Mostra totes les entrades de David Gaspar

PARC NACIONAL DE MOUNT REVELSTOKE

Comencem el nostre viatge pel Canadà des del Parc Nacional Mount Revelstoke, situat a la petita ciutat de Revelstoke, amb 14.570 habitants, a la província de Columbia Britànica, al Sud Oest del Canadà. El parc, tot i ser un Parc Nacional, és relativament petit ( 262 km2). Des del cim del Mount Revelstoke a 1938 m es poden veure desenes de pics de les muntanyes Selkirk i de les Muntanyes Monashee.

Aquest Parc és famós bàsicament per les flors silvestres que cada any hi floreixen a l’estiu i que abunden a la part superior dels prats. Va ser precisament la bellesa dels prats florits que va fer que el 1914, un grup de ciutadans de Revelstoke, pressionés a favor de la creació del Parc Nacional. I de fet, una de les principals atraccions del Parc és la carretera que connecta Revelstoke amb el Parc, la Meadows in the Sky Parkway, que en 26km de recorregut passa per boscos alpins, boscos pluvials a boscos sense arbres amb camps ben florits. Al llarg de tota la carretera hi ha diferents miradors per admirar les vistes i documentar-se sobre la zona, val la pena anar-hi fent alguna paradeta. La  millor època per veure tots aquests camps ben florits és la primera o segona setmana del mes d’agost, quan les flors silvestres estan en el seu punt àlgid de floració. 

A nivell paisatgístic, el Parc conté l’únic bosc pluvial temperat del món. El clima de la zona és càlid i humit i les muntanyes que s’hi troben són de perfil escarpat. El Parc destaca per la gran quantitat d’arbres antics com cedres vermells occidentals i cicutes occidentals que estan en total retrocés a l’exterior de les àrees protegides. Dins del Parc també estan sota protecció una petita tribu amenaçada de caribús de muntanya i es dóna refugi a óssos grizlies i cabres de muntanya. 

El PN de Mount Revelstoke ofereix una bona quantitat de senders ben traçats pels amants de la muntanya i per a tots aquells que s’hi vulguin aficionar, ja que s’arriba directament al cim amb cotxe a 1933 m d’altitud. Des de mitjans de juliol a mitjans de setembre cal agafar un “shuttle” bus que surt del final del parking a Balsam Lake fins a dalt del cim o bé fer una agradable caminadeta a peu recorrent els 600 m pel Summit Trail per on hi trobarem un munt d’esquirolets que ens aniran animant el camí. A partir d‘aquí hi ha diferents caminades amb recorreguts diversos, com la més curteta al voltant del Heather Lake (1 km) on es pot observar flora subalpina o una de més llarga passant pels Miller, Eva i Jade Lakes (14 km i +340 m) per on hi trobarem tundra alpina. Atenció amb els óssos, cal anar preparat per si ens en trobem algun pel camí i dissuadir-lo amb crits i gestos, en cas que ens hagi vist, o bé fent ús d’spray amb gas pebre com a última de les opcions i quan el tinguem entre 3 i 5 metres. De totes maneres, tampoc cal preocupar-se massa pel tema os, ells fa la seva i si no es creuem en el seu camí, pocs problemes tindrem

Al mateix temps, l’esquí també és una activitat molt popular en tota aquesta zona. Revelstoke és l’estació amb el domini esquiable més gran de Nord-Amèrica i també la que té el desnivell mitjà més elevat. Pel que fa a descensos llargs i continuats, no té competència. Té el remuntador que salva el desnivell més gran de tot el nord del continent americà, amb 1730 m de recorregut ascendent. Aquesta estació d’ski és tot un referent en aquesta banda de les Rocoses perquè rep unes precipitacions de neu tant fortes que pot acumular més de 6 metres de neu fàcilment. 

Nel Nelsen va fer el primer salt d’ski al Mount Revelstoke; o de fet, fou un dels primers en fer-ho i que es reconegués internacionalment com a un dels millors salts naturals del món i diversos rècords s’han dut a terme allà precisament. Hi trobareu una àrea de parking i una zona commemorativa amb el seu nom. 

