Mostra totes les entrades de Jordi Campos

EL Taga

El Taga

Dos mons:

Tot i que s´acosten canvis,meteorològicament parlant, hem viscut uns dies sota el domini de les altes pressions, això vol dir estabilitat, sol i bona visibilitat a cotes altes i boires a les fondalades en general.

Dissabte passat dia 6 vam fer una matinal al Taga i vam viure en primera persona aquesta dualitat de temps provocada per l´anticicló.

El Taga és un gran mirador, a les imatges podem veure el Puigmal, el Costabona i el Canigó, la Serra Cavallera, la creu del cim amb el Montseny al fons surant al mar de núvols, la vall del Freser amb el límit dels núvols, el Pedraforca i a la darrera imatge el Puigllançada i la Tosa D´Alp.

EL Puigmal
El Costabona i el Canigó
Serra Cavallera
Creu al cim del Taga amb el Montseny al fons
El Pedraforca
Puillançada i la Tosa d’Alp

La vall del Segadell

És una vall orientada d’est a oest, seguint el curs del riu Segadell, des del seu naixement entre la Collada Verda i els Plans de Pòrtoles, a 1.650 metres d’altitud, al municipi de Pardines, i la seva desembocadura, al municipi de Ribes de Freser, a la Vila de Dalt, o Vila Vella, on aflueix al Freser.  

Els límits de la Vall del Segadell són, al nord, el Puig Cerverís, de 2206 metres d’altitud, en el terme de Pardines, i el Puig Cornador, de 1793 m, en el de Ribes de Freser. Al sud, està delimitat pel Taga, de 2040 metres d’altitud, en el límit dels termes municipals de Ribes de Freser, Pardines i Ogassa.

Recull d´imatges de diumenge passat amb uns color tardorencs sensacionals tot resseguint la ruta que porta al Pla d´Aranyes.

Font:  https://ca.wikipedia.org/wiki/Vall_del_Segadell

Més info: https://www.valldelsegadell.com/

Post de @jordicampos

El Donasà i els secrets que amaga

És possible que mai no hagueu sentit aquest nom: el Donasà. Us convidem a descobrir-lo de la mà del @jordicampos i les seves espectaculars imatges. 

Pic de la tribuna i de la Baixollada

El Donasà és una comarca d’Occitània i, per extensió, de França a l’Arieja. La principal ciutat és Rouze però la capital és Queragut. És el lloc de naixement del famós trobador Bernat de So. El Donasà forma el Cantó
de Queragut i 7 comunes.

El seu accés es fa normalment a través del Capcir i del departament de l’Aude, perquè l’accés natural pel Coll de Palhèras (Col de Palhières) de 2001 metres està tancat durant 6 mesos de l’any. El país és alt, entre 750 i 2545 metres. Pels seus boscos se l’anomena el Quebec de l’Arièja.

Pic del Roc Blanc 

El seu punt més alt amb 2545 metres és el Pic de Baxouilladec; més famós és el Roc Blanc, d’altura similar, amb el llac de Noubals al seu peu; l’altra muntanya de gran altura és el Pic de Ballbona. Altres estanys i llacs
rellevants són Rabassoles de baix, Rabassoles blau, Rabassoles Negre, l’Estanyet, Estany de Balbona, Estany Petit, Estany de Laurenti, Estany de Queragut i l’Estany de la Camiseta. 

Estany de Laurenti, tot gelat. 


L´estany de Laurenti, darrera el Pic de la Camissete, el de Tarbésou i el de Sant Barthelemy

Unes muntanyes que paga la pena conèixer. 

Informació sobre Donasà de la Viquipèdia 

Imatge de portada: Panoràmica del Pic de la Tribuna al de Sant Barthelemy.

Boira al Barcelonès

Els barris de Santa Coloma, Sant Adrià i Barcelona, propers al Besòs, registren les temperatures més baixes del Barcelonès, llevades les registrades al revolt de les Monges, situat al barri de Vallvidrera

L´aire fred del Vallès s´escola per la llera del Besòs i afecta a les zones esmentades.

De la mateixa manera la boira del Vallès vessa pels turons de Collserola i re-segueix la vall del Besòs fins al mar.

Avui va de Llamps!

La Viquipèdia ens explica de manera entenedora què és un llamp i com es genera.

Un llamp és un intercanvi d’energia elèctrica, amb una durada total al voltant de mig segon, que es genera entre el núvol de tempesta i el terra, dins del mateix núvol o entre núvols propers. La convecció atmosfèrica genera núvols de fort desenvolupament vertical, els cumulonimbes, que s’electrifiquen a mesura que van creixent. Quan el camp elèctric és prou intens, s’origina una descàrrega elèctrica que actua com a pont entre diferents regions de càrrega, dins del núvol o bé entre el núvol i la superfície.

La descàrrega produeix un escalfament i expansió sobtats de l’aire al seu voltant, que es tradueix en un so característic: el tro. D’altra banda, la resplendor que produeix el llamp s’anomena llampec. El tro i el llampec són els principals signes d’identitat del fenomen.

Però més enllà de l’explicació física no hi ha dubte que aquest fenomen, des de temps immemorials, ens ha fascinat.

Penso que aquest article de l’Alfred Rodríguez Picó a El Periódico, que us reproduïm, ho il·lustra molt bé.

ILLAPA, DÉU DEL LLAMP: Llegendes inques lligades a la meteorologia
Alfred Rodríguez Picó.  Dimarts, 23/10/2007

“L’octubre del 2004, un turista que estava fotografiant les ruïnes de Machu Pichu va morir fulminat per la caiguda d’un llamp. Més d’un va apuntar com a causa la venjança d’Illapa, el déu de la pluja, el llamp i el tro.

Entre els segles XII i XV els inques adoraven déus vinculats directament amb la naturalesa. En primer lloc el déu sol o Inti. De fet, disposaven d’uns astrònoms que pronosticaven el dia que tindrien màxima insolació i llavors exercien uns rituals ointiraymin. Els cortesans es vestien amb les seves millors gales i bevien beuratges sagrats, gesticulant i ballant sempre de cara al sol. La dona d’Inti era la lluna, Mamaquille. A Illapa, el déu del tro i la pluja, se’l venerava en temps de sequera amb pelegrinatges a temples situats a les muntanyes més altes. Si persistia la sequera s’arribaven a fer sacrificis humans.


Hi havia una filla del tro amb grans responsabilitats en la comunitat. Havia d’haver nascut en un dia de llamps i trons, i designava la seva successora el dia que coincidia el naixement d’una nena amb una tempesta. Al capdamunt de les muntanyes s’hi construïen unes estances dedicades als déus. La de la lluna estava entapissada amb taulons de plata. La del llamp i el tro estava guarnida d’or, i fins i tot n’hi havia una de dedicada a l’arc de Sant Martí, que es deia que descendia del mateix sol. L’estança estava forrada d’or i hi havia un enorme arc de Sant Martí pintat amb colors vius. Una llegenda deia que, al sortir l’arc de Sant Martí o arc iris, s’havia de tancar la boca, ja que si descobria les dents, les podria en pocs dies.”

Totes les imatges estan captades des del Barri de Montbau de Barcelona. 

Jordi Campos