Mostra totes les entrades de David Gaspar

La Provença i la lavanda

La ruta de la lavanda per la Provença

La Provença és una regió associada als paisatges amb el color de la lavanda o espígol, però ni aquests camps s’estenen per tota la regió, ni es pot veure en qualsevol moment de l’any. És a l’estiu, entre juny i setembre, però amb especial intensitat durant el mes de juliol, quan assoleixen aquest color intens que acoloreix els paisatges d’una regió ja bonica de tons que semblen irreals.

La millor zona per gaudir-los es l’àrea al nord-est d’Aix-en-Provence: el Pac Nacional del Lubéron, la Drôme provençal i tota la zona que voreja el Mont Ventoux (mític port del Tour de France). Aquesta és una zona beneïda també per un ric patrimoni cultural, amb preciosos pobles penjats i entre ciutats tant atractives com Arles, Avignon, Orange o Aix.

Valensole

El plateau de Valensole

La lavanda es cultiva tant en camps petits i ballats com en llargues extensions. Els primers, normalment alternats amb altres cultius (cereal, gira-sols, vinyes) formen bonics mosaics de colors, però els més impressionants són aquells camps extensos dedicats exclusivament al cultiu de la lavanda. Un d’ells, segurament el major, el trobem a l’altiplà –o plateau– de Valensole.

Valensole és un preciós poble provençal, amb diferents monuments dignes de ser visitats i amb un calendari de festes òbviament condicionat pel cultiu que el voreja i envolta. A finals de setembre, quan acaba la collita, molts productors obren les portes al públic en general i se celebren exposicions, demostracions i concursos de tall de lavanda (el mateix que fem a casa nostra amb el cereal).

Valensole

L’abadia de Senanque

En ple Parc Natural del Luberon, al costat de Gordes, un dels pobles penjants més bonics de tota la Provença, es troba aquesta abadia cistercenca amb quasi vuit segles d’història. Té un aspecte auster, senzill i sense decoració, fidel als preceptes que la fundaren; un aspecte que es fon a la perfecció amb la suau senzillesa de les muntanyes i els paisatges que la rodegen. L’abadia mereix una visita per sí mateixa (igual com el meravellós romànic provençal) i els voltants són realment encantadors;  però a l’estiu, durant la floració de la lavanda, el camp, no molt extens que s’estén just davant de l’abadia fa d’aquest emplaçament una verdadera meravella. Potser sigui una de les fotos més repetides en les guies de viatges i rètols promocionals, però és què és irresistible.

L’abadia de Senanque

El Museu de la Lavanda a Coustellet

A Coustellet, també a pocs quilòmetres de Gordes però en la direcció oposada a Sénanque, hi ha el museu més complert dels dedicats a la lavanda a la Provença. El creà el 1991la família Lincelé, dedicada al cultiu de la lavanda des de fa cinc generacions. El varen fer per ensenyar tots els secrets de la flor més representativa de la Provença, explicar el seu procés de maduració i collita i els diferents usos que se l’hi dóna: sabons, olis, perfums, licors, etc. El museu ha tingut un èxit espectacular, però segueix essent un lloc familiar i acollidor que cuida admirablement els detalls i ofereix tot tipus d’activitats. És el lloc perfecte per aprendre els secrets de la lavanda, abans, o després de sortir a passejar i gaudir dels seus camps.

Gordes

Llac de Sainte Croix

Podeu aprofitar per fer una fantàstica i espectacular ruta en cotxe pel Parc Natural del Verdon, que acabarà conduint-vos fins al llac de Sainte Croix. El llac de Sainte Croix és de gran bellesa per la seva situació geogràfica excepcional en ple centre del Parc Natural del Verdon. L’època ideal para visitar-lo és al maig o juny, abans del període de vacances, quan encara hi ha pocs turistes, per tal de poder gaudir tranquil·lament de les platges a la vora del llac. Les més belles estan en dos dels pobles que voregen el llac: Salles sur Verdon (davant de l’illa de Coste Belle) i a Bauduen, amb la roca que surt de l’aigua. A més, l’aigua ja comença a estar a una bona temperatura a finals d’abril, tenint en compte que a l’estiu pot arribar fins els gens menyspreables 27º graus.

Llac de Sainte Croix

El Taillón

El pic Taillón, de 3.144 metres d’altitud, està situat a la frontera entre Espanya i França i és un dels grans pics del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut (Espanya) i del Parc Nacional dels Pirineus (França). La ruta més habitual per fer-ne l’ascensió és curta i amb paisatges força variats; això fa que el Taillón sigui un dels cims més visitats dels Pirineus. També, la ubicació del refugi de Sarradets, situat en un lloc espectacular amb unes vistes immillorables del circ de Gavarnie i totes les seves muntanyes, completa una excursió molt recomanable. 