D’altra banda, seguint la carretera A1 direcció nord des de Revelstoke, a 28 km hi trobem l’entrada sud al Parc i una petita meravella de lloc que no us podeu perdre, es tracta del Giant Cedars Boardwalk Trail. El bosc de cedres gegants més gran del món és un bosc preciós habilitat amb passarel·les de fusta que ens faciliten el camí i preserven la flora de la zona. Aquests cedres gegants d’uns 500 anys d’edat són realment fascinants i es poden admirar perfectament des del caminet. És molt curiós veure com alguns dels exemplars ja estan morts, però continuen de peu, fent de casa d’alguns animals i continuant alimentant el bosc. Nosaltres vam fer la visita mig plovent, però igualment el petit recorregut de 20-30 minuts sempre és molt recomanable.

BALNEARI DE PANTICOSA – IBONES AZULES DE BACHIMAÑA.

Durada de la sortida: des del Balneari de Panticosa fins al refugi de Bachimaña, cap a 2 hores. Si seguim fins als ibons Blaus, 1,30 hora més. Excursió d’alta muntanya amb un desnivell important ( +1000 metres). L’equipament aconsellat seria: botes de muntanya, prismàtics per gaudir de les vistes, alguna cosa de menjar i beure i el goretex per si plou o venta en alçada. La millor època seria juliol i agost, que és quan la neu haurà desaparegut i serà mes fàcil; fins a finals de juny i depenent dels anys, encara podem trobar restes de neu al camí.

Ibón superior de Bachimaña des de l’aire

L’excursió d’avui la començarem al Balneari de Panticosa, un dels llocs més entranyables del Pirineu Aragonès, on l’aigua i la natura formen un paisatge indivisible. Arribats al balneari, seguim les indicacions que en portaran fins a la “Casita de Piedra” refugi de muntanya on us podeu allotjar, i just darrera trobem les indicacions que ens duran a la ruta prevista; trobarem els nostre sender que puja per un bosc de pi silvestre acompanyat de boix. En aquests primers revolts del camí hi habita una planta molt especial y força rara, es tracta de la dròsera –atrapamosques-, una petita planta carnívora que no supera els 20 centímetres i que s’amaga entre les herbes fresques al costat de l’aigua, les seves fulletes tenen una substància enganxosa on els insectes queden atrapats i passen a ser aliment per a la planta  sigueu curosos i respecteu-la.

Refugi de Bachimaña

Com si fos un company més de viatge, durant l’excursió ens anirà acompanyant el cant del pit-roig, un petit ocell que serà fàcil de veure ja que té el pit ataronjat 

Seguim fent el nostre camí; el riu Caldarés va baixant amb gran força fruit dels salts pels quals discorre. El primer d’ells serà el salt o cascada del Bozuelo,  després, el camí es fa estret i, més endavant, trobarem el salt del Fraile amb forma de “cola de caballo”. Seguim caminant per un fals pla abans de començar la “cuesta del Fraile” que ens deixarà ja a l’alçada de l’ibón inferior de Bachimaña. Molt ben indicat, hi ha un camí que surt de l’esquerra i voreja el llac i ens durà a l’ibón superior de Bachimaña. Podem fer una merescut  descans a la vora del llac o arribar-nos al refugi de Bachimaña a fer un refresc. Una vegada vorejat el llac, diferents camins ascendeixen per l’est cap als ibones de Bramatuero, al nord cap als ibones de Pecico i a l’oest cap als ibones Azules, que és cap on ens dirigirem avui.

Salt de Bozuelo

Agafarem aquesta última opció i després d’uns 45 minuts arribarem a l’ibón Azul Inferior, en un majestuós ambient d’alta muntanya, vorejat de grandioses muntanyes. L’única vegetació que resisteix a les dures condicions d’aquest lloc són les plantes herbàcies. El color blau intens de l’aigua ens fa comprendre el perquè del nom d’aquests ibons. Després d’uns 20 minuts més de pujada arribem finalment a l’ibón Azul Superior, fi de la nostra etapa d’avui.

