Després del primer post dedicat a la capital Ponta Delgada, comencem una ruta per els indrets més singulars i emblemàtics de l´Illa de Sao Miguel. Avui la costa W.
Viatgem en direcció W, la primera parada la fem al Farol i la piscina natural amb aigua termal dins del mar de Ferraria, continuem cap al Miradouro da Ponta do Escalvado amb unes vistes fantàstiques de la zona de Mosteiros amb la seva platja i els seus illots que seguidament visitem, també les piscines naturals de Caneiros en un entorn força salvatge.
No hi ha cap mena de dubte que la muntanya del Cadí, dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró, és una de les més emblemàtiques de casa nostra. Com a Parc natural hi ha determinades limitacions que haurem de tenir en compte. És un espai protegit i cal seguir les regles.
Aquesta vegada abordarem l’excursió fins a Prat de Cadí,. Com el seu nom indica es tracta d’un amplíssim Prat al peu de la serralada. És una de les sortides clàssiques que es poden fer a Cerdanya
L’excursió habitual es fa des del poble d’Estana a 1.500. Per arribar-hi cal anar fins a Martinet de Cerdanya i enfilar una carretera amb forces revolts. Però paga la pena.
Una vegada arribats al poble l’hem de travessar i anar fins a Coll de Pallers, a uns 500 metres, des d’on surt el camí fins a Prat de Cadí
Com veieu no és una excursió gaire llarga (6 km anar i tornar). Ara be, cal salvar una mica de desnivell, uns 350 m positius, i cal anar ben calçat. El camí té moltes pedres i cal estar atent.
Val a dir que malgrat això es fa força agradable ja que hi trobareu moltes flors per badar i retratar
Anirem guanyant alçada salvant diversos colls que anirem trobant pel camí. Quan arribeu al Coll Roig (1.780 m) , inconfusible per una fita de referència i el color vermell intens de la zona que l’envolta ja haureu salvat quasi bé tot el desnivell.
A partir d’aquí canviem de vessant i anem carenejant per un bosc preciós fins gairebé arribar a Prat de Cadí (1.826 m) . Arribar-hi sempre és espectacular
Tenim un ampli Prat i al davant les impressionats parets del Cadí on es poden distingir alguna dels seus punts característics com la Canal de cristall, les roques de l’Ordiguer o la roca Verda. Un autèntic festival. Si teniu oportunitat d’anar-hi a inicis de primavera, quan encara hi queda neu, la vista és encara més espectacular.
Una vegada feta l’excursió podem tornar pel mateix camí per on hem vingut -és el que vam fer nosaltres- o fer una volta pel Torrent de les Bordes que farà la sortida una mica més llarga.
La Provença és una regió associada als paisatges amb el color de la lavanda o espígol, però ni aquests camps s’estenen per tota la regió, ni es pot veure en qualsevol moment de l’any. És a l’estiu, entre juny i setembre, però amb especial intensitat durant el mes de juliol, quan assoleixen aquest color intens que acoloreix els paisatges d’una regió ja bonica de tons que semblen irreals.
La millor zona per gaudir-los es l’àrea al nord-est d’Aix-en-Provence: el Pac Nacional del Lubéron, la Drôme provençal i tota la zona que voreja el Mont Ventoux (mític port del Tour de France). Aquesta és una zona beneïda també per un ric patrimoni cultural, amb preciosos pobles penjats i entre ciutats tant atractives com Arles, Avignon, Orange o Aix.
El plateau de Valensole
La lavanda es cultiva tant en camps petits i ballats com en llargues extensions. Els primers, normalment alternats amb altres cultius (cereal, gira-sols, vinyes) formen bonics mosaics de colors, però els més impressionants són aquells camps extensos dedicats exclusivament al cultiu de la lavanda. Un d’ells, segurament el major, el trobem a l’altiplà –o plateau– de Valensole.
Valensole és un preciós poble provençal, amb diferents monuments dignes de ser visitats i amb un calendari de festes òbviament condicionat pel cultiu que el voreja i envolta. A finals de setembre, quan acaba la collita, molts productors obren les portes al públic en general i se celebren exposicions, demostracions i concursos de tall de lavanda (el mateix que fem a casa nostra amb el cereal).