Sortim des del coll de Tentes, per sobre de l’estació d’esquí de Gavarnie, i on hem fet nit, passem pel port de Bujaruelo on ens trobarem amb un bon amic que està de vacances a la zona d’Ordesa i pujarà des de Sant Nicolas de Bujaruelo. Retrobats tots, enfilem cap el refugi de Sarradets i recorrent tota la base de la cara nord del Taillón creuem la Bretxa de Roland, la Falsa Bretxa i posteriorment el Dedo, per acabar fent el cim del Taillón.

Es fa de dia al coll de Tentes

Sortim des d’uns 2.200 msnm i farem cim a 3.144 mnsm i en total recorrerem uns 16 quilometres

Poc després del port de Bujaruelo comença un flanqueig que ens farà guanyar alçada molt poc a poc per la base dels Gabietos i el Taillon. Més endavant enfila més fort abans d’arribar al coll de Sarradets (2.739). Des del coll de Sarradets continuem flanquejant pràcticament de pla veient ja el refugi homònim a poca distància. Arribem al refugi de Sarradets, situat en un punt idíl·lic, just sota la Bretxa de Roland, un dels punts més emblemàtics i peculiars dels Pirineus. 

Circ de Gavarnie des de Sarradets

Des del refugi de Sarradets comença la pujada més dura, amb fort pendent fins a la Bretxa de Roland, i sovint a l’estiu amb algunes clapes de neu. Des del refugi es pot contemplar aquest gran tall a la roca que és la Bretxa de Roland, però al cap de poc de pujar el propi pendent fa que no es torni a veure fins força amunt. La Bretxa sorprèn per les seves dimensions, molt més grans del que aparenta des de la distància. Té aproximadament 40 metres d’ample per uns 100 d’altura. En arribar-hi tens sensació d’empetitir. És realment un lloc fabulós i místic, especialment bonic en un dia com avui assolellat. Cap al vessant aragonès contemplem cap al sud els Llanos de Millaris, el Circ de Cotatuero, i entremig la profunda vall d’Ordesa.

Paret dreta de la Bretxa de Roland

Creuem la Bretxa de Roland i seguim pel vessant aragonès, flanquejant a poca distància de la roca en direcció oest. El flanqueig recorre un vessant força dret, guanyant poca alçada fins arribar a la Falsa Bretxa. Tornem a canviar de vessant creuant la Falsa Bretxa. Passem al costat mateix del Dedo, un gran esperó rocós que emergeix en forma de dit. A partir d’aquí seguim per una aresta prou ampla per passar-hi amb seguretat, però força aèria. El temps és excel·lent, i la temperatura molt agradable. Veiem el cim davant nostre, simplement cal enfilar un darrer pujador de pendent considerable que ens apropa al cim del Taillon.

Vistes des del Taillon cap a Marboré

El cim del Taillon és ampli, amb pendent moderat pel vessant espanyol però bruscament trencat pel vessant francès, on hi ha una gran cornisa que no aconsella acostar-s’hi. Contemplem el vast paisatge des del cim, gaudint intensament de l’àmplia panoràmica. És una gran experiència sensitiva contemplar el munt de cims de més de 3.000 metres que es poden divisar des d’aquesta privilegiada talaia. Cap a l’oest, ben a prop podem veure els Gabietos, més enllà veiem el conjunt de cims del Marboré i més enllà, sobresortint de la resta, el gegant Mont Perdut. Aprofitem el bon temps i dinem al mateix cim tot contemplant el paisatge abans de desfer el camí fet per retornar al cotxe i gaudir d’una visita a Gavernie i a la seva famosa cascada.

Circ i cascada de Gavernie des del poble de Gavernie

A la portada la Bretxa de Roland des de Sarradets.

La Vall de Lord. Solsonès.

La Vall de Lord és una vall prepirinenca situada al nord-est de la comarca del Solsonès limitant amb les comarques de l’Alt Urgell i el Berguedà, al nord de la comarca del Solsonès, comprèn els municipis de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i la Pedra, Guixers i Navès.

Vistes des de la Serra de Busa

La vall es caracteritza pel gran nombre de fonts que podem trobar en qualsevol recorregut. Les aigües d’algunes fonts tenen propietats medicinals i d’altres són molt apreciades per al consum diari dels habitants de la comarca. Algunes de les millors panoràmiques es poden observar des del Codó, el pla del santuari de Lord, el mirador del bosc de la Serra a Port del Comte, el pla de Busa i Pratformiu. La vall de Lord ofereix una àmplia oferta lúdica i esportiva. L’estació d’esquí alpí de Port del Comte, al terme municipal de la Coma i la Pedra, és un dels principals atractius per als amants de l’esport blanc. A pocs quilòmetres també es pot practicar l’esquí de fons a les pistes de Tuixent – la Vansa.