Ibón azul superior

Des d’aquí podrem observar un paisatge natural envoltat de pics de 3.000 metres, típics del Pirineu Central. Destaca entre ells el pic de los Infiernos. Guardarem forces per a la baixada, que serà pel mateix lloc per on hem pujat.

Ibón azul inferior

A la portada l’Ibón de Bachimaña superior

La Provença i la lavanda

La ruta de la lavanda per la Provença

La Provença és una regió associada als paisatges amb el color de la lavanda o espígol, però ni aquests camps s’estenen per tota la regió, ni es pot veure en qualsevol moment de l’any. És a l’estiu, entre juny i setembre, però amb especial intensitat durant el mes de juliol, quan assoleixen aquest color intens que acoloreix els paisatges d’una regió ja bonica de tons que semblen irreals.

La millor zona per gaudir-los es l’àrea al nord-est d’Aix-en-Provence: el Pac Nacional del Lubéron, la Drôme provençal i tota la zona que voreja el Mont Ventoux (mític port del Tour de France). Aquesta és una zona beneïda també per un ric patrimoni cultural, amb preciosos pobles penjats i entre ciutats tant atractives com Arles, Avignon, Orange o Aix.

Valensole

El plateau de Valensole

La lavanda es cultiva tant en camps petits i ballats com en llargues extensions. Els primers, normalment alternats amb altres cultius (cereal, gira-sols, vinyes) formen bonics mosaics de colors, però els més impressionants són aquells camps extensos dedicats exclusivament al cultiu de la lavanda. Un d’ells, segurament el major, el trobem a l’altiplà –o plateau– de Valensole.

Valensole és un preciós poble provençal, amb diferents monuments dignes de ser visitats i amb un calendari de festes òbviament condicionat pel cultiu que el voreja i envolta. A finals de setembre, quan acaba la collita, molts productors obren les portes al públic en general i se celebren exposicions, demostracions i concursos de tall de lavanda (el mateix que fem a casa nostra amb el cereal).

Valensole

L’abadia de Senanque

En ple Parc Natural del Luberon, al costat de Gordes, un dels pobles penjants més bonics de tota la Provença, es troba aquesta abadia cistercenca amb quasi vuit segles d’història. Té un aspecte auster, senzill i sense decoració, fidel als preceptes que la fundaren; un aspecte que es fon a la perfecció amb la suau senzillesa de les muntanyes i els paisatges que la rodegen. L’abadia mereix una visita per sí mateixa (igual com el meravellós romànic provençal) i els voltants són realment encantadors;  però a l’estiu, durant la floració de la lavanda, el camp, no molt extens que s’estén just davant de l’abadia fa d’aquest emplaçament una verdadera meravella. Potser sigui una de les fotos més repetides en les guies de viatges i rètols promocionals, però és què és irresistible.

L’abadia de Senanque

El Museu de la Lavanda a Coustellet

A Coustellet, també a pocs quilòmetres de Gordes però en la direcció oposada a Sénanque, hi ha el museu més complert dels dedicats a la lavanda a la Provença. El creà el 1991la família Lincelé, dedicada al cultiu de la lavanda des de fa cinc generacions. El varen fer per ensenyar tots els secrets de la flor més representativa de la Provença, explicar el seu procés de maduració i collita i els diferents usos que se l’hi dóna: sabons, olis, perfums, licors, etc. El museu ha tingut un èxit espectacular, però segueix essent un lloc familiar i acollidor que cuida admirablement els detalls i ofereix tot tipus d’activitats. És el lloc perfecte per aprendre els secrets de la lavanda, abans, o després de sortir a passejar i gaudir dels seus camps.

