament a la dreta que condueix cap el refugi i seguim la nostra ruta fins arribar a la “pradera” i la “cascada d’Aigualluts”. L’excursió, que a dia d’avui s’ha de fer amb raquetes o esquis, per la quantitat de neu que hi ha, té un desnivell de tan sols 200 metres, essent un recorregut fàcil i apte per a tots el públics.

El Parc Nacional d’AIgües Tortes i Sant Maurici

Aquesta setmana marxem d’excursió cap a l’únic parc nacional de Catalunya, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. 

Els Encantats

Un racó dels pirineus on podrem gaudir de la muntanya tant a l’estiu com a l’hivern. Sempre hi ha activitats per fer, alpinisme o escalda, o rutes per seguir, ja sigui amb raquetes, esquis, a peu o corrent. Pels més valents queda la ”carros de foc”, ja sigui en versió non stop o fent parades al refugis del parc i gaudint de l’entorn que ens envolta. Es tracta d’una ruta circular on el desnivell acumulat és de 9.200 metres, amb una distancia de 55 quilometres, essent el punt més elevat el coll de Contraix amb 2.745 msnm.

Estany de Ratera

Tot i que les portes d’entrada més concorregudes al Parc són les poblacions de Boí i Espot, que són els pobles on hi ha les seus principals del Parc, també podrem accedir al Parc des d’altres poblacions veïnes. Les altres entrades al Parc, les podem trobar a l’Alta Ribagorça pel Pont de Suert i Senet, al Pallars Sobirà per Sort i Llessui, al Pallars Jussà per la Pobla de Segur i la Torre de Capdella, i a la Val d’Aran, per Vielha, Arties o Salardú.

Va ser declarat Parc nacional el 21 d’octubre de 1955, i és el segon parc nacional dels Pirineus després del d’Ordesa i Mont Perdut. Ocupa una superfície total de 41.852 ha, i és el tercer espai protegit més gran de Catalunya. L’aigua, amb gairebé 200 estanys i innumerables rierols, n’és la protagonista. 

Estany de Sant Maurici

Dins del Parc, podem trobar-hi 4 muntanyes que superen els 3.000 metres d’alçada, la més alta de les quals és el Comaloforno, de 3.029 msnm. La gran majoria de muntanyes del Parc, però, tenen una altitud d’entre 2.500 i 3.000 msnm, amb alguna muntanya emblemàtica com ho és els Encantats 2.748 m.

Cascada de Ratera

‘interior del Parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus. Les roques predominants en són els granits i les pissarres, formades durant l’Era Primària. Aquests materials tan antics van aixecar-se del fons del mar durant l’orogènia alpina, a l’Era Terciària, donant lloc als Pirineus actuals. Però sense cap mena de dubte, allò que imprimeix el caràcter geològic del Pirineu central són les successives glaciacions del Quaternari que van cobrir aquestes muntanyes d’extenses glaceres que davallaven desenes de quilòmetres avall. Els estanys, les cascades, els pics esmolats i les crestes vertiginoses, així com la forma en U de les valls són el record de l’acció erosiva d’aquestes antigues glaceres, de les quals avui en dia només en resten uns petits i residuals en el Pirineu aragonès.

Estany de Ratera

Avui us proposem una ruta que passaria per l’estany de Sant Maurici i acabaria al refugi d’Amitges, passant per l’estany de Ratera.

Estany de Sant Maurici i Vall de Subenuix