Les cases de posada

Els amants de la bicicleta de muntanya trobaran a Sant Llorenç de Morunys un Centre BTT amb tots els serveis i les rutes, convenientment marcades, que els duran per llocs immillorables. Pels aficionats a les caminades, una bona manera de descobrir el territori, fins els racons més amagats, és servir-se de la gran varietat de rutes com el GR 7, el GR 1 o bé el Camí dels Bons Homes, que prové del sud de França seguint els vestigis dels càtars. A més, gràcies a les seves característiques muntanyenques, la vall ofereix la possibilitat de practicar altres esports com l’escalada, el descens de barrancs, el vol amb parapent, la caça, la pesca, etc. L’embassament de la Llosa del Cavall obre també noves possibilitats, com el caiac o el pàdel-surf, des de fa pocs mesos però, l’activitat estrella és el Bungee Jumping, esport extrem que consisteix en llençar-se al buit a 122 metres d’alçada amb un elàstic lligat als turmells des de la presa de la Llosa del Cavall. 

La Llosa del Cavall

Les diferents serres i els seus rius es troben plenes de vegetació, la qual és molt diversa gràcies a la forta variabilitat que presenta el terreny. En aquest entorn predominen els paisatges prepirinencs amb prats subalpins i boscos de pi negre a les parts més altes i rouredes i boscos de pi roig a les zones més baixes. Aquesta variabilitat fa que el paisatge a la primavera i a l’estiu es pinti amb diferents tons de verd i durant la tardor adopti diferents contrastos de vermells, taronges i groc.

Santuari de Lord

Els diferents boscos i muntanyes alberguen també una gran quantitat de fauna que inclou poblacions de gall fer, isards, cabirols, aus rapinyaires i una gran quantitat d’insectes i amfibis.

Vistes des del Santuari de Lord

Islàndia, Cercle daurat.

Amb aquest nom (Golden Circle) s’agrupen una sèrie dels llocs naturals, segurament els més visitats i més coneguts d’Islàndia. A més de la seva importància i bellesa, la proximitat a la capital, Reykjavik fa que siguin molt apreciats pels turistes. Es tracta de la cascada de Gullfoss; de la vall de Haukadalur, conegut pel seu guèiser; i de la vall i la falla de Þingvellir. Situats a una distància raonable (en total uns 300 km aproximadament), de la capital i que conformen una ruta turística clàssica a Islàndia.

cascada de Gullfoss

Islàndia va sorgir dels oceans sobre la dorsal atlàntica que separa les plaques tectòniques euroasiàtica i nord-americana. Això fa que l’orient i l’occident d’Islàndia formin part de plaques diferents. El nexe és la immensa falla que recorre Islàndia de sud-oest a nord-est, just per sota de la península de Reykjavik. Tota la zona de la falla està sotmesa als efectes del vulcanisme, com en menor mesura tota l’illa. Per això trobem fenòmens i manifestacions de la força tel·lúrica de la Terra arreu.

El parc nacional de Þingvellir és un lloc especialment famós al trobar-se entre dos continents, Amèrica i Europa. Una falla prou visible recorre el parc de nord a sud, passant per una de les cascades més importants del país la cascada de Þingvellir. Aquesta no és especialment alta, però en tractar-se d’aigua que ve d’Amèrica i cau sobre Europa, fet que l’hi atorga alguna cosa molt especial. La vall de Thingvellir és la viva mostra de la deriva continental, la falla més impressionant, la d’Almannagjá i el seu canó ens fan sentir-nos entre dos mons.

La falla

Þingvellir és un Parc nacional que barreja natura, geologia i història ja que va ser aquí on es van celebrar les assemblees polítiques des de l’ocupació de l’illa i aquí es va declarar la independència el 1944.

cascada de Þingvellir.

Uns quilòmetres abans d’arribar a Gullfoss podem trobar Geysir. Un lloc on l’activitat geotermal es veuen tan sols aparcar el cotxe al pàrquing del costat d’un concorregut hotel-restaurant. Aquí hi ha un dels guèisers més grans del país, probablement el segon més gran. No obstant el que realment li dona important és la seva constant activitat, escopint aigua a dojo cada 5 minuts aproximadament, i donant més d’un ensurt als més endormiscats.

Fumarola de Geysir

La cascada de Gullfoss és un dels millors salts d’aigua que podem veure en tota l’illa d’Islàndia. És amb Skógafoss, de les més visitades del país. S’accedeix a través d’un còmode camí que surt d’un pàrquing al costat d’una gran botiga de records a peu de carretera.

L’últim punt del cercle daurat a Islàndia és el volcà Kerið, ja que molts turistes prossegueixen el seu recorregut cap al costat est de l’illa. Està situat en una zona on abunden els rius d’aigua calenta i els volcans. El volcà Kerið s’ha convertit en el lloc més popular de la zona al situar-se prop de la carretera i perquè en el seu crater conté un bonic llac.