Gordes

Llac de Sainte Croix

Podeu aprofitar per fer una fantàstica i espectacular ruta en cotxe pel Parc Natural del Verdon, que acabarà conduint-vos fins al llac de Sainte Croix. El llac de Sainte Croix és de gran bellesa per la seva situació geogràfica excepcional en ple centre del Parc Natural del Verdon. L’època ideal para visitar-lo és al maig o juny, abans del període de vacances, quan encara hi ha pocs turistes, per tal de poder gaudir tranquil·lament de les platges a la vora del llac. Les més belles estan en dos dels pobles que voregen el llac: Salles sur Verdon (davant de l’illa de Coste Belle) i a Bauduen, amb la roca que surt de l’aigua. A més, l’aigua ja comença a estar a una bona temperatura a finals d’abril, tenint en compte que a l’estiu pot arribar fins els gens menyspreables 27º graus.

Llac de Sainte Croix

El Taillón

El pic Taillón, de 3.144 metres d’altitud, està situat a la frontera entre Espanya i França i és un dels grans pics del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut (Espanya) i del Parc Nacional dels Pirineus (França). La ruta més habitual per fer-ne l’ascensió és curta i amb paisatges força variats; això fa que el Taillón sigui un dels cims més visitats dels Pirineus. També, la ubicació del refugi de Sarradets, situat en un lloc espectacular amb unes vistes immillorables del circ de Gavarnie i totes les seves muntanyes, completa una excursió molt recomanable. 

Sortim des del coll de Tentes, per sobre de l’estació d’esquí de Gavarnie, i on hem fet nit, passem pel port de Bujaruelo on ens trobarem amb un bon amic que està de vacances a la zona d’Ordesa i pujarà des de Sant Nicolas de Bujaruelo. Retrobats tots, enfilem cap el refugi de Sarradets i recorrent tota la base de la cara nord del Taillón creuem la Bretxa de Roland, la Falsa Bretxa i posteriorment el Dedo, per acabar fent el cim del Taillón.

Es fa de dia al coll de Tentes

Sortim des d’uns 2.200 msnm i farem cim a 3.144 mnsm i en total recorrerem uns 16 quilometres

Poc després del port de Bujaruelo comença un flanqueig que ens farà guanyar alçada molt poc a poc per la base dels Gabietos i el Taillon. Més endavant enfila més fort abans d’arribar al coll de Sarradets (2.739). Des del coll de Sarradets continuem flanquejant pràcticament de pla veient ja el refugi homònim a poca distància. Arribem al refugi de Sarradets, situat en un punt idíl·lic, just sota la Bretxa de Roland, un dels punts més emblemàtics i peculiars dels Pirineus. 

Circ de Gavarnie des de Sarradets

Des del refugi de Sarradets comença la pujada més dura, amb fort pendent fins a la Bretxa de Roland, i sovint a l’estiu amb algunes clapes de neu. Des del refugi es pot contemplar aquest gran tall a la roca que és la Bretxa de Roland, però al cap de poc de pujar el propi pendent fa que no es torni a veure fins força amunt. La Bretxa sorprèn per les seves dimensions, molt més grans del que aparenta des de la distància. Té aproximadament 40 metres d’ample per uns 100 d’altura. En arribar-hi tens sensació d’empetitir. És realment un lloc fabulós i místic, especialment bonic en un dia com avui assolellat. Cap al vessant aragonès contemplem cap al sud els Llanos de Millaris, el Circ de Cotatuero, i entremig la profunda vall d’Ordesa.

Paret dreta de la Bretxa de Roland

Creuem la Bretxa de Roland i seguim pel vessant aragonès, flanquejant a poca distància de la roca en direcció oest. El flanqueig recorre un vessant força dret, guanyant poca alçada fins arribar a la Falsa Bretxa. Tornem a canviar de vessant creuant la Falsa Bretxa. Passem al costat mateix del Dedo, un gran esperó rocós que emergeix en forma de dit. A partir d’aquí seguim per una aresta prou ampla per passar-hi amb seguretat, però força aèria. El temps és excel·lent, i la temperatura molt agradable. Veiem el cim davant nostre, simplement cal enfilar un darrer pujador de pendent considerable que ens apropa al cim del Taillon.