L’abadia de Senanque
En ple Parc Natural del Luberon, al costat de Gordes, un dels pobles penjants més bonics de tota la Provença, es troba aquesta abadia cistercenca amb quasi vuit segles d’història. Té un aspecte auster, senzill i sense decoració, fidel als preceptes que la fundaren; un aspecte que es fon a la perfecció amb la suau senzillesa de les muntanyes i els paisatges que la rodegen. L’abadia mereix una visita per sí mateixa (igual com el meravellós romànic provençal) i els voltants són realment encantadors; però a l’estiu, durant la floració de la lavanda, el camp, no molt extens que s’estén just davant de l’abadia fa d’aquest emplaçament una verdadera meravella. Potser sigui una de les fotos més repetides en les guies de viatges i rètols promocionals, però és què és irresistible.
El Museu de la Lavanda a Coustellet
A Coustellet, també a pocs quilòmetres de Gordes però en la direcció oposada a Sénanque, hi ha el museu més complert dels dedicats a la lavanda a la Provença. El creà el 1991la família Lincelé, dedicada al cultiu de la lavanda des de fa cinc generacions. El varen fer per ensenyar tots els secrets de la flor més representativa de la Provença, explicar el seu procés de maduració i collita i els diferents usos que se l’hi dóna: sabons, olis, perfums, licors, etc. El museu ha tingut un èxit espectacular, però segueix essent un lloc familiar i acollidor que cuida admirablement els detalls i ofereix tot tipus d’activitats. És el lloc perfecte per aprendre els secrets de la lavanda, abans, o després de sortir a passejar i gaudir dels seus camps.
Llac de Sainte Croix
Podeu aprofitar per fer una fantàstica i espectacular ruta en cotxe pel Parc Natural del Verdon, que acabarà conduint-vos fins al llac de Sainte Croix. El llac de Sainte Croix és de gran bellesa per la seva situació geogràfica excepcional en ple centre del Parc Natural del Verdon. L’època ideal para visitar-lo és al maig o juny, abans del període de vacances, quan encara hi ha pocs turistes, per tal de poder gaudir tranquil·lament de les platges a la vora del llac. Les més belles estan en dos dels pobles que voregen el llac: Salles sur Verdon (davant de l’illa de Coste Belle) i a Bauduen, amb la roca que surt de l’aigua. A més, l’aigua ja comença a estar a una bona temperatura a finals d’abril, tenint en compte que a l’estiu pot arribar fins els gens menyspreables 27º graus.
Fa uns dies vam visitar les illes Açores, concretament la illa de
São
Miguel, molt bona experiència, tan a nivell humà com
paisatgísticament parlant, sensacional el color verd domina l´illa,
una vegetació exuberant que cobreix, fins i tot, els penya-segats
que cauen damunt del mar, Aigües termals, menjars fets amb la
escalfor de la terra, dofins, balenes, platges solitàries, llacs
volcànics, calderes impressionants, productes de la terra de primera
qualitat, molts miradors que son veritables jardins i unes sortides i
postes de Sol sensacionals!
Farem un recorregut visual pels llocs més representatius de l´illa.
Una mica
d´informació:
Les illes Açores:
Son
un conjunt de nou illes que s’estenen en direcció nord-oest sud-est
al llarg de més de 600 quilòmetres i conformen una àrea econòmica
exclusiva d’1,1 milions de quilòmetres quadrats. El seu punt més
occidental es troba a 3.380 km d’Amèrica del Nord. Totes tenen
origen volcànic
La
muntanya
de Pico,
a l’illa
homònima,
és, amb els seus 2.351 m, la més alta de Portugal. Les Açores són,
de fet, els pics de les muntanyes més altes del planeta, si es
mesuren des de la seva base al fons de l’oceà.