El volcà Kerið

La ruta principal es pot fer en un dia, però si ho desitgeu cadascun dels llocs té prou interès com per passar-hi un dia complet. Es tracta de llocs naturals molt grans en extensió, pels quals els amants del trekking, de les passejades o dels viatges més tranquils, podeu organitzar-vos rutes al seu nivell i gust.

Islàndia, MYVATN.

El Llac Myvatn es troba al nord-est de l’illa, a l’est de Akureyri i a prop només hi ha dos pobles: Reykjahlíð, al nord-oest i Skútustaðir, al sud que són un punt de partida per recórrer el llac. Està vorejat per la Ring Road (carretera nº 1) i per la carretera 848, gràcies a les quals poden fer un recorregut circular d’uns 37 quilòmetres visitant diferents punts d’interès turístic, parant-se per contemplar el paisatge, així com per fer caminades.

El llac Myvatn és el quart més gran de l’illa i està alimentat per fonts subterrànies, calentes i fredes. El clima de la zona és bastant sec i temperat tot i la latitud en què es troba. La zona deu el seu nom al llac Myvatn, que es tradueix com “llac de les mosques nanes”, i és que sobretot a l’estiu, poden trobar-se moltes mosques.


Volcà Hverfjall

La zona del llac Myvatn és un lloc únic des del punt de vista geològic, ja que està situada a la Dorsal Atlàntica, el que fa que la seva activitat volcànica sigui força intensa (el volcà Askja es troba molt a prop i hi han hagut 9 erupcions en els últims 32 anys). És doncs una àrea molt apreciada per vulcanòlegs de tot el món, i també per ornitòlegs, per ser un lloc d’encreuament de grans rutes migratòries d’aus, sobretot d’ànecs, que niuen allà. Myvatn és una de les zones volcàniques més joves i encara actives d’Islàndia. En 1875 el Asjka va entrar en erupció, una de les més mortíferes de tota la història islandesa. La seva caldera inundada ha creat un llac d’uns 11 km2 i més de 240 metres de profunditat, el Öskjuvatn. Sota aquesta zona reposa un dels supervolcans de la terra, similar al de Yellowstone als Estats Units.

A la zona podem gaudir de innombrables atraccions geològiques, i van des les fumeroles de la zona de Hevrir, al cràter del Viti o Kfafla, conegut com “l’infern”, sorgit en una erupció en els anys 60. En l’actualitat aquest volcà és un magnífic llac d’aigües verdoses que es mantenen tot l’any a 28 graus, la qual que fa que els excursionistes aprofitin per donar-se un bany.

Cràter del Viti o Kfafla
Dutxa termal al Viti

També podem visitar Stóragjá i Grjótagja que són a prop de la zona de Námafjall, i són dos falles que van formar coves amb brolladors d’aigua bullint a les que es pot accedir per unes escala amb molta cura. Hi ha gent que s’hi banya, però últimament les temperatures han pujat arribant entre els 50 ºC i 70 °C, per la qual cosa s’han de provar abans la temperatura de l’aigua és massa elevada per prendre un bany.

El Volcà Hverfjall és una altre dels espectacles de la zona i en podem gaudir amb una ruta de senderisme és molt recomanable,  són uns 10 km anada i tornada. Les vistes del llac Myvatn des de dalt del volcà Hverfjall (a 485 metres d’altitud) són impressionants i des d’allà també poden veure els cràters del volcà, que són com illots que emergeixen en el llac. El vent sol ser fort, però paga la pena pujar per les vistes espectaculars.

Hevrir fangs bullint
Hevrir fumeroles

A la zona sud del llac Myvatn hi ha infinitat els de pseudocràters de Skútustaðir, que són elevacions de lava cobertes d’herba i que deuen la seva estranya forma al contacte entre les aigües del llac Myvatn i a un riu de lava que va generar gasos explosius en bullir el líquid. Els pseudocràters envolten el llac, encara que la majoria es troben en Skútustaðir. Alguns tenen 200 metres de diàmetre i uns altres només uns dos metres. La ruta pels pseudocràters de Skútustaðir pot fer-se en menys d’una hora. Encara hi ha una altra manera d’apreciar aquestes formacions estranyes, sobrevolant la zona en avionetes que permeten obtenir un punt de vista diferent.

Per acabar el dia, podeu passar a relaxar-vos per les aigües de, Blue Lake, un llac termal, menys concorregut que el Blue Lagoon de la zona sud-est de l’illa que és el més famós i glamurós – potser per ser més proper a Reykjavík- però massa massificat pel gust d’alguns.

Pseudocràter a Skútustaöir