Vistes des del Taillon cap a Marboré

El cim del Taillon és ampli, amb pendent moderat pel vessant espanyol però bruscament trencat pel vessant francès, on hi ha una gran cornisa que no aconsella acostar-s’hi. Contemplem el vast paisatge des del cim, gaudint intensament de l’àmplia panoràmica. És una gran experiència sensitiva contemplar el munt de cims de més de 3.000 metres que es poden divisar des d’aquesta privilegiada talaia. Cap a l’oest, ben a prop podem veure els Gabietos, més enllà veiem el conjunt de cims del Marboré i més enllà, sobresortint de la resta, el gegant Mont Perdut. Aprofitem el bon temps i dinem al mateix cim tot contemplant el paisatge abans de desfer el camí fet per retornar al cotxe i gaudir d’una visita a Gavernie i a la seva famosa cascada.

Circ i cascada de Gavernie des del poble de Gavernie

A la portada la Bretxa de Roland des de Sarradets.

La Vall de Lord. Solsonès.

La Vall de Lord és una vall prepirinenca situada al nord-est de la comarca del Solsonès limitant amb les comarques de l’Alt Urgell i el Berguedà, al nord de la comarca del Solsonès, comprèn els municipis de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i la Pedra, Guixers i Navès.

Vistes des de la Serra de Busa

La vall es caracteritza pel gran nombre de fonts que podem trobar en qualsevol recorregut. Les aigües d’algunes fonts tenen propietats medicinals i d’altres són molt apreciades per al consum diari dels habitants de la comarca. Algunes de les millors panoràmiques es poden observar des del Codó, el pla del santuari de Lord, el mirador del bosc de la Serra a Port del Comte, el pla de Busa i Pratformiu. La vall de Lord ofereix una àmplia oferta lúdica i esportiva. L’estació d’esquí alpí de Port del Comte, al terme municipal de la Coma i la Pedra, és un dels principals atractius per als amants de l’esport blanc. A pocs quilòmetres també es pot practicar l’esquí de fons a les pistes de Tuixent – la Vansa.

Les cases de posada

Els amants de la bicicleta de muntanya trobaran a Sant Llorenç de Morunys un Centre BTT amb tots els serveis i les rutes, convenientment marcades, que els duran per llocs immillorables. Pels aficionats a les caminades, una bona manera de descobrir el territori, fins els racons més amagats, és servir-se de la gran varietat de rutes com el GR 7, el GR 1 o bé el Camí dels Bons Homes, que prové del sud de França seguint els vestigis dels càtars. A més, gràcies a les seves característiques muntanyenques, la vall ofereix la possibilitat de practicar altres esports com l’escalada, el descens de barrancs, el vol amb parapent, la caça, la pesca, etc. L’embassament de la Llosa del Cavall obre també noves possibilitats, com el caiac o el pàdel-surf, des de fa pocs mesos però, l’activitat estrella és el Bungee Jumping, esport extrem que consisteix en llençar-se al buit a 122 metres d’alçada amb un elàstic lligat als turmells des de la presa de la Llosa del Cavall. 

La Llosa del Cavall

Les diferents serres i els seus rius es troben plenes de vegetació, la qual és molt diversa gràcies a la forta variabilitat que presenta el terreny. En aquest entorn predominen els paisatges prepirinencs amb prats subalpins i boscos de pi negre a les parts més altes i rouredes i boscos de pi roig a les zones més baixes. Aquesta variabilitat fa que el paisatge a la primavera i a l’estiu es pinti amb diferents tons de verd i durant la tardor adopti diferents contrastos de vermells, taronges i groc.

Santuari de Lord

Els diferents boscos i muntanyes alberguen també una gran quantitat de fauna que inclou poblacions de gall fer, isards, cabirols, aus rapinyaires i una gran quantitat d’insectes i amfibis.

Vistes des del Santuari de Lord