L’arxipèlag forma una de les dues regions autònomes de Portugal, la Regió Autònoma de les Açores, de resultes de la insularitat. Tenen 2.355 km² i una població de 238.767 habitants (2002). La capital de les Açores és la ciutat de Ponta Delgada, a l’illa de São Miguel, la més gran i més poblada de l’arxipèlag. Les altres dues capitals són Angra do Heroísmo, a Terceira, i Horta, a Faial. També hi destaquen les ciutats de Praia da Vitória, a Terceira, i Ribeira Grande, a São Miguel. Els aeroports principals són: Ponta Delgada (PDL), Terceira (TER), Horta (HOR) i Santa Maria (SMA)
São
Miguel:
São
Miguel està biseccionat per moltes falles en la triple unió de les
plaques tectòniques d’Euràsia, Àfrica i Nord-americana. Hi ha
hagut diversos increments de la superfície pel vulcanisme des de fa
4 milions d’anys fins a 5.000 anys.
Encara
hi ha laurisilva,
però la majoria ha estat substituïda pels conreus i els arbres
exòtics del gènere cryptomeria.
Hi ha fonts calentes (caldeiras),
generalment al centre de l’illa.
Entre
Sete Cidades i Fogo hi ha un camp volcànic amb 270 volcans. S’estima
que en els darrers 3.000 anys hi ha hagut 19 erupcions volcàniques,
la més famosa de les quals fou la que va tenir lloc el 1652.
El
punt més alt de l’illa de São Miguel és el Pico
da Vara,
a 1,103 m.
Com les altres illes de l’arxipèlag, São Miguel està influïda per vents i corrents oceànics, en particular el corrent del Golf. Per això les temperatures són moderades, entre una mitjana de 14 °C a l’hivern i 21°C a l’estiu. La pluviometria és d’uns 800 litres l’any i l’hivern és l’estació més plujosa.
Ponta Delgada és una ciutat i municipi de les Açores (Portugal), el principal de l’illa de São Miguel. És la capital del Govern Regional (altres capitals: Angra, capital històrica i seu del bisbat i Horta, seu legislativa). Ponta Delgada, el nucli més poblat del municipi, té 46.102 habitants en la zona urbana. En el terme hi ha també l’aeroport internacional de l’illa, el Joan Pau II. Ponta Delgada se subdivideix en 24 parròquies (freguesías, en portuguès)
Gràcies a un regal familiar hem gaudit d’un magnífic cap de setmana entre la Llitera i la Ribagorça.
Un dels objectius principal era descobrir l’indret conegut com “la muralla xina” del poble de Finestras (o Finestres, com vulgueu)
La “muralla xina” coneguda tradicionalment com les Roques de la Vila és una formació geològica molt peculiar, que recorda per les seves parats verticals i paral·les a la muralla xina, amb la diferència que aquesta és totalment natural.
Primer explicar-vos que vam fer nit al poble de Camporrélls, que pertany a la Litera. Bona gent i molta tranquil·litat. Per cert, poble natal del popular periodista Manuel Campo Vidal.
Per arribar fona la “Muralla” cal atansar-se fins a Estopinyà, (Estopiñán del Castillo) que ja que estem posats a descobrir curiositat és on va néixer la nostrada Mari Pau Huguet. D’allà surt una pista d’un 12 km de llargada que per fer-la amb garanties és recomanable utilitzar un cotxe amb tracció 4X4. S’hi pot arribar, clar, amb un turisme però hi ha trams força compromesos.
La carretera creus una de les puntes de l’embassament de Canellas, pel pont de Penavera per arribar fons al poble de Finestres.
Finestres és un poble abandonat arran de la construcció de l’embassament de Canelles, el segon més gran de la conca de l’Ebre tret del de Mequinença. El poble conserva alguna de les seves parets però en general està força malmès.
Des del poble vam anar primer fins a l’ermita de Sant Marc des d’on hi ha una vista espectacular sobre l’embassament i sobre, és clar, la “muralla xina”
Després de visitar Sant Marc van anar, per un camí força més exigent fins a l’ermita de San Vicente, situada al bell mig de la muralla. Us deixo la foto d’abans ampliada per veure el detall de l’ermita al bell mig de la muralla.
En definitiva una magnífica sortida que sols va tenir un inconvenient, la calor sufocant que vam partir durant tot el recorregut. Sens dubte una proposta del tot recomanable.